Macbeth
Director: Justin Kurzel
Intèrprets: Michael Fassbender, Marion Cotillard, Sean Harris, Paddy Considine, David Thewlis, Elizabeth Debicki, Jack Reynor.
Gènere: Drama, històric. Gran Bretanya, 2015. 110 min.
Estrenar una pel·lícula shakespeariana en ple 2015 podria convertir-se fàcilment en un camí que de seguida es bifurca en dues direccions possibles: la que busca una clara actualització de l’atmosfera de la història i ho plasma en l’apartat audiovisual, o la que per sobre de tot vol respectar l’essència de l’obra original enlloc de posar el text al servei de la imatge. No es pot afirmar que el Macbeth de Justin Kurzel opti de forma rotunda per un dels dos camins, però sí que es detecta una resposta diferent per part de la pel·lícula quan el que preval és un aspecte o l’altre. La pel·lícula és aclaparadora a nivell visual gràcies al seu estilisme marcadament expressiu i enlluernador, el qual no s’utilitza a la lleugera sinó que en tot moment compleix una funció específica i interpreta allò que passa per la ment dels seus protagonistes; per contra, quan és el text el que predomina és quan el conjunt acusa els seus alts i baixos més acusats.
L’inici de Macbeth és d’aquells que omplen tota la sala de cinema. La càmera alentida de Kurzel i el realçament de les accions i les textures -fantàstics els moments en què fins i tot la música para i tot sembla quedar-se en suspensió- aconsegueix transmetre tota la violència i brutalitat que posseeix l’obra de Shakespeare. La comparació d’aquests primers minuts amb la última seqüència del film ja explica, per si sola, l’evolució que el protagonista ha experimentat de per mig, i també la seva influència en el violentament del clima a Escòcia a partir de llavors. L’ús de la boira com a senyal de la poca clarividència de la ment de Macbeth, encara encegat per l’eufòria de la batalla, és també un dels evidents recursos que el director australià va introduint per entendre -tot i que sempre queda aquella sensació que mai el podem entendre del tot- la progressiva pèrdua de l’ús de la raó que pateix el protagonista.
La caiguda de Macbeth a l’infern de l’ambició i el poder té un avanç un tant irregular al film, que a vegades es mostra més preocupat de realçar el dramatisme que conté cada frase que no pas de mostrar-nos amb fets allò que realment comporta. No descobrirem ara que el llenguatge en prosa i en vers de Shakespeare no és precisament assequible, però és evident que captar cada diàleg a la primera i comprendre de forma mínimament precisa allò que es vol expressar no sempre és una tasca fàcil, i és per això que Macbeth s’allunya momentàniament de l’espectador en més d’un tram de la història. No parlo d’una trama lenta, ja que en realitat aquesta avança amb prou celeritat, sinó de la divergència entre la forma amb què els personatges s’expressen i el que realment se suposa que hem de comprendre. Tota la potència visual amb què el film transmet les seves emocions troba aquest entrebanc que, de tant en tant, li posa el fre.
I és també aquesta mateixa raó la que evita que Michael Fassbender acabi d’imposar-se del tot, tal com requeriria el seu personatge. El britànic es mostra totalment entregat al seu paper, sense fissures, amb una presència física i una mirada que tomben enrere, però a l’hora de la veritat el personatge es veu superat pel de la seva dona, una Marion Cotillard implacable i amb una brutal capacitat d’aguantar el pla fix, sobretot en el que és el monòleg estrella de tota la pel·lícula. Fins i tot dos figures secundàries com les de Banquo (Paddy Considine) i Macduff (Sean Harris) saben transmetre una idea molt més clara d’allò que senten i com ho tradueixen en la seva forma d’actuar, i és per això que connecten realment amb l’espectador; una connexió que en el cas de Macbeth resulta més intermitent, principalment degut a aquesta evolució més a base de recitar que no pas d’actuar que té el personatge.
El principal problema que presenta Macbeth és que la gravetat amb què es pren la seva història no arriba de la mateixa forma a l’espectador, que acaba quedant-se en una posició massa externa al que passa a la pantalla. La naturalesa de la pel·lícula provoca que la total implicació amb ella requereixi un esforç constant que -potser per falta de paciència en casos com el meu, qui sap- no sempre estem en disposició de fer. Això no treu, però, que la de Justin Kurzel sigui una adaptació interessant i amb una clara vocació per a trobar la seva personalitat pròpia dins de l’àmpliament tractat univers “shakespearià”.
Martí
