M.A.Confidential

Red Army

Director: Gabe Polsky

Intèrprets: Vyacheslav Fetisov, Alexei Kasatonov, Vladimir Krutov, Vladislav Tretiak, Scotty Bowman

Gènere: Documental, històric. USA, 2014. 80 min.

La gimnàstica, la natació sincronitzada o el patinatge artístic són esports que comparteixen dues clares característiques: d’una banda, l’especial importància de l’expressió corporal artística en la seva execució; de l’altra, els seus participants russos són i han estat històricament els rivals a batre en tots ells. No resulta casual, ja que la disciplina i el sacrifici que es requereix en aquestes especialitats només estan a l’abast de pocs, i la cultura russa compta amb una mentalitat que basa el seu èxit precisament en això. Una herència soviètica que queda perfectament plasmada al documental Red Army, que trasllada el model al món de l’hoquei gel i ens explica la intrahistòria del millor conjunt que hi ha hagut mai en aquest esport. Una pel·lícula executada amb gran intel·ligència i concisió, on la història personal d’un jugador d’hoquei acaba derivant en un enriquidor retrat històric i social de tot un poble.

No és gens estrany que les propietats que tothom subratlla de la “Red Army” d’hoquei gel siguin el seu funcionament com a bloc i la fluïdesa i creativitat del seu estil de joc, ja que els soviètics aplicaven en aquest esport la mateixa visió de les especialitats abans citades: la perfecció física de la gimnàstica, l’harmonia mil·limètrica de moviments de la natació sincronitzada i l’habilitat sobre el gel del patinatge. El resultat és un equip invencible, però l’espurneig dels trofeus es tornava completament mat quan es mirava portes endins. Gràcies al testimoni principal de Vyacheslav Fetisov, considerat l’ànima d’aquell conjunt, Red Army ens revela uns mètodes extrems i despietats, dirigits des dels propis estaments de govern de la URSS amb un únic objectiu: demostrar a través dels èxits de l’hoquei gel que el soviètic era un model superior i més eficaç que la resta. I en plena Guerra Freda, encara queda més clar.

Però Red Army va molt més enllà de les connotacions socials i polítiques que pot tenir un esport per al seu país -quelcom que és igual de present fa 40 anys com a l’actualitat- sinó que sap créixer i adquirir noves tonalitats quan els Estats Units entren en joc. D’una banda, assistim a un atac purament capitalista a un sistema que poc a poc va perdent consistència; de l’altra, comprovem què representa exactament per a aquells jugadors el fet de sortir del seu país. Per molt negativa que pogués ser la seva experiència a la URSS, les arrels són un element que mai es pot arrencar, i aquest és un missatge que Gabe Polsky subratlla de forma especial. Un rus pot ser partícip de l’anomenat “somni americà”, però els seus gens soviètics no són tan fàcilment mutables. I és aquesta història d’amor i odi la que introdueix la gran ironia que planeja sobre Red Army: un recel que es converteix en complicitat, probablement sense que ni els propis protagonistes en siguin conscients.

Polsky demostra aquí la intel·ligència de la seva narració, i a la vegada el veritable missatge del seu documental. Els èxits esportius, la tirania dels entrenaments, la forta intervenció política, la desubicació en una cultura nova… són totes fases significatives del camí, però el que acaba calant és l’abans i el després dels seus protagonistes, l’evolució de la seva mentalitat. Les paraules en primera persona de Vyacheslav Fetisov, la seva expressivitat i les seves reaccions prenen una especial rellevància quan coneixem la història de Red Army al complet. El film recorre a una completa selecció d’imatges d’arxiu, però són els entrevistats els qui aporten la veritable profunditat, començant pel fet que cap d’ells transmet la sensació d’estar completament còmode parlant d’aquests temes. I és que, en les seves històries, són els fets els que acaben parlant més que no pas les seves pròpies explicacions.

Gràcies a la trajectòria d’aquest equip i aquests jugadors d’hoquei gel, Red Army ens ajuda en realitat a entendre la societat russa actual, i més concretament aquelles generacions que van viure de primera mà el que significava el sistema soviètic. El món ha canviat, però l’empremta que els va deixar aquella vida ja no la podran esborrar mai. El més significatiu és que fins i tot ells mateixos estan posant en pràctica aquesta herència, per molt que creguin que no, que ara les coses ja són completament diferents. Diuen que quan un es fa soldat, després ja ho és per a tota la vida. Doncs això.