M.A.Confidential

Take Shelter

Director: Jeff Nichols

Intèrprets: Michael Shannon, Jessica Chastain, Shea Whigham, Tova Stewart, Katy Mixon.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 120 min.

La consolidació del cinema catastròfic o apocalíptic com un dels subgèneres estrella dels últims dos anys ja és un fet. Les dificultats socials i econòmiques presents arreu del món propicien una visió fatalista del futur que el cinema sol expressar amb una forta càrrega d’autocrítica i simbolisme, buscant els paral·lelismes amb la realitat i estimulant l’espectador a reflexionar-hi. L’últim exemple és Take Shelter, de Jeff Nichols, que en aquest cas trasllada aquesta visió catastròfica a la ment d’un home que es debat entre el deliri i la profecia, i que es veu atrapat i aïllat degut al rebuig de la resta de persones. Una producció que s’allunya de les convencions més comercials i aborda la temàtica des d’una vessant molt més psicològica, però que no perd la tensió en cap moment degut a l’expectació constant que genera i a un pes dramàtic que va creixent de forma pausada, però constant.

Tot just és la segona pel·lícula de la seva filmografia, però Jeff Nichols demostra que té un gran talent narratiu i que és capaç de generar atmosferes molt inquietants i immersives, no només per l’espectacularitat visual, sinó per l’aprofundiment psicològic cap al protagonista i la seva particular realitat. El film combina les característiques pròpies d’un thriller psicològic amb algunes pinzellades de ciència-ficció. O potser no, ja que Nichols juga amb l’ambigüitat del veritable significat de la història principi a fi i deixa la porta oberta a més d’una interpretació. En tot cas, Take Shelter t’atrapa de seguida i no et deixa escapar, a pesar d’un ritme que en alguns trams és força assossegat, amb diàlegs i silencis que poden incomodar els espectadors més impacients. Tot i que algunes escenes o detalls alenteixen un pèl massa el film de forma puntual, l’evolució del personatge i la seva obsessió té el suficient atractiu per sostenir l’atenció.

Take Shelter parteix de l’estructura de drama familiar, però el focus principal de tots els seus conflictes ve generat per un element que no es pot controlar: la por. Diuen que una persona dominada per la por és imprevisible, però que al mateix temps activa els seus instints de forma molt més potent. I és això el que pateix el turmentat protagonista, interpretat pel sempre inquietant Michael Shannon (a qui alguns coneixeran per Boardwalk Empire o altres papers secundaris), qui ja té mitja feina feta gràcies a aquesta cara tan particular i que rubrica una actuació imponent. El personatge és conscient dels seus problemes per distingir el que és real i el que no, però veu com els seus somnis es converteixen en premonitoris i actua en conseqüència. Boig o visionari, trastornat o incomprès, culpable o víctima… la línia que ho separa és molt fina, i Jeff Nichols deixa que sigui l’espectador qui tregui les seves conclusions.

D’altra banda, també la reacció de la seva família i el seu entorn més proper té un significat especial. I és que Take Shelter no només aborda la por del protagonista, també la del seu entorn cap a ell, generada per la desconfiança que desperta tota persona que es comporta diferent a la majoria. És ell que està boig, o és tota la resta que pequen d’ingenus? Al mateix temps, el film traça un paral·lelisme entre l’agreujament psicològic del protagonista, que intenta escapar de les seves visions i paranoies, amb els intents de la família per a revertir la sordera de la seva filla i obrir-li les portes a una part del món que no coneix. Encarnant la dona, l’omnipresent Jessica Chastain torna a fer gala d’una naturalitat i capacitat dramàtica fantàstiques, que ja va demostrar a El Árbol de la Vida, mentre que la joveníssima Tova Stewart sorprèn en un paper gens fàcil per la seva edat, que, a més, és el primer de la seva vida.

El tram final de Take Shelter és el més intens i espectacular de la pel·lícula, però no està exempt de detalls una mica desconcertants i genera la possibilitat d’arribar a conclusions diferents, segons com es vulgui entendre el desenllaç. En tot cas, Jeff Nichols, qui ja ha reconegut que el film conté més d’una interpretació vàlida, completa un intel·ligent retrat apocalíptic sobre la societat i les seves pors i angoixes, molt adequat pels temps que corren, i dibuixa un dels protagonistes més singulars i suggeridors que s’han vist últimament. Una metàfora sobre l’arribada de la crisi, sobre la malaltia de l’esquizofrènia, o simplement un relat sobre la capacitat de predir el futur, Take Shelter es pot encarar de diverses formes, fet que evidencia la riquesa de la pel·lícula, però que també li resta una mica de contundència. En tot cas, es perfila com una de les produccions independents més destacades d’aquest any.