M.A.Confidential

Sicario

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Emily Blunt, Benicio Del Toro, Josh Brolin, Victor Garber, Jon Bernthal, Daniel Kaluuya, Jeffrey Donovan, Maximiliano Hernández

Gènere: Thriller, acció, policíac. USA, 2015. 120 min.

Es podran dir moltes coses de Denis Villeneuve, però el que mai ningú li podrà retreure és una manca de versatilitat. Molts vam subratllar el nom del director canadenc després del colpidor drama Incendies (2011), i el vam encerclar repetidament després que ens oferís, amb pocs mesos de diferència, un doble ració tan dispar com sòlida formada per la intensa Prisioneros (2013) i l’enigmàtica Enemy (2013). Ara, ens obliga a buscar noves formes de ressaltar el seu nom gràcies a Sicario, on demostra que també és capaç de dominar i manipular a la perfecció el pols narratiu que requereix un bon thriller d’acció; amb una enorme convicció en tot moment i sense tampoc evitar cap mena de risc quant a recursos i exigències visuals. Un exemple perfecte de com una bona direcció converteix una història i una temàtica ja vistes en una experiència especialment palpable i trepidant.

Sicario corria el perill de convertir-se en una pel·lícula fronterera més centrada en la lluita contra els càrtels de narcotràfic, però la seva narrativa és prou intel·ligent com per no quedar-se en una superfície de bons contra dolents, o policia contra criminals. Aquí no hi ha temps de posar en context ni voluntat de fer-nos descobrir res que no sapiguem ja a aquestes altures sobre el tràfic de droga entre Mèxic i els EUA; aquí el que importa és el camp de batalla i les seves interioritats, allà on es posen en pràctica els veritables mecanismes que ho mouen tot plegat. I Sicario ens ho permet veure i viure des de dins gràcies al punt de vista de la seva protagonista Kate, a qui Villeneuve transporta al bell mig d’un submón on els límits es traspassen sense preguntar i on qualsevol finalitat justifica els mitjans. I és que, per molta preparació i experiència que es tingui, la lluita contra els càrtels no entén d’escrúpols ni legalitats de cap tipus.

Als ulls d’una figura novella dins d’aquest entorn, el director ens transmet d’una forma molt realista i immersiva el temor que es pot sentir circulant en plena Ciudad Juárez, o bé explorant algun dels túnels fronterers. A Sicario, Villeneuve no només es consolida com un brillantíssim constructor d’escenes -des de la brutalitat del pròleg fins la tensió desbordant en la incursió d’una comitiva americana en territori mexicà-, sinó que aguanta com ningú el pols narratiu, sense deixar que l’espectador respiri tranquil pràcticament en cap ocasió. Una constant sensació d’inseguretat, de no tenir mai el control de la situació, que Emily Blunt interpreta amb gran solidesa; ella és la única figura femenina rodejada sempre d’homes, i a la vegada l’únic personatge capaç de qüestionar uns valors i una dignitat que als ulls de tota la resta no tenen cap mena de rellevància. Una defensora dels cànons ètics en un terreny on tot s’hi val.

Blunt encarna la mirada d’aquell qui per primer cop coneix de prop la guerra contra el narcotràfic, i és precisament aquest enfoc el que dóna personalitat a Sicario. És per això que sobta el breu i sobtat moment en què la pel·lícula decideix canviar la seva perspectiva, i on precisament el suport narratiu passa a ser molt més efectista que no pas realista. D’acord que el personatge de Benicio del Toro (una de les millors actuacions que li recordo recentment) és clau per a la història, però el seu moment de protagonisme, a banda de ser del tot inversemblant, resulta innecessari i capritxós en relació al conjunt. És una llàstima aquest sotrac que rep la pel·lícula en el seu tram final, ja que talla una dinàmica que fins llavors era impecable. Això, sumat a la seva conclusió una mica anticlimàtica, rebaixa un entusiasme que, per com havien anat les coses en l’hora i mitja anterior, hauria pogut ser molt més rotund.

Tot i aquesta desafortunada decisió final, Sicario deixa empremta gràcies al seu missatge eminentment pessimista sobre l’univers que retrata. Si hi ha una cosa que ens queda clara és que la lluita contra el narcotràfic és un món apart, on cap dels dos bàndols es regeix per cap mena de llei, i on l’abast de les mesures preses i les seves conseqüències no plantegen cap mena de preocupació. I res fa pensar que el futur ho canviarà. El film regala alguns diàlegs lapidaris i desencoratjadors en aquest sentit. Gràcies a la seva contundència audiovisual -l’espectacular fotografia de Roger Deakins i la BSO de Jóhann Jóhannsson són clau per a Denis Villeneuve- i a la constància del seu nivell d’intensitat, Sicario sap destacar dins una temàtica ja tractada per tantes altres pel·lícules; pel que ens explica, tot fa témer que hi haurà encara molt de temps perquè en segueixin sorgint de noves.