M.A.Confidential

El Desconocido

Director: Dani de la Torre

Intèrprets: Luis Tosar, Javier Gutiérrez, Goya Toledo, Elvira Mínguez, Fernando Cayo, Paula del Río, Marco Ruiz

Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2015. 100 min.

La productora corunyesa Vaca Films s’ha consolidat com una de les més ambicioses de la indústria cinematogràfica espanyola. Des de l’enorme èxit de Celda 211 (Daniel Monzón, 2009), han apostat amb força per demostrar –tot i que no sempre amb la mateixa fortuna– que a Espanya també es pot gestar cinema d’acció i de gènere amb cara i ulls. El Niño (2014) i Extinction (2015) en són dos exemples recents, però on semblen haver premut la tecla adequada és a El Desconocido. Una pel·lícula que ben bé podria rebre la denominació de “Galicia Calidade”, ja que està dirigida pel lucense Dani de la Torre, protagonitzada pel seu paisà Luis Tosar, i rodada i ambientada als bulliciosos carrers de la ciutat d’A Corunya. Uns elements que tracen un potent thriller contrarrellotge que, a pesar de presentar alguns entrebancs, manté un notable nivell d’efectivitat de principi a fi.

Sobta que estiguem davant d’una opera prima, ja que la perícia i valentia de Dani de la Torre darrere la càmera, principals raons del funcionament del film, no semblen pròpies d’un debutant com ell. El director gestiona amb un molt bon pols les limitacions d’espai –durant bona part de la història pràcticament no baixem del cotxe–, i sap acompanyar i reforçar amb els nerviosos moviments de la seva càmera la tensió creixent de la situació. D’altra banda, De la Torre roda l’acció al volant amb un gran sentit del dinamisme i l’espectacularitat, i fins i tot es permet un ambiciós pla seqüència quan el ritme del film es frena i necessita fer una radiografia completa del lloc on es desenvoluparan els fets a partir de llavors. Una realització amb tota la vistositat que requereix un thriller com El Desconocido, però que rarament es passa de la ratlla per caure en l’efectisme superficial.

La pel·lícula es sustenta en un guió d’Alberto Marini (Mientras Duermes), que articula el suspens constant de la història a base de introduir elements successius que intensifiquin el dramatisme i acostin cada cop més els personatges a una situació límit. La planificació de la narració és molt acadèmica dins del seu gènere, i combina referents com Última Llamada (Joel Schumacher, 2003) –el més evident de tots–, la recent Non-Stop (Jaume Collet-Serra, 2014) o fins i tot un clàssic com Speed (Jan de Bont, 1994), però la sensació de ja vista no és en cap cas incompatible amb l’entreteniment propi que ofereix El Desconocido. I és que els moments de relaxament són escassos per a un espectador que ràpidament es contagia del nerviosisme dels personatges, sobretot durant una primera hora en què els cops de volant del guió són més eficaços, inesperats i també realistes.

Precisament, les esmenes que es poden fer a la pel·lícula arriben quan aquesta es deixa portar per un punt de grandiloqüència, i també quan mira d’esquivar un parell d’obstacles de guió –un d’ells molt rellevant– de forma massa poc creïble. Tampoc acaba de convèncer el seu missatge de rerefons, contextualitzat en la crisi dels productes bancaris. D’una banda, es nota massa el calçador amb què s’hi incorpora, sobretot en una més que prescindible penúltima escena; de l’altra, crea una ambigüitat al voltant dels protagonistes que al final només serveix per a desconcertar sobre allò que se suposa que hem de pensar d’ells. Per sort, aquesta poca traça amb què El Desconocido busca convertir-se en allò de “thriller d’acció, però amb missatge” no acaba tenint una excessiva incidència en el conjunt, de mode que la sensació global segueix sent la d’objectiu complert.

La presència de Luis Tosar és un cop més una garantia. El gallec respon a la perfecció i sense escarafalls a la desesperació i contundència d’aquest pare de família que es mou entre el sentit de culpa, de supervivència i, sobretot, de protecció dels seus fills. També es pot comprovar que Javier Gutiérrez no necessita gaires minuts en pantalla per a transmetre un particular respecte, i que la jove Paula del Río pot ser una de les actrius revelació dins l’escena espanyola. En tot cas, qui realment té tots els números per créixer amb força i adquirir protagonisme és el director novell Daniel de la Torre, ja que el nervi i la solvència que demostra a El Desconocido faran molta falta en el si d’una indústria espanyola que necessita reivindicar títols com aquest.