O Que Arde
Director: Oliver Laxe
Intèrprets: Amador Arias, Benedicta Sánchez, Elena Mar Fernández, Inazio Abrao, Ivan Yañez.
Gènere: Drama. Espanya, 2019. 90 min.
Després de complir una condemna per haver provocat un incendi, Amador surt de la presó i torna al seu poble natal, situat en una de les zones més muntanyoses de Lugo. Allà, ningú l’espera, de mode que, tot i el mal temps, decideix anar caminant fins a casa seva per a trobar-se amb la seva mare. Al seu costat, Amador va recuperant poc a poc la seva vida rural i també es va retrobant amb algunes persones de la zona, les quals encara tenen present el motiu pel qual Amador va ser empresonat.
He llegit en més d’una ocasió la teoria que diu que agafant la primera i la última escena d’una pel·lícula hauries de ser capaç de resumir bona part de la seva essència. Si bé és veritat que no cal prendre’s-ho de forma totalment categòrica, es poden trobar un bon grapat d’exemples que li donen fermament la raó. La imatge amb què comença Lo Que Arde, una de les més potents de tot l’any, ho compleix de dalt a baix: en la foscor de la nit, els arbres d’un bosc d’eucaliptus es gronxen amb el vent fins que, de cop, són il·luminats per una llum que gairebé sembla extraterrestre i comencen a caure un per un envestits per un enorme bulldozer. Aquesta relació entre l’home i la naturalesa, destinada a trobar un final destructiu, és realment un dels grans pilars de Lo Que Arde, que a la vegada es converteix en un retrat gairebé documental de l’escena rural de Galícia. Un retrat capaç de resultar entranyable, però a la vegada de fer aflorar tota la cruesa associada a aquest tipus de vida.
Oliver Laxe -francès de naixement, però criat des de ben petit en una zona molt propera als escenaris de la pel·lícula- parla amb coneixement de causa i juga en tot moment amb aquestes dicotomies. Lo Que Arde conté imatges carregades de tot l’esplendor que ofereix l’entorn de la història, però també es fixa en el “preu que cal pagar” per a poder-ho tenir al costat de casa: la pluja constant, la grisor, la humitat, l’aïllament, la soledat… A tot això, s’hi suma les ànsies d’explotació que arriben des de fora, com la tala indiscriminada perfectament plasmada a l’escena inicial, el foment de l’eucaliptus, que envaeix i aixafa la resta d’espècies, o fins i tot l’explotació turística. Totes aquestes qüestions van apareixent, sense pressa però sense pausa, en el transcurs de Lo Que Arde, encara que sigui a partir d’un sol diàleg o escena. I és així com es va conformant un missatge que ens fa identificar (en major o menor mesura) amb els sentiments del protagonista.
Es podria dir que el paper d’Amador és l’aspecte més controvertit de Lo Que Arde, ja que s’escull el punt de vista d’una persona que acaba de sortir de la presó perquè havia destruït a propòsit tot aquest entorn. No obstant, aquesta no és una història de redempció o de venjança, sinó de comprensió; de posar-nos a la pell d’un habitant d’aquella zona que veu tot el que hi passa, sent allò casa seva. “Si hacen sufrir es porque sufren”: la frase que diu la seva mare Benedicta mentre contemplen els eucaliptus, és la que probablement millor defineix a Amador. En tot cas, Oliver Laxe evita fer judicis sobre el personatge, i de fet deixa al nostre parer allò que li atribuïm (o no) en relació al tram final de la pel·lícula. És aquí, per cert, on Lo Que Arde torna a complir la teoria exposada inicialment, amb un brutal acostament a la part més ferotge que pot resultar d’aquesta relació entre home i naturalesa.
La pel·lícula avança a un ritme pausat, però ho fa seguint tota la lògica del món, ja que s’adapta a aquesta vida rural -i concretament la gallega- que vol homenatjar. I no ho fa precisament en forma de producte promocional perquè ens empenyi a tots a visitar-la, sinó més aviat el contrari. Lo Que Arde ens presenta unes terres i uns habitants que només semblen importar-nos justament quan volem anar-hi a fer el turista, o quan ens lamentem d’ells quan són víctimes de l’enèsim incendi estiuenc. Tot plegat, mentre l’explotació industrial hi segueix fent el que vol. Sense fer-ho clarament explícit, i tornant a prendre la introspectiva figura d’Amador com a exemple, Lo Que Arde sembla voler expressar-se en nom de tota aquesta gent que simplement fa tot allò que pot per a subsistir. Tot plegat es va processant a foc lent, igual que el propi film, aprofitant la forta empremta que deixen les seves imatges. És un cinema diferent, que necessita repòs, però al cap i a la fi acaba sent molt valuós; i, sobretot, molt més necessari que la majoria.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2019 (10 a 1) | M.A.Confidential