M.A.Confidential

The Man from U.N.C.L.E.

Director: Guy Ritchie

Intèrprets: Henry Cavill, Armie Hammer, Alicia Vikander, Elizabeth Debicki, Hugh Grant, Jared Harris, Luca Calvani, Sylvester Groth

Gènere: Acció, thriller, comèdia. USA, 2015. 115 min.

El tango inicial que ballen dos cotxes pels carrers de Berlín Est resumeix a la perfecció la personalitat de la pel·lícula: intensa, seductora, sinuosa, festiva, però, per sobre de tot, elegant i distingida en tots i cadascun dels seus moviments. Operación U.N.C.L.E. es presenta com un thriller d’acció on una veritable successió de balls de saló, com si d’un pseudomusical es tractés, amenitzen l’evolució d’una trama d’espies tan clàssica com, en el fons, lleugera i previsible. El sempre efectiu i elèctric Guy Ritchie construeix el que probablement és el seu títol més contingut si el posem en contrast amb el global de la seva adrenalínica filmografia, però això no l’impedeix estampar el seu segell de forma tan identificable i brillant com ens té acostumats. Gràcies a la seva mesurada planificació i a la personalitat irònica i desenfadada del film, Ritchie demostra que sap triomfar, fins i tot, quan es desvia del camí que millor es coneix.

Operación U.N.C.L.E. aprofita els seus crèdits inicials per a contextualitzar la història, cosa que li permet començar a marcar terreny des d’un bon inici. El seu vestit clàssic, reminiscent als primers James Bond o fins i tot a intrigues ‘seixanteres’ tan memorables com Charada, es combina amb una voluntat lúdica que ens agafa de la mà i ja no deixem anar fins el final. Però la pel·lícula no es queda en aquesta superfície, sinó que amplia la seva seducció gràcies al caràcter misteriós dels personatges, a qui Ritchie ens va apropant de forma progressiva. La particular (anti)química que va aflorant entre Henry Cavill i Armie Hammer és sens dubte una de les armes més poderoses de la pel·lícula, que és capaç de fer equilibris entre una “buddy movie” al més pur estil Dos Hombres y un Destino i una comèdia que explota el xoc ideològic i cultural dels seus dos protagonistes. El contrapunt femení amb Alicia Vikander, més vàlid pel que amaga que pel que mostra, hi acaba de posar el toc sexi i suggeridor.

Ritchie aconsegueix que la seva tripleta d’actors es traslladi als anys 60 i transmeti amb total precisió la tonalitat que busca, i ho fa convertint Cavill en una espècie de Cary Grant que acaba de passar diversos mesos al gimnàs, acostant Vikander a la vessant més entremaliada d’Audrey Hepburn i disfressant Hammer d’un prototip soviètic molt menys hermètic del que aparenta. Tampoc hi pot faltar la “femme fatale” de torn, encarnada per una desconeguda però molt convincent Elizabeth Debicki. Però més enllà dels seus evidents ingredients clàssics, el que realment destaca a Operación U.N.C.L.E. és la nul·la seriositat amb què es pren a si mateixa, i és aquí on els actors fan gala d’una genial vis còmica. No és que els protagonistes busquin restar dramatisme a l’acció, sinó que directament mostren uns aires de superioritat i autocomplaença que, en aquest cas, resulten irresistibles.

Operación U.N.C.L.E. busca clarament l’autoparòdia, però s’atreveix a anar més enllà i no té cap mena de por a jugar amb l’humor absurd en diverses escenes, i la veritat és que ni tan sols aquí perd ni un sol gram de la seva elegància; com aquells ‘gentlemen’ que, per molt que facin el pallasso, sempre segueix sent-ho. La fórmula, que recorda a la que ja vam veure a Kingsman: Servicio Secreto -encara que allà amb un plus de gamberrisme-, també permet a Guy Ritchie posar en pràctica allò que més domina: el dinamisme a través del muntatge i la utilització d’una immensa varietat de recursos gràcies als quals cada escena té una frescor i originalitat pròpies. Fins i tot en un film com aquest, el director gosa acostar-se a l’estètica del còmic partint la pantalla en ‘vinyetes’ quan l’acció així ho requereix. Amb això, pocs moments d’Operación U.N.C.L.E. es podrien considerar sobrers.

Després de ser un dels pioners d’aplicar la fervorosa estètica de videoclip en el cinema contemporani (Lock & Stock, Snatch, Rock’n’Rolla), Guy Ritchie demostra a Operación U.N.C.L.E. que també és capaç de treure grans resultats quan decideix canviar els texans i samarreta pel vestit i corbata. Aquí, converteix un film que beu de mil referents a la vegada en una obra que acaba tenint una identitat pròpia: tan protocol·lària en les seves arrels i el seu text, però tan rebel en el seu comportament; amb un aroma tan clàssic, però a la vegada una execució tan rotundament actual. Sigui quin sigui el perfil de l’espectador, resulta improbable que aquest no trobi un divertiment continu durant les dues hores de trajecte d’Operación U.N.C.L.E. Possible seqüela? Sí, per favor.