Phantom Thread
Director: Paul Thomas Anderson
Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Vicky Krieps, Lesley Manville, Richard Graham, Bern Collaco, Jane Perry.
Gènere: Drama. USA, 2017. 130 min.
Reynolds Woodcock és el modista més prestigiós de Londres a principis dels anys 50. Entre ell i el seu equip, confeccionen vestits per a personalitats de tota mena, des de membres de reialeses europees fins a les famílies més riques d’Anglaterra; tot, supervisat per Cyril, la implacable germana de Reynolds. Un dia, després d’acomiadar la seva assistent, el modista marxa al camp per a esbargir-se, i allà coneix una jove cambrera que el deixa fascinat.
Quan ens trobem a l’equador d’El Hilo Invisible, tot sembla indicar que Paul Thomas Anderson ha decidit trencar amb el seu segell impactant i controvertit (Magnolia, Pozos de Ambición, Puro Vicio…) per a decantar-se, per una vegada, per un estil molt més pulcre i refinat. Acabada la pel·lícula, però, constatem que en realitat el director segueix sent el mateix a l’hora de retratar obsessions malaltisses i personatges neuròtics. Lluny de les estridències i sacsejades mentals que han definit bona part del seu cinema, Anderson va construint amb extrema precisió una història cada vegada més perturbadora, centrada en un protagonista que torna a resultar tan estrany -odiós, fins i tot- com fascinant. Tot i que el seu ritme i la seva durada requereixen paciència i atenció, El Hilo Invisible adopta un magnetisme molt especial que ja no ens deixa anar fins l’últim minut de pel·lícula.
Per molt que Paul Thomas Anderson aposti per un to diferent al que ens té acostumats, ens recorda una i altra vegada que és un director monumental. Sense anar més lluny, els deu primers minuts d’El Hilo Invisible són un recital cinematogràfic, capaç de descriure’ns el personatge de Woodcock sense necessitat de verbalitzar grans coses. La primera escena de l’esmorzar resumeix tres quartes parts de la seva personalitat, i tota la seqüència de l’equip de costureres entrant a la casa i pujant les escales per començar la jornada laboral és una brillant mostra de la seva metodologia. El Hilo Invisible en té prou amb una mirada i un moviment de mandíbula per a evidenciar les manies de Woodcock, i dos intercanvis de diàlegs evidencien la sospitosa i ambigua relació amb la seva germana. De la mateixa manera, la direcció canvia dràsticament quan Woodcock agafa el cotxe. Paul Thomas Anderson (que també és autor del guió) crea un personatge d’allò més complex i opac, però després ell mateix, darrere la càmera, ens el va desgranant.
La parsimònia amb què a vegades avança l’acció pot fer semblar el contrari, però els successos mai s’aturen durant el trajecte d’El Hilo Invisible. La pel·lícula tan sols acusa un mínim estancament al seu tram central, en què Paul Thomas Anderson s’entreté una mica massa amb alguns encàrrecs que rep el seu protagonista i no aporta grans novetats quant al seu retrat. Però tot es reactiva quan el director comença a mostrar la veritable cara d’Alma, aquesta cambrera d’aspecte fràgil i dòcil de qui Reynolds s’encapritxa perdudament. La maduració de la relació entre els dos, sempre confusa i enganyosa, es converteix en el gran atractiu d’El Hilo Invisible. Si bé Daniel Day-Lewis torna a evidenciar (se suposa que per última vegada) que és un actor inigualable a l’hora de crear i aixecar un personatge des de zero, la jove Vicky Krieps sorprèn tothom amb una evolució d’allò més sorprenent dins del film, fins al punt de mirar de tu a tu al veterà actor londinenc.
Així com La Forma del Agua ens parla de l’amor com un sentiment capaç d’adaptar-se a les condicions que facin falta i de superar qualsevol obstacle, es podria dir que El Hilo Invisible representa tot el contrari. I bona part de l’explicació, tal com passa al film de Guillermo del Toro, es troba al seu títol. Paul Thomas Anderson exposa l’amor com un lligam necessari i absolutament estricte; un fil invisible que, un cop ha deixat cosides les dues parts, ja no es pot desfer ni transformar. La potència amb què aquest concepte emergeix durant la segona meitat d’El Hilo Invisible genera una tensió molt particular, i a la vegada enriqueix tot el que havíem vist durant la primera. Pensar en el bagatge del propi Woodcock, en les implicacions emocionals de la situació que s’acaba establint, o en la veritable dimensió del solitari i implacable personatge de Cyril (també brillant Lesley Manville) es converteix en un al·licient més que suggeridor.
No és fàcil connectar per complet amb El Hilo Invisible, sobretot pels seus instants en què la sobrietat s’apodera una mica massa de l’atmosfera de la pel·lícula, però a la vegada es pot dir que és un dels títols més assequibles de Paul Thomas Anderson. Les capes narratives hi són, però no queden del tot submergides com a The Master o requereixen la laboriosa digestió de Puro Vicio, o duen a l’exageració de Pozos de Ambición. El Hilo Invisible colpeja poc a poc i es guarda la seva millor estocada pel final, i en aquest cas el director californià aconsegueix l’efecte desitjat de forma instantània. Fins llavors, ell i Day-Lewis ofereixen un repertori d’escenes i instants tan exquisit, que el millor és intentar degustar-lo i gaudir-ne en la majora mesura possible. No per evident o fàcil, cal estalviar el símil: Paul Thomas Anderson dissenya i confecciona la pel·lícula com si es tractés d’un vestit únic i a mida, digne del millor modista de la ciutat.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2018 – Del 10 a l’1 | M.A.Confidential