M.A.Confidential

Molly’s Game

Director: Aaron Sorkin

Intèrprets: Jessica Chastain, Idris Elba, Kevin Costner, Michael Cera, Samantha Isler, Chris O’Dowd, Graham Greene.

Gènere: Drama, biopic. USA, 2017. 140 min.

Quan encara és una adolescent, Molly Bloom aspira a ser una de les grans estrelles de l’equip olímpic d’esquí dels Estats Units, concretament a la categoria d’esquí sobre bamps. No obstant, una caiguda en la última prova de classificació deixa Molly sense el seu somni. Més endavant, Molly viatja a Los Ángeles i es busca la vida com a cambrera, però la seva visió de vida canvia quan comença a treballar per un home que organitza partides clandestines de pòquer.

Sens dubte, la de Molly Bloom és una d’aquelles històries vitals que valia la pena descobrir i portar al cinema. I la veritat és que resulta força adequat que Aaron Sorkin l’hagi escollit per a estrenar-se com a director. Convertit en un dels guionistes més reputats de Hollywood (La Red Social, Steve Jobs, Moneyball), ara Sorkin pren el control absolut i aconsegueix amb Molly’s Game un film d’allò més dinàmic i sòlid en el seu conjunt, tot i que queda a les portes de ser realment memorable. A la ja coneguda lucidesa i velocitat dels seus diàlegs com a marca de la casa del guionista, s’hi afegeix l’agilitat del muntatge i també l’interès d’una trama força insòlita i entretinguda. Aaron Sorkin encara no és capaç de transmetre un segell personal darrere la càmera de la mateixa manera que ho fa per escrit, però com a opera prima, Molly’s Game resulta prou meritòria.

El pròleg amb què el film presenta la seva protagonista és segurament un dels trams més brillants de tot Molly’s Game. La suma de la velocitat del muntatge, la concisió i claredat de la veu en off, i el bon criteri amb què Sorkin utilitza els recursos visuals aporta un ritme elèctric i molt efectiu. Talment com feia el Guy Ritchie de Snatch o Rock’n’Rolla. Estic segur que Sorkin es moria de ganes de poder dirigir una seqüència com aquesta, idònia per a combinar amb la seva narrativa, i el resultat realment és l’esperat: un espectador completament ficat a la història des del primer minut. A partir d’aquí, Molly’s Game avança sense pausa i a una velocitat paral·lela a l’evolució de la protagonista, interpretada per una Jessica Chastain que torna a mostrar-se infal·lible en un paper que recorda lleugerament al que va interpretar a El Caso Sloane. A més a més, la temàtica de la història conté un atractiu propi que contribueix al magnetisme de la pel·lícula.

La trama de Molly’s Game compta amb conflictes de sobra perquè mai deixin de passar coses, i aprofita la veu en off de la protagonista per a explicar verbalment tot allò que no veiem: context dels personatges, reflexions personals de la pròpia Molly, detalls extra sobre escenes concretes… De fet, potser Aaron Sorkin abusa una mica d’aquest recurs –la sensació és que Chastain té més línies llegides que no dialogades–, tot i que a ell li va perfecte per a mantenir el ritme de l’acció. El que és una evidència, en tot cas, és que el flux d’informació que rebem de la pel·lícula és constant. Sense que ens destapi res extraordinari respecte les partides secretes de pòquer entre multimilionaris, Molly’s Game mostra una espècie de cara B de l’anomenat “somni americà”: com una simple cambrera sap veure una oportunitat per a anar progressant i coneixent el seu sector de negoci (si se li pot dir així), fins a anar pel seu compte i convertir-se en un nom reputat i respectat.

Però més enllà de la curiositat que desperta, la història de Molly’s Game no pot evitar resultar una mica massa superficial. Aaron Sorkin aconsegueix mantenir l’interès, però el seu enfocament de la protagonista no és prou profund; almenys, no de forma suficient perquè ens arribem a identificar amb ella. De fet, el director intenta donar un rerefons emotiu a la vessant més fràgil del personatge amb un sentit diàleg amb el seu pare a les acaballes del film, però el moment sona més a pedaç que cap altra cosa. Molly Bloom té carisma, presència i fins i tot certs principis durant bona part de la història, però personalment no ens arriba a transmetre gran cosa, segurament perquè la percebem massa llunyana a nosaltres. De la mateixa manera, Molly’s Game no ens transmet cap missatge concret que la faci especial. Per tot això, el film no adopta una especial rellevància, ni sembla destinat a perdurar gaire temps a la ment de l’espectador un cop vist.

A pesar d’aquests aspectes que priven Molly’s Game d’aspirar a més, no és en cap cas una mala pel·lícula. Alguna tisorada al seu tram central no li hauria fet cap mal, però els seus 140 minuts no pesen de forma considerable; i això ja és força significatiu. Potser Molly’s Game no és un d’aquells films que serveixi per a aprendre gran cosa, però la brillantor dels diàlegs i l’interès de la història que rodeja el personatge de Molly Bloom donen al·licients suficients per a poder gaudir del film. Aaron Sorkin tindrà temps d’arriscar una mica més i d’anar composant el seu segell com a director. De moment, mereix que li donem tot el crèdit del món.