M.A.Confidential

En duva satt på en gren och funderade på tillvaron

Director: Roy Andersson

Intèrprets: Holger Andersson, Nils Westblom, Charlotta Larsson, Viktor Gyllenberg, Lotti Törnros, Jonas Gerholm, Ola Stensson

Gènere: Comèdia, drama. Suècia, 2014. 100 min.

Els actes de reflexió sempre són moments importants; tant per les conclusions que se’n puguin treure, com per la rellevància que suposa la pròpia decisió de fer-los, sovint propiciats per alguna situació crítica. En el cas del director suec Roy Andersson, la reflexió plantejada a Una Paloma se Posó en una Rama a Reflexionar sobre la Existencia és doble: la que ell fa decideix fer sobre la vida a través de la seva càmera, i la que a nosaltres ens toca fer com a espectadors. I no, la conjunció d’ambdós exercicis no acaba sortint massa bé. Andersson és un director conegut pel seu estil marcadament personal, àcid i absurd en el seu humor i a la vegada cru i sense escrúpols en la vessant dramàtica, i aquí ho subratlla encara més amb una posada en escena totalment estàtica. No obstant, tot i que les mirades diferents i atrevides sempre són benvingudes, la pel·lícula s’acaba perdent en la reiteració i el capritx de les seves intencions.

Una Paloma se Posó en una Rama a Reflexionar sobre la Existencia presenta una estructura formada per 36 escenes que pràcticament funcionen com a esquetxos independents. S’aprecia la connexió entre elles pels diversos elements en comú, tant a nivell formal com també narratiu, però tan sols hi ha una trama -la dels dos comercials d’articles de broma- que tingui una veritable continuïtat. El comportament neutre i impassible de personatges amb aspecte mig moribund, l’absurditat de les escenes i el surrealisme que poc a poc va amarant el conjunt evidencien l’objectiu d’Andersson de retratar de forma enganyosament còmica el que en realitat és una profunda infelicitat humana. I es pot dir que el caràcter insòlit del muntatge desperta certa curiositat en els primers compassos del film, en què fins i tot hi ha certes expectatives per a veure amb què ens sorprendrà cada vegada. El camí, però, acaba posant un repte massa exigent per a l’espectador.

El somriure inicial davant la proposta d’Una Paloma se Posó en una Rama a Reflexionar sobre la Existencia es va torçant de forma progressiva en comprovar que les escenes cada vegada ens donen menys motius per a fer-ho. El film mostra una absoluta fidelitat al seu estil, però no precisament en el bon sentit, ja que la reiteració en els seus recursos i l’arbitrarietat de les seves imatges fan que la broma perdi la seva gràcia. Tota. Com quan ens obliguen a seguir jugant a un joc del qual ens hem cansat, Andersson subratlla una i altra vegada el missatge a transmetre -que ja ens havia quedat del tot clar feia estona-, i desemboca en una successió d’escenes que ja no aporten res de nou, excepte un parell o tres d’excepcions. La pel·lícula es torna feixuga, i allò que a l’inici semblava una bona dosi d’enginy i mala llet amb vocació reflexiva, adquireix un aire pretensiós i gratuït que no fa altra cosa que impacientar tot esperant que arribi el seu final.

No li nego a la pel·lícula la seva capacitat per a mostrar-me quelcom diferent i original, però aquesta premissa, per molt lloable que sigui d’entrada, no funciona per si sola. Detecto la voluntat trencadora de Roy Andersson, l’habilitat per a col·locar la càmera en un punt estratègic que el permet jugar amb la profunditat de camp, la rebaixa general del contrast en la fotografia per a entristir els escenaris, l’extracció de tota vitalitat dels seus actors i la banalització amb què aquests expressen els seus sentiments; ara bé, per a omplir una hora i mitja llarga de pel·lícula necessito alguna cosa més que em permeti gaudir de tot això amb cert sentit, i no una sessió de diapositives que orbita sobre un mateix concepte. Més que profunditzar sobre els conceptes que exposa Una Paloma se Posó en una Rama a Reflexionar sobre la Existencia, el director no fa més que allunyar-me’n fins fer-me pensar que m’ha encolomat un munt d’escenes només perquè li ha donat la gana.

Tinc la sensació que d’aquesta pel·lícula se’n podrien extreure tres o quatre curtmetratges que podrien arribar a ser força brillants; fins i tot hi ha escenes individuals amb un potencial enorme. Ara bé, en un film com Una Paloma se Posó en una Rama a Reflexionar sobre la Existencia, el castell cau per culpa de voler posar-hi massa cartes sense solta ni volta. L’entusiasme quasi unànime de la crítica i el seu triomf al passat Festival de Venècia em convida a repassar mentalment el film i esforçar-me per a rebuscar un sentit a tot plegat, però, si és que existeix, no aconsegueixo trobar-lo. Seré jo el que està equivocat, o seran aquells a qui una obra ja els mereix totes les alabances només per l’atreviment de la seva aposta formal? Aquesta és la única reflexió que em deixa la pel·lícula. Sobre la meva existència, millor ja hi pensaré jo solet.