M.A.Confidential

Whiplash

Director: Damien Chazelle

Intèrprets: Miles Teller, J.K. Simmons, Melissa Benoist, Paul Reiser, Austin Stowell

Gènere: Drama. USA, 2014. 95 min.

Electritzant, estimulant, provocadora, excitant, impressionant, intensa… Són més d’una desena els adjectius que omplen el poster promocional de Whiplash a mode de reclam. Sembla una d’aquelles pel·lícules destinades a generar una competició semàntica on cada crític o mitjà lluita per a trobar el qualificatiu més apropiat i cridaner a l’hora de definir-la. No obstant, crec que quedar-se només en adjectius genèrics, per molt majúsculs que siguin, no només seria massa fàcil, sinó que aniria en contra de la pròpia filosofia de la pel·lícula, ja que Whiplash basa la seva força en la integració de la música dins la seva narrativa i en l’energia que aquesta transmet a cada espectador. I aquesta relació és, per sobre de tot, sensorial i subjectiva, així que la millor manera d’explicar-la és a partir de l’experiència que suposa per a cadascú.

Whiplash no es caracteritza per una estructura argumental trencadora, ja que respon en gran mesura als cànons de les històries de superació personal que tant agraden als ianquis (sovint contextualitzades en una temàtica esportiva), cosa que propicia que els seus fets es tornin previsibles en més d’una ocasió. El seu gran mèrit, però, és la personalitat que demostra quan es mou en aquests escenaris comuns, i fins i tot com els trenca gràcies a algun desviament puntual que tenia reservat. Una de les claus en aquest sentit és la focalització en la relació entre professor, alumne i instrument, contenint l’èpica grandiloqüent i fugint de les grans escenes de reconeixement públic que podríem esperar. Damien Chazelle vol que siguem nosaltres qui aplaudim o xiulem, ja que som la única audiència que li importa, i es manté fidel a aquesta convicció fins l’últim segon de pel·lícula.

Lluny de considerar-me cap expert musical, sempre he estat un especial entusiasta de la percussió, i per extensió de les bateries; de la seva capacitat de fer-nos moure el peu al seu ritme, però a la vegada de la seva llibertat a l’hora d’improvisar i ser tan anàrquiques com vulguin. Whiplash explota totes aquestes vessants i les porta a l’extrem, pràcticament convertint el seu protagonista en un genet i la bateria en el cavall salvatge que ha de domesticar, i afegint-hi un àrbitre que vol portar aquest repte a l’extrem i convertir-lo en un duel a vida o mort. Només pot ser un èxit rotund o un fracàs absolut. I el camí per a aconseguir-ho clarifica el doble sentit del títol del film, ja que no només fa referència a una de les peces musicals protagonistes, sinó que descriu les veritables fuetades –musicals, verbals i psicològiques– que es reparteixen al llarg de tota la història.

Sense ser cap thriller o pel·lícula d’acció, Whiplash és tota una descàrrega d’adrenalina, on les persecucions i els tiroteigs tenen forma de baquetes, bombos, tambors, timbals i plats. I on la percussió marca el ritme de cada tram, ajudada per una direcció i un muntatge sincronitzats que encara realcen més el seu efecte. A la pantalla, els executors de tot plegat són Miles Teller i J.K. Simmons, dos actors en un enfrontament constant i esgotador, de la primera a la última escena. El primer, a qui li falta força carisma, duu el pes principal de la història a partir de la seva evolució i procés de maduresa, però és el segon qui omple la pantalla. Com si del sergent Hartman de La Chaqueta Metálica es tractés –fins i tot s’hi assembla físicament–, Simmons és pura expressivitat i excés, amb una autoritat i violència que empetitirien a qualsevol. Ja s’ha emportat el Globus d’Or, i tot apunta a l’Oscar.

No tot ho percebo de forma impol·luta a Whiplash. D’una banda, trobo a faltar un mínim rerefons personal del personatge de J.K Simmons, quelcom que recolzi els seus discutibles principis “educatius”; de l’altra, cita repetidament uns paral·lelismes i una mitomania que –per falta de cultivació jazzística, suposo– no sé fins quin punt estan justificats. En tot cas, són detalls que no m’amarguen el trajecte, ja que no crec que Damien Chazelle vulgui homenatjar els grans músics de jazz ni res per l’estil, sinó presentar la música –la percussió, en aquest cas– com un vehicle de superació personal per aspirar a l’excel·lència i fugir de la mediocritat. Tampoc crec que Whiplash busqui un realisme absolut, per això el seu discurs no admet mitges tintes i les imatges no escatimen adornament visual. Tot entra dins d’un criteri únic: transmetre una energia que ens obliga a recuperar les polsacions després de l’escena final.

(Text original publicat a Gent Normal)