M.A.Confidential

The Martian

Director: Ridley Scott

Intèrprets: Matt Damon, Jessica Chastain, Kate Mara, Chiwetel Ejiofor, Kristen Wiig, Jeff Daniels, Sebastian Stan, Michael Peña, Sean Bean

Gènere: Ciència-ficció, aventures. USA, 2015. 140 min.

Els viatges espacials cinematogràfics més recents havien tendit a tenyir de caires profunds i metafísics la presència de l’home més enllà de l’atmosfera terrestre. Des de la més alta complexitat espaciotemporal d’Interestellar, passant per l’èpica més emotiva de Gravity i fins arribar a l’existencialisme de Sunshine o Moon… l’odissea a l’espai no estava exempta de gran espectacularitat, però tenia unes connotacions que traspassaven la mera necessitat de superar els perills i ens volia fer reflexionar una mica més. Ara, podríem dir que The Martian es passa pel forro totes aquestes lectures i interpretacions. El nou film de Ridley Scott adopta un enfoc molt més aventurer, positiu i fins i tot somiador, i ens trasllada a aquell cinema dels anys 90 on tot resultava més directe i desproveït de solemnitats. El resultat, imperfeccions incloses, es posa al servei del més pur entreteniment amb una enorme efectivitat.

Ridley Scott aplica a The Martian una mentalitat molt clara: l’espectacle és el primer. El seu viatge no pretén donar-nos lliçons d’astrofísica, ni impressionar-nos amb la fortalesa mental que pot arribar a tenir un home en una situació límit, ni generar debat sobre la nostra presència a la galàxia o la possible vida en d’altres planetes; aquí, el focus d’atenció es centra en tot moment en la possible troballa d’una solució per al principal problema del seu astronauta protagonista: quedar-se sol al mig del planeta Mart. Vist això, el film avança segons el ritme i l’actitud de Mark Watney: amb calma, enginy, diligència i sentit de l’humor. No esperem massa explicacions o justificacions de la viabilitat real dels invents de Watney o la rigorositat amb què es representen les hipotètiques condicions al planeta vermell, perquè no hi són. El film té un propòsit que no té temps per a aquests detalls, i s’hi manté fidel fins el final.

Una de les claus narratives que marquen el bon funcionament i l’agilitat de la pel·lícula -és sorprenent la facilitat amb què es consumeixen els 140 minuts- és sens dubte el muntatge, ja que l’acció avança sempre amb gran dinamisme. Les el·lipsis són continues, i es recolzen amb els constants indicadors i càlculs temporals que mostra el protagonista, alimentant així la sensació de compte enrere que poc a poc va fent augmentar l’expectació. Quan l’avanç narratiu es bifurca entre l’acció a Mart i a la Terra, encara hi trobem un punt més d’enginy per a cohesionar el conjunt. L’altra gran arma de The Martian és la seva voluntat desdramatitzadora i optimista, que de seguida sap contagiar a l’espectador amb la certesa que així gaudirà especialment del trajecte. El bon paper de Matt Damon, que es fa partícip de la vessant humorística del film i en surt sorprenentment ben parat, també hi té molt a dir.

L’efecte col·lateral que comporta aquesta relativa lleugeresa narrativa és que la pel·lícula cau en una certa ingenuïtat en algun moment, com si intentés obviar la gravetat o extrema dificultat que, en el fons, amaguen moltes de les seves situacions. Aquest fet, coherent amb la personalitat global de The Martian, provoca una sèrie de concessions que poden portar a l’acomodament de l’espectador, ja que eliminen en excés la sensació de perill del protagonista, a pesar de la seva situació extrema i pretesament desesperada; un efecte que neutralitza una mica el suspens i l’èpica que vol transmetre el film, sobretot en el seu tram final. No resulta una penalització excessivament greu a nivell global, però aquesta manca d’una amenaça o patiment real sí que es fa evident en alguna ocasió.

A pesar dels seus trets discutibles, The Martian ofereix tot allò que es pot esperar d’una aventura de ciència-ficció, i òbviament Ridley Scott no ha desaprofitat tota l’espectacularitat visual que li posaven en safata els rogencs paisatges del planeta Mart. Es nota que el director es mou molt més còmode en aquest ambient i amb aquests mecanismes que no pas amb els d’alguns projectes teòricament més ambiciosos (i sovint fallits) que havia presentat fins ara. Potser aquesta necessitat de sacrificar elements més profunds per així poder tirar pel dret, és el punt d’inflexió que li ha donat la llibertat necessària per a poder oferir amb The Martian allò que portava anys perseguint. Si més no, es la seva pel·lícula més satisfactòria i exitosa en un bon piló d’anys; una veritable aventura espacial.