M.A.Confidential

The Grand Budapest Hotel

Director: Wes Anderson

Intèrprets: Ralph Fiennes, Tony Revolori, Saoirse Ronan, Jude Law, Willem Dafoe, Tilda Swinton, Adrien Brody, Harvey Keitel, Edward Norton, Jeff Goldblum, F. Murray Abraham, Mathieu Amalric, Bill Murray, Owen Wilson, Jason Schwartzman, Tom Wilkinson, Léa Seydoux.

Gènere: Comèdia. USA, 2014. 100 min.

En els seus vint anys de carrera cinematogràfica, Wes Anderson ha estat un dels directors que s’ha guanyat a pols la virtut d’aixecar veneració i odi a parts iguals. La seva subjectivitat darrere la càmera, tant a nivell de direcció com d’estètica global, ha creat ja un segell propi i inconfusible, capaç d’atraure els seus incondicionals i repel·lir els qui no el suporten de forma quasi automàtica. Doncs amb El Gran Hotel Budapest sembla que Anderson tingui ganes d’accentuar encara més aquesta polarització, ja que el film és com una màxima expressió de tot el seu univers cinematogràfic plasmat al llarg de 100 minuts. Esteu avisats. Després de tota la tendresa que irradiava l’aventura de Moonrise Kingdom, aquí ens trobem davant una comèdia pura i dura caracteritzada per l’humor absurd i planer, l’extravagància de la trama, la caricaturització de tots els seus personatges i un immens dinamisme de l’acció.

Es diu que podem conèixer la veritable personalitat d’un director a través del que veiem a les seves pel·lícules, i probablement Wes Anderson seria el cas més transparent, ja que és evident que no concep cap altra forma de fer cine que aquesta. Sabem perfectament què ens oferirà, i els primers minuts de El Gran Hotel Budapest ho certifiquen, per si algú encara ho dubtava. La disposició estrictament centrada dels enquadraments, la continua recerca de la simetria visual, els robotitzats tràvelings de perfil i les panoràmiques sobtades de seguida ens endinsen al particular món del director, qui es disposa a guiar-nos per una aventura on realment no deixen de passar coses. Tot i que triga un pèl a arrencar degut a un pròleg inicial amb més capritxos que contingut, el film de seguida adopta un ritme completament accelerat, amb una deliberada intenció còmica que fins i tot desperta reminiscències del cinema mut.

La velocitat de la narració, accentuada per la divertida i folklòrica banda sonora d’Alexandre Desplat, és una de les claus de la pel·lícula, però Anderson la porta una mica massa enllà i hi ha moments de cert atabalament, tot sigui dit. Això fa també que alguns detalls de la trama es resolguin de forma massa sobtada (les el·lipsis són constants), i que en ocasions es trenqui lleugerament la continuïtat. Aquest fet és conseqüència també de la immensa quantitat de personatges que Anderson fa aparèixer a El Gran Hotel Budapest, i que en general gestiona força bé perquè la gran majoria d’ells, tot i aparèixer molt pocs minuts en algun cas, tinguin la seva porció de transcendència al film. Òbviament, tots els personatges porten també el segell del director, ja que és quasi impossible trobar-ne algun que no sigui pintoresc o exagerat, ja sigui per la seva aparença o la seva actitud.

I en aquest cas el gran motor de la pel·lícula no és altre que Ralph Fiennes, qui debuta amb Wes Anderson -a aquest ritme, ja queden pocs actors per fer-ho-, però demostra encaixar-hi a la perfecció. El seu posat elegant i estirat, però amb aquest toc de nervi i tendències una mica amanerades donen al protagonista un toc força còmic, a la vegada que un encant especial i fins i tot un aire de misteri. L’actor britànic sorprèn en un paper que realment s’allunya força de tot el que havia fet fins ara. Al seu costat, descobrim el jove Tony Revolori, que sap aportar el contrapunt perfecte de Fiennes, i una munió de cares conegudes que, com era d’esperar, destaquen de forma desigual, però que coincideixen per la marcada teatralització de les seves interpretacions. Personalment, em quedo amb les aparicions de Willem Dafoe i Harvey Keitel, i també amb les pintes d’Adrien Brody.

A nivell visual, els tons pastel de l’entorn i el vestuari tampoc podien faltar com a part bàsica de l’univers Anderson a El Gran Hotel Budapest, així com la fotografia càlida i de baix contrast. Fins i tot hi introdueix detalls d’animació en més d’una ocasió per a trencar encara més el realisme de l’acció en favor d’aquesta atmosfera de conte que molts cops té el film. Potser és per això que al final el toc nostàlgic de la trama acaba funcionant, i fins i tot ens acabem estimant els protagonistes. No és la pel·lícula més rodona de Wes Anderson, però probablement sí que és la més identificable amb ell, de dalt a baix. Es podria dir que el director ha construït un hotel on ell seria sens dubte el client que s’hi sentiria més a gust; i quan un cineasta es troba tan a gust amb el que fa, sigui o no un gust compartit per l’espectador, poc li podem retreure. En qualsevol cas, jo tinc ganes que aquest home segueixi explicant-me les seves històries, i que ho faci a la seva manera.