M.A.Confidential

Amb el Festival D’A 2016 ja acabat, completem les cròniques dels títols que hi hem pogut veure, amb alguns dels títols més interessants d’aquesta edició segons un servidor, com són els de Hong Sang-Soo o Marco Bellocchio, a més d’un parell de comèdies molt “sui generis” però també intel·ligents. Així, doncs, deu dies i una dotzena de pel·lícules després, toca quedar-nos esperant ja l’edició 2017 del D’A, que tornarà a celebrar-se entre finals d’abril i principis de maig. Si tot va bé, allà hi tornarem a ser!

Ahora sí, Antes no (Hong Sang-Soo, 2015)

Hong Sang-Soo es postulava com un dels noms estrella d’aquest D’A 2016, i la veritat és que ha respòs a l’alçada de les expectatives. Per les seves propietats i la seva estructura, Ahora sí, Antes no és un film que es podria definir perfectament com una lliçó de narrativa audiovisual, com un exercici digne d’anàlisi a partir dels seus contrasts argumentals i formals; en realitat, però, és força més que això, ja que la pel·lícula acaba sent el que cada espectador vol que sigui. Ahora sí, Antes no es presenta com una història que aparenta un simple estil ‘boy meets girl’ entre un director de cinema que visita una ciutat per a fer-hi una xerrada i una jove pintora que busca una nou rumb a la seva vida, però el seu discurs comença a prendre forma quan, a mitja pel·lícula, tota la narració comença de nou amb la introducció d’unes quantes diferències. Tot i l’aparent lleugeresa que suposa aquest recurs, Hong Sang-Soo amaga unes intencions que, quan comencen a aflorar, resulten molt més reveladores.

La gran virtut de la pel·lícula és el mode en què aconsegueix que la lectura de l’espectador vagi més enllà del veritable desenllaç de l’argument presenciat; de com aquesta segona oportunitat que planteja als seus personatges en realitat s’acaba multiplicant tant com vulgui cadascú. Encara que ho sembli, Hong Sang-Soo no castiga cap comportament ni advoca per un altre, ni tampoc es posiciona respecte els dos protagonistes, sinó que es centra en les circumstàncies que poden provocar que una mateixa situació agafi una direcció o una altra, sense que això en cap cas determini el seu èxit. Aquí, doncs, el valor és aquesta possible tercera, quarta o cinquena versió de la història que cadascú pot crear dins seu, i és així com Ahora sí, Antes no porta realment a la reflexió i alimenta el veritable exercici que pretén transmetre el seu director. Tot plegat, amb un grapat d’escenes brillants i uns actors en estat de gràcia. Una joia.

El Tesoro (Corneliu Poromboiu, 2015)

El sentit de l’humor romanès no fa pinta de casar massa amb la personalitat mediterrània, però del que no hi ha dubte és que mitjançant el seu cinema poden tenir una envejable capacitat de riure’s d’ells mateixos de forma intel·ligent, i fins i tot amarga. I és així com una història tan llunyana en diversos sentits com la de El Tesoro pot arribar a esdevenir tan propera per a un espectador de qualsevol part. El director Corneliu Poromboiu sorprèn amb una pel·lícula de trama i base relativament simples, però amb un rerefons que va creixent de forma progressiva fins arribar a mostrar-se en tot el seu esplendor durant el terç final del film. Centrada en la surrealista missió de dos veïns que volen desenterrar un suposat tresor que porta dècades enterrat al jardí d’una casa propietat d’un d’ells, El Tesoro funciona com aquelles persones que tothom creu que fan gràcia, però en realitat s’ho prenen tot seriosament. Una sensació entre còmica i llastimosa que el film desprèn a la perfecció.

La història de Robin Hood que el pare protagonista llegeix al seu fill a l’inici del film té tot el sentit del món, ja que a una societat encara tan deutora del seu passat comunista com la de Romania, qualsevol oportunitat de sortir de les constants dificultats econòmiques és bona; encara que sigui mitjançant la simple il·lusió de desenterrar un tresor. Gràcies a l’humor absurd dels seus diàlegs i la impassibilitat amb què els seus protagonistes creen situacions del tot excèntriques i fins i tot infantils, El Tesoro construeix una superfície enganyosa sota la qual s’amaguen diversos condicionants que expliquen el veritable per què de tot el que passa. De la mateixa forma que ho fan els personatges, cal anar cavant dins del film per a entendre que el que Poromboiu explica és força més cruel i descoratjador que no pas la recerca d’un tresor.

Sangue del Mio Sangue (Marco Bellocchio, 2015)

La proposta més complexa i críptica que servidor ha pogut veure durant aquest D’A 2016 és indubtablement la de Sangue del Mio Sangue, en què el veterà director Marco Bellocchio proposa un joc de paral·lelismes i connexions que necessita el seu degut procés de digestió per a ser desxifrat en la mesura del possible. L’italià divideix la pel·lícula en dues trames: una al segle XVII, en què una monja acusada de bruixeria intenta seduir l’únic home que la pot salvar del seu càstig, i l’altra a l’actualitat, on un vell comte que porta vuit anys vivint d’incògnit veu amenaçada la seva tranquil·litat, i també la del seu poble. Les dues històries presenten punts de connexió evidents com l’escenari (la localitat de Bobbio) i també els noms d’alguns dels seus personatges, però l’exercici més estimulant que proposa Bellocchio és el de trobar quina herència de la primera part del film es pot identificar en el transcurs de la segona.

Aquí és on es pot detectar la relació que el director estableix entre la comunitat religiosa que protagonitza el relat inicial i la peculiar comunitat d’habitants que anem coneixent en el relat contemporani. La seva clara referència al comte Dràcula no és gratuïta, ja que Sangue del Mio Sangue parla sobretot del poder i la seva forma més despietada d’executar-lo, ja sigui torturant en nom de Déu o controlant tota una població des de l’ombra. A banda d’això, el film posa de manifest altres elements com el desig oprimit que en realitat amaguen els qui imposen aquest poder (dues brillants escenes finals així ho revelen), i també dóna a entendre que la imposició d’aquest domini, sigui en nom del que sigui, passa de generació en generació si ningú és capaç d’aturar-ho. La de Bellocchio no és una pel·lícula rodona ni mil·limètrica, però el discurs que proposa és segurament un dels més insòlits i també controvertits d’aquest any.

Chevalier (Athina Rachel Tsangari, 2015)

La societat moderna es pot definir perfectament a partir del concepte de competitivitat. Hi ha la necessitat de ser millor que els altres, de ser més ràpid, de jugar millor, de tenir més seguidors, d’aconseguir més audiència, de demostrar més resistència, d’amagar les imperfeccions, de ser el més atractiu i el més popular… i per a aconseguir-ho, cal donar-se la satisfacció d’haver superat algú altre. Aquesta obsessió per l’èxit sol portar a situacions que acaben resultant del tot irracionals i ridícules, i és precisament aquest el blanc principal de Chevalier, una pel·lícula amb què la directora grega Athina Rachel Tsangari posa de manifest l’ampli ventall de l’estupidesa humana quan es tracta de guanyar o perdre, encara que no se sàpiga exactament el què. L’escenari que planteja la directora és clar: set homes en un iot que decideixen competir en qualsevol cosa, sense cap raó en particular, per puntuar-se mútuament i acabar decidint qui és el millor a nivell global.

L’escenari obre les portes a sàtires de tota mena, i la veritat és que Tsangari no dubta en posar els seus protagonistes en diversos escenaris cada cop més insòlits i surrealistes. El més revelador, però, és que en el fons no ens arriben a semblar tan improbables i fins i tot més d’un s’hi pot veure reflectit, encara que no gosi confessar-ho. El progressiu coneixement dels personatges i la participació des de fora en el seu joc –no podem evitar posicionar-nos a favor d’un o de l’altre– fa que Chevalier passi amb certa lleugeresa, però tot i això queda certa sensació que la directora, tot i ser coherent amb el seu objectiu, hauria pogut anar més enllà d’on arriba. El film quedarà com un divertit apropament satíric a aquestes lluites de galls de corral per a controlar el territori, però ja que ens hi posàvem, potser una volta de rosca més ho hauria pogut rematar molt millor.

Mi Amiga del Parque (Ana Katz, 2015)

Si a Chevalier la directora Athina Rachel Tsangari aprofitava la seva condició “externa” per a focalitzar la seva mirada en la ridiculització de la ultracompetitivitat masculina, a Mi Amiga del Parque hi trobem una situació completament oposada: un film dirigit per una dona, protagonitzat de forma quasi exclusiva per dones i centrat en un conflicte que només elles poden entendre, el de la depressió postpart. En aquest cas, l’argentina Ana Katz presenta la història de Liz, una jove mare primerenca que es troba en aquesta fase d’enorme fragilitat emocional poc després d’haver parit el seu fill Nicanor, i que de forma involuntària es veu implicada en la vida de dues germanes que es guanyen la seva confiança tot i l’ambigüitat de les seves accions i intencions.

La delicadesa amb què Katz fa el retrat inicial de la protagonista demostra la implicació personal que hi ha darrere el film, que poc a poc va desgranant les conseqüències d’aquesta constant inseguretat i la dificultat per a trobar l’ajuda adequada o prendre les decisions correctes. La humilitat i naturalitat amb què es mostren aquests escenaris, però, comencen a emboirar-se quan la directora busca introduir un aroma de thriller a la història gràcies a la desconfiança que creix cada vegada amb més força a l’interior de la seva protagonista. D’una banda, la credibilitat que desprèn la ingenuïtat de Liz queda en entredit en més d’una ocasió; de l’altra, hi ha més d’un element que s’introdueix de forma massa inconsistent i amb l’única finalitat de complir una funció concreta. És per culpa d’aquestes petites trampes, i més especialment veient el desenllaç al qual condueixen, que Mi Amiga del Parque queda un pèl diluïda. Una llàstima, perquè la proposta prometia molt més.