M.A.Confidential

Després de repassar les primeres deu pel·lícules que mereixen formar part de la llista del millor de 2015, ara arriba el que, a nivell personal, més m’ha fet gaudir en una sala de cinema durant aquest any. Hi podeu trobar de tot, des de grans superproduccions, passant per algun títol més de classe mitja i fins arribar a alguns exponents de cinema més independent que hauran passat per la cartellera sense que se’ls hagi fet tot el cas que mereixien. Tots ells requereixen la vostra màxima atenció si és que heu acabat l’any sense veure’ls, esteu avisats. Aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2015 a M.A.Confidential:

L’any 2015 ha estat especialment prolífic per al cinema d’espies, però el millor exponent ha estat aquell que l’ha abordat amb més mala llet. Gràcies al seu doble joc, en què exagera tots els tòpics del gènere amb clara intenció paròdica, però a la vegada els fa servir per a construir-se a si mateixa, Kingsman: Servicio Secreto treu el nostre costat més gamberro i ens convida a “jugar a les pel·lícules” amb permís per perdre una mica el nord. Tot plegat, sense oblidar en cap moment un innat esperit de “gentleman” anglès, perfectament encarnat per Colin Firth. La hilarant presència de Samuel L. Jackson i la destresa de Matthew Vaughn tant darrere la càmera com en l’adaptació del còmic original acaben de completar el gran divertiment d’aquest any. [crítica / tràiler]

El cinema nòrdic rarament falla a l’hora d’entregar-nos unes quantes perles cinematogràfiques cada any, però també és veritat que moltes d’elles tenen un pas del tot desapercebut per les nostres sales. Blind és un dels títols que ho ha tornat a evidenciar. Aquest assaig sobre la ceguesa perpetrat pel noruec Eskil Vogt explora amb una admirable lucidesa la ment d’una dona que acaba de perdre la vista i que comença a alimentar diversos dimonis interiors quan deixa de confiar en tot allò que prové de l’exterior. Blind no només exposa la seva complexa visió del conflicte de forma sorprenentment entenedora, sinó que ho fa amb una astúcia narrativa molt ben trobada i una enorme capacitat sensitiva. Un film que obre els ulls a la ceguesa. [crítica / tràiler]

Va ser una de les primeres en arribar a les nostres sales aquest 2015, però des de llavors ha mantingut una plaça fixa entre el més destacat de tot l’any. Leviatán és un retrat fatalista i desesperançador de la desprotecció que pateix la classe baixa russa avui dia, davant uns poders fàctics que s’encarreguen de frenar qualsevol mínima ambició de prosperar; i que òbviament amenaci la seva capacitat de poder. Pausada, intensa, però també amb una fina ironia per sota, la història reinterpreta la lluita entre David i Goliat enmig d’un paisatge àrid en què trobar la felicitat sembla missió impossible. Andrey Zvyagintsev no només ofereix imatges molt potents, sinó que dispara amb bala cap un govern rus i una església que no tenen cap pietat. [crítica / tràiler]

La creació d’intel·ligència artificial sempre ha estat un dels aspectes més fascinants que han tractat les històries de ciència-ficció, no tant pel comportament o eficàcia de la màquina creada, sinó per tot allò que fa aflorar dins dels humans que ens hi enfrontem. Ex Machina no suposa una revolució en aquest sentit, però sap crear la seva propia atmosfera i el seu propi discurs amb tan sols tres personatges i pràcticament sense sortir d’un mateix espai. Grans qüestions transcendentals sobre la relació entre homes i màquines, però exposades en un ambient quasi intimista. El debutant Alex Garland no només sap diferenciar el seu film de la resta, sinó que també el dota d’una enorme profunditat sense necessitat de posar-se grandiloqüent. [crítica / tràiler]

Tornem als països nòrdics, perquè ara és la indústria sueca la que ens porta una dels drames més irònics i subtils que hem pogut veure aquest any. Fuerza Mayor no només ens explica el trontoll de l’estructura d’una família benestant degut a una egoista reacció impulsiva del pare, sinó que deixa en evidència i fins i tot ridiculitza tota una sèrie de cànons socials que fan quedar els personatges com a autèntics farsants. És meritòria la mala intenció amb què Ruben Östlund va incomodant l’ambient i com subratlla l’estupidesa d’algunes de les seves situacions i diàlegs, ja que a la vegada aconsegueix que ens hi sentim estranyament identificats. Darrere una aparença més o menys anecdòtica, Fuerza Mayor amaga una bona dosi de mala llet.  [crítica / tràiler]

La pel·lícula més terrorífica de 2015 no pertany pròpiament al gènere de terror, sinó que s’amaga darrere les cares aparentment inofensives d’un grup d’homes que conviuen en una casa a la costa xilena. Unes cares que el director Pablo Larraín s’encarrega que no puguem oblidar fàcilment, ja que personalitzen el costat més obscur i repugnant que amaguen els òrgans eclesiàstics. Mitjançant un llenguatge completament directe i una naturalitat que esgarrifa, El Club mostra tot allò que l’Església intenta ocultar i destapa totes les vergonyes i conseqüències que provoquen les actituds d’alguns dels seus representants. La direcció de Larraín sap fer-nos detestar des d’un principi el que veiem, però el film atrapa de forma inevitable. Esborrar-lo de la memòria no resulta gens fàcil. [crítica / tràiler]

Quan es va postular com a guanyadora de l’Oscar en detriment de Boyhood -i així va ser-, Birdman va generar una sobtada corrent contrària amb la fixació de rebaixar les seves qualitats, però personalment la segueixo considerant una de les rareses més genials que s’han estrenat en els últims anys. Pot ser titllada de tramposa, artificial o efectista, però el recorregut que Alejandro G. Iñárritu ens fa per l’interior de la ment de Riggan Thompson és una experiència única i trepidant que, a banda de la brillantor tècnica, destaca per totes les capes narratives que conjuga i per l’enginy amb què explora el món de l’espectacle i la fama, i com despulla uns personatges atrapats en les seves pors i inseguretats. Birdman ja ocupa un lloc dins la filmografia obligada d’aquesta dècada.  [crítica / tràiler]

I un dia va arribar el senyor George Miller, i va decidir emportar-s’ho tot per davant. Partia amb unes expectatives que no havien deixat de créixer des de l’aparició dels primers avanços, però Mad Max: Furia en la Carretera se les va ventilar sense flaquejar en cap moment. L’actualització de la mítica saga dels anys 80 és pura adrenalina cinematogràfica, respiració accelerada i ganes d’aixecar-te de la cadira una vegada i una altra. Dirigida per Miller amb un nervi impecable i treballada exquisidament a nivell visual, Mad Max: Furia en la Carretera no només és foc i gasolina, sinó que a més a més té una història per a explicar i un univers propi per a desenvolupar. Des d’aquest any, qualsevol pel·lícula d’acció ho té molt més difícil si pretén sobresortir d’alguna manera. [crítica / tràiler]

Tinc la sensació que poca gent es va adonar de la veritable grandesa de Nightcrawler, de la brutalitat amb què retrata la cultura de masses actual i com aquesta és capaç de sobrepassar tots aquells límits ètics i morals que facin falta en pos de l’espectacle. L’opera prima de Dan Gilroy no només té un dels protagonistes més pertorbadors que s’han vist últimament, interpretat per un malaltís i insuperable Jake Gyllenhall, sinó que llança un dels dards més enverinats i dolorosos als mitjans de comunicació, i també a tota l’audiència còmplice de la seva explotació constant del morbo i el sensacionalisme. Aquella definició de “un personatge fruit de la seva societat” pren aquí el pitjor dels seus significats. És, sens dubte, un dels films més infravalorats d’aquest any. [crítica / tràiler]

Potser arribarà un moment en què Pixar començarà a fer-nos ràbia, en què no podrem evitar buscar qualsevol errada o imperfecció que ens permeti no haver de dir allò de “ho han tornat a fer”. Però aquest moment encara no ha arribat -i qui sap si ho farà-, així que no ens queda altra que aixecar-nos i aplaudir quan aquesta gent, amb 20 anys ja de trajectòria, és capaç de regalar-te una peça tan lúcida, imaginativa i completa com Inside Out. Hi va haver un dia en què la història de la petita Riley es va convertir, en major o menor mesura, en la història de cada espectador que l’estava veient; en una constant evocació de memòries i una successió contínua de moviments d’assentiment amb el cap. La creativitat i sorprenent senzillesa amb què Pixar interpreta el funcionament de la ment humana, les seves emocions i l’evolució d’aquestes a mida que anem creixent, sumades a una història capaç de fer-nos riure, plorar i sentir-nos nens per un moment, no mereixen altra cosa que tots els elogis del món. Ha estat la pel·lícula de l’any. [crítica / tràiler]

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2015 – Del 20 a l’11

Un any més, l’elaboració de la llista ha comptat amb la col·laboració especial de la Susana, que ha reinterpretat els títols de cada pel·lícula amb la introducció d’algun detall que, si heu vist la pel·lícula, podreu identificar ràpidament (o no). Clickant a cada imatge, es pot veure en alta resolució.

I com cada any, us convido que voteu la vostra pel·lícula preferida de 2015, ja sigui una de les proposades per mi o qualsevol altra. Espero també els vostres Top10 particulars o valoracions del meu als comentaris!