Citizenfour
Directora: Laura Poitras
Intèrprets: Edward Snowden, Glenn Greenwald, Ewen MacAskill, William Binney, Jacob Appelbaum, Julian Assange
Gènere: Documental. USA, 2014. 110 min.
Primera setmana de juny de l’any 2013. A la televisió d’una habitació d’hotel de Hong Kong, els principals canals internacionals de notícies repeteixen una i altra vegada el mateix nom: Edward Snowden. Al lavabo de la mateixa estància, el propi Snowden es mira al mirall amb preocupació, ja que el pentinat que s‘intenta canviar no li acaba de quedar com ell voldria. Aquesta és una de les privilegiades escenes que ens regala Citizenfour, un documental que acaba de recollir l’Oscar a la seva categoria gràcies a un insòlit exercici de periodisme amb ànima del més pur thriller d’espies. Sota la direcció de Laura Poitras, el film desvela la tensa intrahistòria d’uns fets que van posar Estats Units potes enlaire, i que van provocar una sèrie de repercussions que no només són totalment vigents avui dia, sinó que es troben lluny de concloure.
Fins ara, tot el que s’havia vist d’aquella confessió explosiva eren els poc més de 10 minuts de declaració filmada de Snowden des del mateix hotel de Hong Kong. Ara, Citizenfour ens ofereix el ‘making of‘ del que va passar els dies previs i posteriors dins d’aquella habitació d’hotel. El film no es construeix, doncs, com un atac als Estats Units prenent com a base les denúncies i alertes per part de Snowden, sinó que s’endinsa molt més en el coneixement del personatge i els seus motius. I és aquí on descobrim una persona amb una fredor impactant, que tenia planejats els seus passos com si estigués disputant una partida d’escacs, sempre anticipant-se a la reacció de la seva propera acció. Fins i tot tenia planejada l’eventual creació d’aquest mateix documental, ja que és ell qui va contactar amb Laura Poitras perquè anés a filmar-ho i pogués explicar després la seva història.
L’amabilitat entre ambdues parts és latent, però Poitras no es dedica a alimentar o aportar proves d’allò que denuncia Snowden; el valor de Citizenfour és la seva posició exclusiva de viure en directe la cocció d’aquests fets, cosa que li permet captar tots els detalls i petits successos que van acompanyar aquells dies. I és aquí on aflora l‘habilitat de la directora per a transmetre’ns la tensió del moment, on una simple trucada o el so de l‘alarma antiincendis ens poden fer estrènyer els reposabraços del seient i témer el pitjor. Tot el que ve després ja és propi de qualsevol thriller d’espies, però amb una diferència: aquí tot és real. La participació dels periodistes de The Guardian i The Washington Post –en el que, de pas, és tota una demostració de valentia i compromís la professió– encara hi afegeix més condiment, sobretot per la seva història posterior a les publicacions.
El documental perd un pèl de força en la seva segona meitat, quan transcorre a relativa distància de la figura de Snowden, a la vegada que adquireix més complexitat i amplitud. No obstant, la seva gran arma és que ja t’ha atrapat dins d’aquesta història. Aquí, Poitras es centra en els que podríem denominar com a fets col·laterals i el format ja no té el component “aquí i ara” que experimentàvem dins l’habitació de Hong Kong, però els aires sospitosos planegen de forma constant. A més, Poitras segueix vestint les imatges amb la contundència i males vibracions que aporta la banda sonora dels inconfusibles Trent Reznor i Atticus Ross (guanyadors de l’Oscar per La Red Social). Fins i tot hi té un petit “cameo” ni més ni menys que Julian Assange, a qui es podria considerar precursor i també inspirador de tots aquests fets.
La funció de Citizenfour no és corroborar tot el que Edward Snowden va explicar sobre la NSA i la seva intercepció de converses, missatges, e-mails i dades digitals de tota mena pertanyents a milions de ciutadans nord-americans. El seu focus és la cara, la gestualitat i les conviccions d’una persona de 28 anys conscient que és a punt de canviar la seva vida per complet; de destrossar-la, probablement. Les seves teories, tot i fregar la paranoia conspiradora en algun moment (estem sent observats en tot moment), ens traslladen una certa inquietud i també credibilitat, donada la seva enorme convicció a pesar del risc que li comportava tot plegat. Ens ho hem de creure tot? Cada espectador decidirà, però les conseqüències que van suscitar les paraules d’Edward Snowden deixen entreveure que sí, que més d’una veritat va ser destapada aquell dia.
Martí
