Amy
Director: Asif Kapadia
Intèrprets: Amy Winehouse, Mitch Winehouse, Blake Fielder, Juliette Ashby, Lauren Gilbert, Yasiin Bey, Nick Shymansky, Salaam Remi
Gènere: Documental, biogràfic. USA, 2015. 125 min.
“Quina pena”. Si haguéssim de resumir tot allò que es pot extreure d’Amy en una sola expressió, probablement aquesta seria la més adequada. El documental dirigit per Asif Kapadia, responsable de la magnífica i també biogràfica Senna (2010), recull la curta vida d’Amy Winhouse quan s’acaben de complir quatre anys de la seva mort, i ho fa, per sobre de tot, amb una clara vocació divulgativa. Les circumstàncies de la desaparició de la cantant britànica, sumades a les seves aparicions en públic durant els mesos anteriors, eren més que llamineres per a furgar a la vida de Winehouse, però el director londinenc equilibra el seu to i entrega amb criteri un testimoni molt complet. Un documental pensat no només per als fans, sinó per aquells que vulguin saber la veritable història darrere aquesta diva del jazz.
Kapadia demostra no deixar-se portar per la mitomania, ni tampoc cau en l’escarni. La seva mirada cap a Winehouse és polièdrica i justa, i compta amb el crèdit que hi aporten els testimonis directes de tots aquells que la van tractar de forma més íntima. La de la cantant és una vida plena de situacions, decisions, companyies i casualitats fàcilment qüestionables i condemnables, però el documental evita assenyalar amb dit acusador. Al mateix temps, tampoc no mostra una voluntat justificadora, sinó que deixa que l’espectador interpreti totes les variables de la història. En tot cas, la sensació global que deixa Amy és que la seva deriva tràgica s’havia creuat amb més d’un salvavides per a aferrar-s’hi abans no fos massa tard; però que el destí semblava obstinat a empènyer-la cap a aquest final.
Un dels punts forts del documental és l’extraordinària riquesa d’imatges d’arxiu de què disposa, i la capacitat que aquestes tenen d’oferir-nos una “cara B” d’allò que estava passant portes enfora. Les gravacions domèstiques de la pròpia Amy Winehouse amb els seus amics o la seva família quan tan sols era una adolescent en són l’exemple més transparent i també entranyable; i a la vegada una demostració que la complexa personalitat de la jove cantant ja venia de sèrie. A partir d’aquí, Amy fa un repàs realment exhaustiu, any rere any, de la trajectòria personal i professional de la cantant. I aquesta és ni més ni menys que una autèntica muntanya russa on, per sobre de tot, queda clar que ella mai no hi està còmode. Resulta paradoxal que un do com el seu la portés cap a un món d’on l’únic que volia era fugir-ne.
Una de les característiques de la cantant que queden millor manifestades a Amy és el caràcter autobiogràfic de les seves cançons, i el muntatge d’Asif Kapadia ho aprofita a la perfecció. Potser no calia subratllar-ho de forma tan evident incloent les lletres en pantalla a mode de semi-karaoke (a banda que la tipografia escollida no és massa encertada), però té un especial significat veure l’Amy cantant sobre l’escenari aquella història personal que fa una estona ens havien explicat. Era una d’aquelles persones a qui tot allò que li passava l’afectava de forma molt més intensa que a la resta de gent, i necessitava expressar-ho amb la música; de la mateixa manera, no trobava cap sentit a cantar unes lletres que no signifiquessin res per a ella. Però tot això ho volia només per a ella, i no la van deixar; perquè és així com funciona el món de l’espectacle.
Hi ha un moment d’Amy en què una de les millors amigues de la cantant afirma: “Aquí vam perdre una oportunitat d’or”. El moment no és altre que el que va inspirar el gran èxit de la cantant, “Rehab”, en què el seu pare va decidir que no era necessari que Amy solucionés les seves addiccions. Gràcies a no vetllar per la seva salut, va veure la llum “Back to Black”, el disc que la va catapultar a la fama i a la vegada va suposar l’inici de la seva fi. En ocasions, la vida pot ser terriblement irònica, i aquest cas és desgraciadament paradigmàtic. La gran funció que compleix el documental és la d’ajudar l’espectador a entendre els motius de Winehouse i a conèixer totes les influències del seu entorn. Amy no tracta la seva protagonista com una heroïna, ni com una màrtir, ni com una pària; simplement ens dóna totes les eines perquè l’opinió pública sobre Amy Winehouse sigui, almenys, una mica més justa.
