M.A.Confidential

Una de les característiques que defineixen Hereditary, i que l’acosten a clàssics com La Semilla del Diablo o fins i tot El Resplandor, és que no situa la font del terror en una figura concreta. Tampoc marca unes regles específiques que ens indiquin una causa-efecte en tot allò que passa. Aquí, el terror procedeix d’un origen intangible i incomprensible: la bogeria. I és així com la pel·lícula genera la seva veritable por, mostrant-nos uns comportaments cada cop més pertorbadors i pels quals, a priori, no tenim explicació. Aquesta percepció és compartida amb els personatges d’Hereditary, però a diferents nivells, i Ari Aster ho aprofita a la perfecció. La desesperació d’Annie davant tot el que passa, per exemple, pot resultar enganyosa; i la contraposició del seu marit Steve com a part escèptica de tota la història també porta a escenes i diàlegs molt potents. També el progressiu despertar de la consciència del fill Peter marca l’evolució narrativa del film.

Aquesta fluctuació constant del punt de vista, juntament amb la necessitat que acaba transmetent de mirar més enllà del que pròpiament fan o veuen els personatges, ajuda Hereditary a introduir alguns dels seus trucs. De fet, Ari Aster juga amb el desconcert que sap que provoca a l’espectador en molts moments del film, tot i que ja ens hagués avisat al principi que la “realitat” del que passa és molt relativa. No obstant, el tram final i la posterior (i inevitable) digestió que en faci cadascú propicien que el significat de la pel·lícula es vagi desplegant i clarificant. I ni tan sols aquí Hereditary es limita a una sola versió vàlida, ja que tot depèn del nivell de literalitat amb què cada espectador se l’hagi pres. Al cap i a la fi, la pròpia condició mental dels personatges pot servir per a explicar i a la vegada posar en dubte molts dels fets.

La falta d’injeccions de terror instantani, el ritme pausat (s’allarguen silencis i diàlegs, i s’acaben superant les dues hores de metratge) i aquesta voluntat de plasmar un segell propi poden fer d’Hereditary una pel·lícula incompresa. Sobretot, per l’aficionat al gènere acostumat a les fórmules de què parlava a l’inici del text. No obstant, estem davant d’un dels exponents més interessants del terror dels últims anys, encara que sigui només perquè busca un aire diferent dins del gènere i deixa aquest mal cos tan particular que només títols així saben causar. Es podria equiparar, per exemple, als brillants dos primers terços d’una pel·lícula com It Follows (segueixo sense comprar aquell tram final), amb la qual comparteix alguns detalls estilístics. En tot cas, Hereditary acaba provocant en certa manera que part de la seva bogeria es quedi gravada a la nostra ment, i aquest és el seu gran èxit.