Arriba un moment en què celebrar l’aniversari del blog ja sembla una qüestió quasi rutinària, sobretot si véns de superar la dècada d’història (una marca que sempre suposa una aspiració a la qual arribar) i les unitats tornen a situar-se a l’1. Però què cony, 11 anys són un porró d’anys escrivint sobre la tonteria aquesta de les pel·lícules, i mai està de més anar-ho recordant. Per tant, una nit com aquesta de 2006 vaig decidir començar i aquí segueixo, així que a banda de l’evident part que em toca, un cop més cal donar les gràcies a totes les persones que de tant en tant entreu i llegiu, i que fins i tot a vegades m’ho dieu i tot; cosa que, encara que ja faci 11 anys, segueix fent una il·lusió especial.
General
Un any més, he fet una selecció de les pel·lícules més destacades que s’estrenaran en el transcurs del 2017 que tot just acabem de començar. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, però podria haver-hi, com sempre, algunes modificacions. Segurament, retards, tenint en compte els precedents. Clicant al títol accediu al tràiler o a més informació sobre cada film.
- La La Land (Damien Chazelle). Drama musical que està meravellant per allà on passa i gran favorita a l’Oscar. Amb Ryan Gosling i Emma Stone.
- Silencio (Martin Scorsese). El mestre Scorsese torna amb Aventura èpica del segle XVII a la recerca d’un missioner perdut a Japó. Amb Liam Neeson.
- Sólo el Fin del Mundo (Xavier Dolan). El jove i provocador director francès s’envolta de grans noms per a explicar una trobada familiar problemàtica.
- Loving (Jeff Nichols). Història real sobre la lluita d’una parella interracial a Estats Units que és detinguda i exiliada. Amb Joel Edgerton i Ruth Negga
- Toni Erdmann (Maren Ade). Comèdia alemanya sobre un pare que irromp de cop a la vida de la seva filla. Premiada com a Millor Pel·lícula Europea de 2016.
- Vivir de Noche (Ben Affleck). Affleck torna a posar-se darrere la càmera en un thriller sobre el crim organitzat a Boston durant els anys 20.
- Múltiple (M. Night Shyamalan). James McAvoy interpreta un jove amb 23 personalitats diferents que es veu empès a raptar tres noies.
- Lion (Garth Davis). Drama sobre un jove indi adoptat per una parella australiana que decideix tornar al seu país natal per buscar la seva família biològica.
- Billy Lynn (Ang Lee). Narra la història d’un jove soldat que torna d’Iraq i és utilitzat per a promocionar l’exèrcit. Primera pel·lícula rodada a 120 fps.
- Train to Busan (Yeon Sang-ho). Una de les últimes sensacions del cinema coreà, en què un pare i una filla han de sobreviure a una infecció per tot el país.
Després de repassar les primeres 10 pel·lícules de la part baixa de la llista del millor de 2015, ara presento les que per mi han estat les obres més destacades d’aquest any. Des d’exemplars de l’animació més artesanal, passant per algunes fantàstiques propostes de cinema independent, europeu i asiàtic, fins a grans produccions i desplegaments visuals. Si heu acabat l’any sense veure-les, esteu avisats. Crec que la llista ha quedat prou completa i variada per a encabir qualsevol tipus d’espectador. Així doncs, aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2016 a M.A.Confidential:
A vegades un no s’adona de tot el bon cinema que ha vist durant tot un any fins que no arriba el moment d’escollir-ne les millors pel·lícules. És cert que el 2016 ha estat força decebedor a nivell de blockbusters, però el cinema independent de gènere, europeu, asiàtic i d’animació s’ha encarregat d’elevar el llistó de qualitat. Fins i tot les produccions espanyoles han experimentat una gran millora durant aquesta tardor. De nou, ha estat complicat deixar segons quina pel·lícula fora de la llista, ja que possiblement mereixeria ser-hi (les cito al final). En tot cas, la selecció de les millors de 2016 torna a ser completa i variada. Recordo el criteri: pel·lícules estrenades a les sales espanyoles durant l’any 2016. Comencem per la meitat baixa de la llista!
Última (i un pèl tardana) entrega de crítiques de l’Atlántida Film Fest 2016, que va tenir lloc el passat mes de juliol a Filmin. En aquest cas, propostes que no passen de correctes, però també una de les sorpreses positives del certamen en forma de títol independent espanyol. Aquí les comento.
Seguim amb les ressenyes de la collita que ens ha deixat l’Atlántida Film Fest 2016, que va acabar la setmana passada. I seguim amb una mica de tot quant a nivell, procedència i capacitat de sorprendre, però sempre dins d’uns mínims de qualitat que no baixen excessivament. Aquí en comento cinc títols més.
Passats els primers dies de l’Atlántida Film Fest 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que he pogut veure fins ara. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però generalment les propostes saben oferir una lectura concreta i força polièdrica dels diferents conflictes que viu, o ha viscut, el continent europeu. Aquestes en són les meves impressions.
Ja fa temps que l’Atlántida Film Fest es pot considerar una cita obligada més dins del calendari anual de festivals cinematogràfics. No només la seva oferta és cada vegada més sòlida, completa i coherent, sinó que el seu format online ha demostrat tenir un potencial enorme i és un clar reflex de les noves plataformes de consum cinematogràfic. Aquest any, en la seva sisena edició, el festival creat per Filmin destaca per la definició més clara que mai d’un concepte paraigua, i també per la rabiosa actualitat d’aquest: l’Europa actual. Si el cinema ha de ser un mirall del seu temps, queda clar que l’Atlántida Film Fest s’ha convertit en una autèntica sala de miralls on poder mirar-nos des d’una multitud d’angles diferents. Així ho podrem comprovar del 27 de juny al 27 de juliol.
Amb el Festival D’A 2016 ja acabat, completem les cròniques dels títols que hi hem pogut veure, amb alguns dels títols més interessants d’aquesta edició segons un servidor, com són els de Hong Sang-Soo o Marco Bellocchio, a més d’un parell de comèdies molt “sui generis” però també intel·ligents. Així, doncs, deu dies i una dotzena de pel·lícules després, toca quedar-nos esperant ja l’edició 2017 del D’A, que tornarà a celebrar-se entre finals d’abril i principis de maig. Si tot va bé, allà hi tornarem a ser!
Passats els primers dies del Festival D’A 2016, aquesta és la primera crònica sobre algunes de les pel·lícules que s’hi han pogut veure. De moment, el nivell presenta una mica de tot, però les propostes demostren en tots els casos buscar una personalitat pròpia i, a la seva manera, sorprendre l’espectador. Aquestes en són les meves impressions.
















