M.A.Confidential

A partir d’aquí, Thelma va desenvolupant el personatge a partir de dues línies narratives: el present, amb el procés de maduresa i les noves experiències que viu a la ciutat, i el passat, que se’ns va desvetllant de forma progressiva per a entendre algunes de les seves actituds. El tractament del personatge per part de Joachim Trier és exemplar, respectuós i també pacient; d’acord amb el procés d’autodescobriment que experimenta la pròpia Thelma. Cada nou estímul li provoca una lluita interior que el director plasma de forma inquietant, fent ús d’elements de terror psicològic i inclús sobrenatural, però a la vegada no ens priva d’alguns assossegants moments d’alliberament emocional. Això sí, sempre amb una elegància impecable. Escenes cabdals de Thelma com la que té lloc a l’òpera d’Oslo són per aixecar-se i treure’s el barret, però també ho són petits instants íntims com el despertar de la noia acompanyada de la seva amiga Anja.

La simbologia animal que Trier incorpora a la pel·lícula (els ocells apareixent sempre en els moments crítics, la serp que amenaça el cos de la noia) remet clarament a elements bíblics; en realitat, la religió és un dels grans focus de Thelma. La pel·lícula equipara l’ensenyança profundament religiosa inculcada pels pares de Thelma a aquesta capa de gel que manté atrapats els peixos sota la superfície. És davant d’aquesta visió de la religió com a medi d’inhibició i de negació de la naturalesa d’un mateix, que ens ronda la ment un altre títol recent tan rellevant com La Bruja. I si encara anem més enllà, podríem remetre’ns a la lluita constant que viu el protagonista d’una sèrie com Legion, que necessita entendre l’essència dels seus poders per a controlar-los i conviure amb ells. De fet, Thelma podria ser perfectament la mirada nòrdica sobre una potencial integrant de l’univers X-Men.

L’assortiment de referents que acumula la pel·lícula és simptomàtic de les diferents lectures que se’n poden extreure. I encara faltaria afegir-hi la clara vessant de l’alliberament sexual de la protagonista, un apartat en què Thelma també advoca pel trencament de qualsevol cànon o dogma establert. Tot plegat completa un film molt potent, en el qual només fluixegen (per massa òbvies i una mica reiteratives) les aportacions d’alguns flashbacks. Uns petits entrebancs que no eviten que Joachim Trier conclogui amb gran solidesa, i també amb un extra de càrrega poètica, la història personal de la jove Thelma. Fins i tot es permet la llicència de tancar el cercle de la pel·lícula repetint el pla amb què havia presentat el personatge, però executant-lo de forma inversa. Tot són raons que fan de Thelma una de les propostes més atractives i suggeridores del que portem d’any, i que confirmen Joachim Trier com un dels directors europeus actuals a qui cal subratllar el nom.