Acaba l’any 2015, i ho fa amb un regust cinematogràfic realment bo per als qui tenim les sales de cinema com a segona residència. D’una banda, el cinema més massiu s’ha mantingut a un bon nivell i ha complert a la perfecció la seva funció, especialment en alguns dels títols que més expectatives havien aixecat; de l’altra, el cinema independent hi ha posat el contrapunt necessari amb un bon nombre de propostes interessants i arriscades. A la llista hi ha una mica de tot, des de l’acció més desenfrenada fins el drama més intimista i personal. Un resum complet i variat que demostra que, aquest any, pocs espectadors s’hauran pogut sentir decebuts. Aquestes són les deu primeres de la llista!
Molts documentals es dediquen a estudiar i analitzar fets que han convulsat el món sencer a base de recuperar totes les etapes que va seguir el succés en qüestió i també de parlar amb els seus protagonistes, directes o indirectes. A Citizenfour presenciem els prolegomens, l’execució i les primeres reaccions d’aquest fet, però en directe i sense recreacions de cap tipus. El ‘hackeig’ massiu amb què Edward Snowden va fer públics documents confidencials de l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana on es destapava la vigilància il·legal de milions de persones per part dels Estats Units va donar la volta al món i el va convertir en un dels homes més buscats. El documental no només ens hi acosta més, sinó que transpira tota la tensió i el perill de la seva maniobra. [crítica / tràiler]
Pocs espectadors deurien sortir amb una idea clara del que acabaven de veure després d’exposar-se a Puro Vicio; alguns, fins i tot podien sentir-se estafats. La forma amb què Paul Thomas Anderson trasllada a la gran pantalla els deliris de la novel·la homònoma de Thomas Pynchon resulta en un grapat d’escenes, diàlegs i deliris variats que costa processar en primera instància, però el film és d’aquells que comença a millorar a mida que es va digerint i s’intenta mirar des d’una perspectiva més perifèrica. Gràcies a un genial Joaquín Phoenix, Puro Vicio repassa l’esbojarrada vida californiana durant els anys 70 amb un humor molt particular i amb tota la irracionalitat que provocaven les substàncies diverses de moda en aquell moment. [crítica / tràiler]
Si algú pensava que en ple 2015 ja no es podien fer bons westerns, anava molt equivocat. A Deuda de Honor no només s’hi respiren tots els aromes propis del western clàssic, sinó que també hi trobem una història genuïna i reivindicativa sobre el complicat paper de la dona en la societat nord-americana de mitjans del segle XIX. Tommy Lee Jones torna a demostrar que és un gran amant d’aquest gènere i dirigeix amb tota la paciència que s’hi requereix, pero a la vegada no escatima un fort dramatisme i imatges de molta potència; també rescata una desapareguda Hilary Swank que fa tot un paperàs. Deuda de Honor es aquella pel·lícula que tot nostàlgic del western hauria de veure per adonar-se que encara hi ha qui el sap respectar com cal. [crítica / tràiler]
Un dels sons que va dominar l’inici d’any és sens dubte el de la percussió, i la principal responsable en va ser Whiplash, una pel·lícula que ja venia fent soroll -mai millor dit- des de la seva victòria al Festival de Sundance 2014. La història ens fa acompanyar un jove bateria de jazz amb grans ambicions de futur en el món de la música, i totes les conseqüències que aquestes comportaven a la resta de la seva vida, però qui realment deixa empremta és el seu estricte professor, no només capaç d’arribar a extrems més que polèmics en els seus mètodes, sinó partidari d’una filosofia de vida clarament discutible. Amb un ritme endimoniat i una tensió pròpia d’un pur thriller d’acció, Whiplash deixa les pulsacions a tota màquina. [crítica / tràiler]
De totes aquelles pel·lícules humils i discretes que han desfilat per la cartellera durant el 2015, en destaca especialment una producció cubana que molts probablement descobriran ara per primer cop. Conducta és un relat capaç de plasmar sense massa escrúpols la duresa de la vida als barris més pobres de L’Habana, però a la vegada de fer-nos compartir el somriure d’uns nens que, com a tals, busquen la millor forma de seguir creixent i divertint-se a pesar de totes les dificultats que els depara la seva situació. Amb una proximitat admirable, Conducta gestiona amb delicadesa el seu sabor agredolç i a la vegada llença una dura crítica a la politització de l’educació que pateix la Cuba actual. Una petita joia que cal reivindicar tal com es mereix. [crítica / tràiler]
L’hoquei sobre gel és un d’aquells esports que rarament aixequen interès al nostre país, però hi ha llocs del món on pot esdevenir una autèntica qüestió d’estat i exemplificar a la perfecció la situació política del moment. I és exactament això el que va passar amb la selecció soviètica durant la Guerra Freda, que es va convertir en una arma del KGB per a treure pit dels èxits del seu model, enfront al capitalisme dels Estats Units. Red Army ens explica de forma molt detallada i també força irònica l’evolució que les grans estrelles soviètiques d’hoquei gel durant els anys 70 i 80, i de pas ens mostra tots aquells trets definitoris d’una societat obsessionada en demostrar que era millor que les altres. Sens dubte, el millor documental d’aquest any. [crítica / tràiler]
El de Guy Ritchie era un dels retorns més esperats de 2015, i no ha decebut gens. Operación U.N.C.L.E. suposa una relativa suavització de l’estil adrenalític a què ens tenia acostumats el director britànic, però al seu lloc hi han entrat una elegància i una capacitat autoparòdica que ens han conquerit a tots en aquesta divertidíssima història d’espies de principis dels anys 60. Gràcies al seu to altiu i despreocupat, el film converteix un argument que d’entrada no té massa d’especial en una peça de gran personalitat pròpia i amb una curiosa capacitat de sorprendre en cada escena. A més, compta amb un trio protagonista en estat de gràcia. Operación U.N.C.L.E. és un Guy Ritchie més madur, però igual de brillant. [crítica / tràiler]
Des de les immenses costes d’Irlanda ens arriba una història que converteix la bellesa del paisatge en un lloc realment devastador. Calvary ens convida a passar una setmana acompanyant el pare James Lavelle per tota la comunitat que conforma la parròquia que encapçala, i el recorregut és d’aquells que encongeix el cor a qualsevol. John Michael McDonagh transmet amb força duresa la pèrdua d’esperança d’un home que, més enllà del seu caire religiós, només es preocupa de conduir els habitants del seu poble pel bon camí, però que no fa més que veure el mal per tot arreu on va. Comandada per un espectacular Brendan Gleeson, Calvary no és apta per a qui tingui un mal dia, però forma part d’aquell cinema humil que sap tocar la fibra. [crítica / tràiler]
Un dels motius pels quals recordarem aquest any és que, per fi, hem pogut tornar a parlar en positiu de M. Night Shyamalan. La Visita es presentava amb certes reserves degut al seu format “low cost” i al seu ús d’una tècnica tan recorrent a aquestes alçades com és el “found footage”, però va sorprendre tothom amb una equilibrada mescla de terror clàssic i humor neo-generacional. Un cop més, Shyamalan ens fa aferrar-nos a la cadira i contenir la respiració gràcies al seu ús, amb molt mala llet, del potencial terrorífic d’aquest format; a la vegada, utilitza el contrast entre els avis i els joves protagonistes per a parlar-nos, quasi de forma autobiogràfica, d’una nova manera de fer i entendre el cinema. Uns objectius que La Visita assoleix a la perfecció. [crítica / tràiler]
Durant tot l’any, la il·lusió de tornar a sentir-nos nens i veure reiniciada la saga més famosa de tots els temps es va conjugar amb el temor que totes aquestes expectatives es quedessin a mitges o fins i tot en decepció, però Star Wars: El Despertar de la Fuerza compleix tot allò que esperàvem d’ella. El sempre prometedor però no infal·lible J.J. Abrams aconsegueix un equilibri entre les estructures clàssiques de les primeres pel·lícules de George Lucas i la introducció d’una nova fornada de personatges, indrets i conflictes que suposen un gran relleu generacional a tot l’univers de Star Wars. El Despertar de La Fuerza suposa un èxit que es percep molt més des de l’emoció, que no pas des de l’anàlisi més estricta, però en el fons era aquest l’èxit que tots volíem. [crítica / tràiler]
LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2015 – DEL 10 A L’1
Haurien pogut entrar a la llista:
Anacleto: Agente Secreto
Amy
The Martian
El Desconocido
Sicario
Martí
M.A.Confidential 