M.A.Confidential

The Disaster Artist

Director: James Franco

Intèrprets: James Franco, Dave Franco, Alison Brie, Josh Hutcherson, Seth Rogen, Zac Efron, Sharon Stone, Bryan Cranston, Kate Upton.

Gènere: Comèdia, biopic. USA, 2017. 100 min.

Després de forjar una peculiar amistat a San Francisco, Tommy Wiseau i Greg Sestero es traslladen a Los Ángeles disposats a redreçar la seva carrera frustrada com a actors, que és fruit del seu escàs talent interpretatiu. Donat que allà la cosa no millora, Wiseau decideix escriure i produir la seva pròpia pel·lícula, anomenada “The Room”, i que protagonitzaran ell i el seu amic Greg. No obstant, la incompetència i les excentricitats de Tommy faran que el rodatge no sigui gens fàcil.

A banda de les grans obres mestres que han deixat la seva empremta, la història de cinema també es pot explicar a partir d’aquelles pel·lícules de sèrie B –o directament dolentes– que, per una raó o altra, han acabat esdevenint de culte. Una de les més recents és The Room, dirigida per Tommy Wiseau l’any 2003, especialment popular als Estats Units. Amb The Disaster Artist, James Franco en fa un homenatge a base de recrear-ne la gestació i el rodatge, i a la vegada es posa a la pell del propi Wiseau per a descobrir-nos la seva peculiar personalitat. A primera vista, podria ser una simple paròdia amb certa mala llet, però acaba contenint diverses lectures: des de la més superficial en forma de comèdia fins a la més reflexiva sobre l’èxit i el fracàs a Hollywood. Tot i això, la sensació és que The Disaster Artist no va massa més enllà d’una anècdota curiosa, amb els seus tocs brillants, però lluny de tota l’enorme rellevància que se li ha atribuït.

Si bé és cert que The Disaster Artist no requereix de forma indispensable haver vist The Room, és obvi que estableix una complicitat molt més gran amb l’espectador que ja està familiaritzat amb la pel·lícula de Tommy Wiseau. I amb el propi Wiseau, clar. De fet, tot el tram inicial del film sembla assumir en certa manera que el primer contacte amb el personatge ja s’ha fet, cosa que, quan no és així, comporta un mínim procés d’assimilació amb un home que no sabem d’on ha sortit ni perquè es comporta així. Més endavant, The Disaster Artist aclareix que precisament l’apartat més personal de Wiseau forma part de la seva vessant més misteriosa, però això no evita que les primeres passes siguin una mica dubitatives. El muntatge a trompicons de la narració, que va encadenant una escena darrere l’altra i en pocs minuts es planta a Los Ángeles com si res, tampoc hi contribueix massa.

The Disaster Artist treu el seu veritable potencial quan es centra en el rodatge de The Room, ja que les excentricitats de Tommy Wiseau i la seva incapacitat per a dirigir i protagonitzar una pel·lícula proporcionen els moments més divertits. No només això, a aquestes alçades també hem pogut conèixer una mica més el personatge i entendre que darrere la seva incompetència hi ha, en realitat, la millor de les voluntats; ni un gram de malícia o de voler aprofitar-se dels altres. També s’intueix la incomprensió que Wiseau duu a la seva esquena, probablement des de fa molt de temps. Tal com apunta el títol de The Disaster Artist, James Franco considera Tommy Wiseau un artista, i un cop vista la pel·lícula no es percep que això contingui cap mena d’ironia. Tot el projecte de The Room és un desastre de principi a fi, ja que prové de la ingenuïtat d’algú que desitja, costi el que costi, complir un repte per al qual no està capacitat. Ara bé, l’ànima d’artista, encara que sigui només pel fet de voler expressar-se a través del cinema, no li pot arrabassar ningú.

Segurament per això James Franco decideix interpretar ell mateix Tommy Wiseau. L’actor hi posa de la seva part a l’hora d’imitar l’accent i les actituds de Wiseau, però evita fer-ne una caricatura i es percep la seva identificació amb el personatge. La seva brillant interpretació és, sens dubte, el millor de The Disaster Artist. Ara bé, un cop percebudes totes les intencions per part del director i un cop alliberades les rialles amb algunes escenes, com la repetició una i altra vegada de la sortida de Tommy per la porta d’un terrat, em costa veure què més m’ha aportat The Disaster Artist com a pel·lícula. Imagino que la legió de fanàtics de The Room l’adoraran fins a límits gairebé idèntics als del film del propi Wiseau, ja que els suposa un complement d’or. Ara bé, personalment no m’entusiasma de forma especial: la trobo una pel·lícula curiosa, força divertida en el seu tram central, però que no em genera cap veneració especial pel seu protagonista, ni m’enriqueix particularment amb el seu missatge.

De totes maneres, aprecio la visibilitat que James Franco vol donar a figures com la de Tommy Wiseau, ja que això es fa extensiu a centenars de cineastes que no poden entrar a la indústria de Hollywood perquè no compleixen uns paràmetres concrets. El propi James Franco ho deu haver viscut a la seva pell, per això resulta del tot coherent que dirigeixi un film com The Disaster Artist. I estic segur que se l’ha pres tan seriosament com Wiseau es va prendre The Room en el seu dia. Això no treu, però, que em costi comprendre tota la dimensió que ha adquirit la pel·lícula, arribant a guanyar fins i tot la Conxa d’Or al Festival de Donostia. Potser el complet desconeixement del film que origina la història i també de les particularitats de Tommy Wiseau (el qual, sincerament, no sempre em fa gràcia) acaben tenint més pes del desitjat. Sigui com sigui, la sensació és que The Disaster Artist quedarà com una anècdota divertida i puntual; en cap cas, una pel·lícula de culte.