M.A.Confidential

The Homesman

Director: Tommy Lee Jones

Intèrprets: Tommy Lee Jones, Hilary Swank, Grace Gummer, Miranda Otto, Sonja Richter, John Lithgow, William Fichtner, Jesse Plemons, Meryl Streep

Gènere: Western, drama. USA, 2014. 120 min.

En l’època actual, rodar un western ha de ser una tasca relativament fàcil. Només cal buscar les localitzacions pertinents, aprofitar un quants decorats de l’època, proveir-se del vestuari adequat, desenvolupar una història pertinent i incorporar-hi tots aquells elements imprescindibles d’aquest gènere tan específic. Ara bé, aconseguir que aquesta pel·lícula desprengui un veritable aroma a western ja no resulta tan fàcil, ja que aquest intangible ha de ser fruit d’una sensibilitat, una paciència i un punt d’artesania que no són fàcils de conjugar. És precisament això el que millor resumeix, d’entrada, un film com Deuda de Honor: s’hi respira western pels quatre costats. Tommy Lee Jones ja es va aproximar al gènere amb la notable i desapercebuda Los Tres Entierros de Melquíades Estrada (2005), i ara repeteix amb un títol que revifa el millor del western clàssic i hi introdueix un enfoc més singular del que sembla.

Tot i ser -per enèsima vegada- una traducció totalment aleatòria de l’original The Homesman, el de Deuda de Honor és un títol prou escaient per al film, ja que no només serveix com a aproximació al sentit d’allò que explica, sinó que també és un bon resum del que significa aquesta obra dins del gènere. I és que aquí Tommy Lee Jones mira de saldar el deute històric que el western té amb la figura de la dona, la qual ha quedat gairebé sempre en un relatiu segon pla. A Deuda de Honor, la mirada femenina és l’epicentre, i ho és en la seva vessant més agre i castigada, però també amb un punt molt especial de mèrit i de fortalesa. La vida a Nebraska l’any 1850 havia de ser de tot menys fàcil, i el director ens recorda les veritables víctimes en aquestes condicions: les responsables de donar impuls a les famílies, servir els seus marits i la vegada de buscar un sentit i una motivació a les seves pròpies vides.

El retrat que Deuda de Honor fa de la bogeria femenina amaga una enorme comprensió darrere, i això deriva en un tracte delicadament humanista a les tres protagonistes trastocades, fugint en tot moment de la burla o l’escarni. En canvi, és el personatge en el seu seny, encarnat per una magnífica Hillary Swank, el qui més ens fa patir degut a una desesperació interior que ens impacta de forma brutal quan acaba sortint fora. Enmig de totes elles, Tommy Lee Jones es reserva un paper masculí veterà, solitari i força cretí que aporta el complement perfecte al sentit de la història. El de Briggs és un personatge acabat, que mira de tapar constantment la seva tristesa i desesperança amb una tossudesa enorme, però que no es planteja la seva existència fins que les dones el fan sentir exposat a ella i l’empenyen a fer-ho, fins al punt de sentir-se temptat de buscar un veritable canvi a la seva vida.

El sentit de l’honor, de la creença o del bé i el mal planen constantment sobre la pel·lícula; una d’aquelles senyes que no pot faltar en un bon western. Però, a més, Tommy Lee Jones sap dotar el trajecte de tots els episodis necessaris perquè el film no deixi d’evolucionar en cap moment, amb una gran gestió del ritme i també de la paciència abans mencionada. Deuda de Honor sap oferir allò que espera tot espectador amb ganes de degustar western, conjugant sempre l’entorn amb els personatges i sense cap voluntat d’aplanar-se el camí en cap moment; i quan menys ens ho esperem, ens posa en tensió de forma sobtada, o ens regala un parell d’imatges espectaculars. La fotografia de Rodrigo Prieto (Brokeback Mountain, Argo, El Lobo del Wall Street) capta l’hivern de Nebraska amb una duresa tan palpable com diversa en colors i textures, que resulta veritablement digna d’assaborir a nivell visual.

Sembla gairebé descabellat dir-ho a aquestes alçades, però la sensació és que Deuda de Honor aporta un granet de sorra al gènere del western amb molta més rellevància de la que ella mateixa, humil i discreta, es pensa. La seva crua visió sobre la indolència generalitzada amb què es tracten les preocupacions de les dones no priva que Tommy Lee Jones hi encaixi un particular sentit de l’humor de tant en tant; i no desentona, ja que Deuda de Honor és una pel·lícula on l’espectador és molt més conscient del dramatisme i la melancolia que desprèn la història, que no pas els propis personatges. Els últims deu minuts, que podrien semblar un afegit sense massa raó, així ho donen a entendre. Quan comencen a rodar els crèdits, un es va adonant poc a poc que el regust que li deixarà la pel·lícula és molt més amarg del que podia semblar en un principi, mentre constata que acaba de veure un dels westerns més complets dels últims anys.