M.A.Confidential

The Visit

Director: M. Night Shyamalan

Intèrprets: Olivia DeJonge, Ed Oxenbould, Deanna Dunagan, Peter McRobbie, Kathryn Hahn

Gènere: Terror, comèdia. USA, 2015. 95 min.

Ningú l’esperava. Ningú ho hauria dit. Ningú ens havia avisat. Però M. Night Shyamalan ha escollit la tardor 2015 per recordar-nos que, quan vol, pot ser un dels cineastes més lúcids d’aquest segle. I ho ha fet, també, de forma força insòlita: amb una pel·lícula humil, rodada amb quatre duros i d’aparença més pròpia de qualsevol director que s’inicia en la matèria que no pas d’un dels noms que va marcar el gènere de terror al tombant de segle. La Visita no llueix el segell Shyamalan que ens va captivar des de la inoblidable El Sexto Sentido (1999), sinó que recorre a una tècnica tan gastada com la del ‘found footage’ i es focalitza en una història concisa que amb prou feines compta amb quatre protagonistes. Un retorn al punt de sortida que funciona a les mil meravelles, i que el director necessitava amb urgència després de sonats fracassos comercials com Airbender (2010) o After Earth (2013).

Si bé és cert que la pel·lícula suposa un canvi formal dins la filmografia de Shyamalan, La Visita conté diversos elements que han caracteritzat el cinema del director, com per exemple la seva destresa per a gestionar en tot moment el rumb narratiu dels fets i com això deriva en la forma de percebre’ls per part de l’espectador. Aquí, aquesta virtut es tradueix en escenes de tensió i patiment construïdes amb molta mala bava i de mode tremendament efectiu, sempre oferint els segons justos per tenir l’espectador clavat a la butaca i deixant els nivells de previsibilitat en la seva justa mesura. Tampoc pot evitar aixecar-nos la camisa en més d’una ocasió. L’altre element clau a La Visita -inherent al seu format de vídeo domèstic- és la importància que té la mirada, ja que tot el film es viu des dels ulls dels dos nens protagonistes i per tant no tenim més perspectiva que la seva, excepte en alguns moments molt puntuals.

Shyamalan no només aprofita el format per a trobar aquell enquadrament que sap que ens ho farà passar especialment malament -en ocasions, de forma un pèl descarada i tot-, sinó que aprofita per a introduir-hi una capa metacinematogràfica intermèdia en què, en realitat, ens està explicant com ha fet la pròpia pel·lícula. Gràcies al semi ‘alter ego’ del personatge de Becca, el director explicita decisions de guió o muntatge, en el que podria ser una espècie de reivindicació d’ell mateix com a autor després de la seva recent etapa negra a Hollywood. Entre això i el considerable component humorístic que introdueix gràcies als dos adolescents protagonistes (i un parell de moments de “jo vaig ser actor” quasi surrealistes), una de les certeses a què es pot arribar és que Shyamalan ha fet i desfet al seu gust a La Visita, i que probablement s’ha divertit com una criatura durant tot el procés.

En realitat, el fet de posar l’acció als ulls dels dos joves accentua el component lúdic de la pel·lícula i també el seu missatge intergeneracional. Shyamalan projecta –en la figura de Tyler, essencialment– un model d’adolescent immadur, descregut i altiu davant la vida, i li dóna tota una lliçó enfrontant-lo a la “vella” escola, encarnada pels seus dos avis. Per un cop, no són els nens els qui fan por, sinó els ancians. El terror a La Visita prové de quelcom real, no respon a fets sobrenaturals ni a cap mena de possessió espiritual, i és aquí on Shyamalan inculca la por de forma transversal als propis protagonistes i a l’espectador, que sap que tot allò no pertany a cap món de ciència-ficció, sinó al seu; i realment pot resultar esgarrifant. En la seva comesa, el director compta també amb l’enorme ajuda de l’aterradora actuació de Deanna Dunagan, capaç de posar-nos els pèls de punta una i altra vegada, i d’inquietar-nos de mala manera només pel fet d’aparèixer en escena.

Tot i aquesta sortida de l’apartat sobrenatural per part de Shyamalan, La Visita és una pel·lícula que segueix oferint el joc de no-veritats que tant agrada al director. El seu desplegament durant l’hora i mitja de metratge és astut i no necessita trampes; al contrari, es detecten complicitats i detalls que apel·len clarament a l’espectador (com aquests rètols que ens indiquen l’avanç dels dies, no a mode informatiu, sinó com a advertència del que encara ens queda per davant). Darrere cada escena, imagino un Shyamalan amb somriure maliciós i fregant-se les mans, no només conscient que ens farà patir, sinó que també ens farà gaudir al llarg de tot el trajecte. La Visita presenta tots els convencionalismes formals per ser una pel·lícula més de terror, però Shyamalan la converteix en un paradigma de l’estat actual d’aquest gènere. El director ha entès quin era el millor camí per a reprendre el vol, i el seu talent ha fet la resta.