Lucky
Director: John Carroll Lynch
Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren, Barry Shabaka Henley, Yvonne Huff, David Lynch, Ron Livingston.
Gènere: Drama. USA, 2017. 85 min.
“Lucky” és un home de 90 anys que viu sol en un poble mig perdut en un desert d’Estats Units. Tot i fumar un paquet de tabac al dia i beure més del que seria recomanable, manté una bona salut que li permet seguir una estricta rutina diària des que es lleva fins que se’n va a dormir, incloent llargues caminades. Un dia, un petit accident fa que comenci a canviar la seva mentalitat.
Diuen que Kurt Cobain va gravar el mític concert “MTV Unplugged” de Nirvana conscient que les seves ganes de viure estaven a punt d’apagar-se definitivament, i que la seva veu i el seu posat reflectien aquest comiat prematur. En el cas de Harry Dean Stanton i Lucky, es podria parlar d’una situació força similar. L’actor, que va morir alguns mesos després d’acabar el rodatge, converteix la pel·lícula en una espècie de testament cinematogràfic a través d’un personatge fet a mida per a poder expressar els seus sentiments. És així com Lucky planteja un recorregut breu i pausat en què, sense necessitat de seguir cap trama concreta ni desenvolupar cap tema en particular, repassa l’experiència vital d’un home que veu com el seu epíleg és cada cop més a prop. No només hi ha una extrema cura en cada escena i diàleg per part del director John Carroll Lynch, sinó que Stanton s’hi deixa la pell; i el conjunt transmet una absoluta humanitat i sinceritat.
La seqüència inicial de Lucky és un autèntic manual de presentació d’un personatge. La sortida del sol serveix de presentació de l’entorn natural on habita, i a continuació assistim a un muntatge de passos successius i pràcticament mecànics que conformen la coreografia amb què el protagonista comença cada dia. John Carroll Lynch ens mostra totes les parts del seu cos, els seus gestos i els seus hàbits, i ens deixa el rostre pel final, en un pla que ben bé podria ser el d’un cowboy preparat per a entrar a un poble hostil. És així com anem coneixent a “Lucky”, i com seguirem fent-ho durant l’hora i mitja següent. I la veritat és que, un cop fem el primer contacte amb la seva mirada, ja no podem apartar-ne la nostra. I és que Harry Dean Stanton sembla treure l’ànima a través dels seus ulls, conscient que a Lucky no només interpreta un personatge, sinó que s’expressa de forma totalment íntima com a actor i com a persona.
Lucky permet en diverses ocasions que el propi protagonista expressi la seva visió sobre l’existència i també els seus sentiments davant la mort. Escenes com la visita al metge, la seva reacció quan no el deixen fumar al bar o la breu estona que passa amb una de les veïnes del poble (amb un “tinc por” i una mirada desoladora que se’t queda gravada) mostren que, per molt malcarat o inconscient que sembli, toca perfectament de peus a terra. Però és en les altres històries, les que poden sonar banals o anecdòtiques, on Lucky té més valor narratiu. Des de la tortuga que escapa (amb un David Lynch que sembla acabat d’arribar de Twin Peaks) o els grills de la botiga d’animals, fins el record d’un exmarine dels Estats Units o la conversa amb un agent d’assegurances… cadascuna ens dóna una petita lliçó de vida que el vell “Lucky”, d’una forma o altra, s’acaba fent seva. Per no parlar del gran moment musical que Harry Dean Stanton es treu de la màniga quan menys ens ho esperàvem.
La direcció de John Carroll Lynch pivota al voltant del protagonista. Des de la ja citada presentació, els primers plans es repeteixen una i altra vegada, arribant a enquadrar completament la cara de Harry Dean Stanton dins de la pantalla. L’apropament al personatge és, doncs, absolut. Però a la vegada el director té clar que l’entorn té molt a veure a la història vital del personatge, i és aquí on Lucky adopta aires propers al western. Les caminades de Harry Dean Stanton sota el sol i rodejat dels paisatges àrids i desèrtics van reforçant aquesta imatge de cowboy que ja es percep a l’inici. En realitat, la particular forma de caminar que propicien les cames arquejades de l’actor sembla ben bé la d’algú que porta anys recorrent a cavall l’oest americà. D’aquesta manera, John Carroll Lynch també incorpora aquest paisatge (que és de tot, menys acollidor i atractiu) com un personatge més que influeix en la personalitat i la concepció vital del protagonista. Només cal veure els meravellosos plans finals de Lucky per a corroborar-ho.
Tot i el plantejament de la història i la inèrcia dramàtica que sembla agafar, Lucky acaba resultant un film que fomenta més el somriure que no pas la llàgrima. El tractament del personatge per part de John Carroll Lynch mai busca la condescendència ni l’apiadament, sinó que realça totes les seves vessants; i especialment, les menys exemplars. En definitiva, el fa més humà que ningú. A més, la pel·lícula aplica de tant en tant una fina capa humorística que funciona d’allò més bé. Els grans discursos transcendentals, els comiats de mocador o els aires d’homenatge grandiloqüent no tenen cabuda a Lucky. Això sí, pensant-ho bé, més d’un firmaria arribar als 90 anys lluint la salut i les poques limitacions per edat que gaudeix el vell “Lucky”; per alguna cosa té aquest sobrenom. Al final, el millor que ens queda és la sensació que el personatge entén el sentit del seu camí, i sobretot, que el propi Harry Dean Stanton pot deixar una última petjada completament reveladora com a actor i com a persona. En fi, tot plegat força millor que Kurt Cobain.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2018 – Del 10 a l’1 | M.A.Confidential