M.A.Confidential

Anacleto: Agente Secreto

Director: Javier Ruiz Caldera

Intèrprets: Imanol Arias, Quim Gutiérrez, Berto Romero, Alexandra Jiménez, Carlos Areces, Rossy de Palma, Toni Sevilla

Gènere: Comèdia, acció, còmic. Espanya, 2015. 90 min.

“Demasiado viejo para esto”. La primera frase d’Imanol Arias lluint el llacet negre d’Anacleto deixa ben clara la situació del protagonista, més propera a la jubilació que a cap motivació que l’animi especialment a continuar la seva tasca. Un inici tòpic? Doncs tan sols és el primer dels molts escenaris coneguts del cinema d’espies de tota la vida que Anacleto: Agente Secreto recorre de forma plenament autoconscient i amb una clara voluntat humorística. La quarta pel·lícula de Javier Ruiz Caldera recupera el mític còmic dels anys 60 creat per Manuel Vázquez i s’inspira en el seu esperit paròdic per a sumar-se a l’actual tendència autoreferencial que viu el corresponent gènere (com hem vist, per exemple, a Kingsman o Operación U.N.C.L.E.). Lluny dels recursos dels dos títols citats, Caldera trasllada el conjunt a un escenari molt més proper a l’espectador espanyol, i ho fa assolint una entranyable personalitat pròpia.

A Anacleto: Agente Secreto hi preval sempre l’ànima de comèdia que Ruiz Caldera ja ha demostrat saber gestionar amb gran encert a Promoción Fantasma i sobretot a la celebrada 3 Bodas de Más, però aquí l’ambició s’eleva alguns esglaons per a incloure també aquella vessant que tot relat d’espies necessita. No hi falten, doncs, els tirotejos ni les lluites cos a cos, amb especial distinció per a aquestes últimes gràcies a l’encert amb què s’hi combinen grans coreografies i el seu pertinent toc humorístic. Un equilibri tonal que evita que Anacleto: Agente Secreto caigui víctima de la seva pròpia caricaturització, i que no deixa que l’espectador es relaxi en cap moment davant una història, que, narrativament, quasi no es pren ni un respir al llarg de la seva raspada hora i mitja. Una duració suficient per a què la pel·lícula pugui presumir d’una generosa col·lecció d’escenes memorables.

I és que a Anacleto: Agente Secreto, qualsevol situació pot tenir guardat un desenvolupament del tot inesperat, com el que probablement és l’esmorzar familiar més tens de la història, o el diari infantil menys innocent que haurem sentit llegir mai. Són escenes en què surt a la llum un guió que té l’habilitat d’explicar intrahistòries i enriquir els personatges de forma enginyosa i sempre al servei de l’humor negre, absurd i irreverent que defineix el conjunt. Aquest fet no treu, però, la cura amb què el film tracta els seus personatges, sobretot en una relació entre pare/mestre i fill/deixeble on Anacleto: Agente Secreto treu de tant en tant el seu costat més humà sense que res grinyoli o desentoni, i on compta amb la gran ajuda d’un Imanol Arias i un Quim Gutiérrez que saben establir una química especial i molt complementària.

Una de les claus d’Anacleto: Agente Secreto és que es posa al mateix nivell de l’espectador i té la capacitat d’anar-li donant copets de colze còmplices de forma constant. I és aquí on entra en escena sobretot el personatge de Berto Romero i la seva pròpia consciència -expressada obertament- d’estar protagonitzant una pel·lícula d’espies com si fossin James Bond o Jason Bourne. La pel·lícula sap a què juga, i no té cap mena de problema en fer-nos-ho saber. En el bàndol contrari, es detecta alguna mancança degut a la sensació que Carlos Areces podia treure molt més suc de la figura d’un malvat Vázquez (“alter ego” de l’autor del còmic) que al final queda un pèl desdibuixat, si bé és cert que la condició paròdica global de la pel·lícula fa que quedi en un relatiu segon pla.

Tot i les òbvies limitacions que comporta una producció que es mira des de lluny els megapressupostos manegats en altres països, en cap moment es percep que Anacleto: Agente Secreto defalleixi en les seves aspiracions. Poques vegades l’acció decep, i poques vegades no apareixen les rialles quan així ho intenta. És una  pel·lícula que es coneix molt be a si mateixa, que evoluciona a la vegada que es va rient del que fa, i que en tot moment es troba còmode amb el vestit (i llacet) que duu posat. Javier Ruiz Caldera demostra suficient versatilitat per a resoldre les escenes d’acció amb solvència i, de la mateixa forma que el seu protagonista, proposa un tracte a l’espectador: el de compartir la nostra herència en la narrativa d’espies i sacsejar-la una mica per poder convertir-la en un homenatge dominat per la rialla i la complicitat. Acceptem el teu tracte, Anacleto.