Isle of Dogs
Director: Wes Anderson
Veus originals: Bryan Cranston, Edward Norton, Bill Murray, Jeff Goldblum, Ken Watanabe, Frances McDormand, Greta Gerwig, Scarlett Johansson, Harvey Keitel, Liev Schreiber, Tilda Swinton, Koyu Rankin.
Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2018. 100 min.
En un futur proper, la ciutat japonesa de Megasaki pateix una epidèmia de grip canina que afecta pràcticament tots els gossos. Davant aquesta situació, el governador Kobayashi, amant confés dels gats, decideix desterrar tots els gossos a una illa propera deshabitada i només usada com a abocador. Sis mesos després, un grup de gossos habitants de l’illa presencien la inesperada arribada d’un nen que busca el seu gos perdut Spots.
Amb el pas dels anys i les pel·lícules, Wes Anderson ha anat assolint un grau cada vegada més alt de “wesandersonització”. Ja sigui de forma conscient o perquè realment no pot concebre un altre estil per a mostrar les seves històries, el director no ha fet més que subratllar una i altra vegada els seus tics formals. Fins i tot ha arribat un punt en que no té massa sentit parlar d’enquadraments estrictament centrats o de travellings laterals calculats al mil·límetre; és Wes Anderson, per tant ja sabem que hi seran. El que sí que cal destacar és la incidència que aquesta estètica té a cada film en concret, i la veritat és que a Isla de Perros resulta especialment significativa. La segona incursió del director a l’animació stop-motion després de Fantastic Mr. Fox no només crea una atmosfera atractiva i molt particular, sinó que creix en ambició per la càrrega política de la seva història.
Una de les influències que marca clarament la personalitat d’Isla de Perros és la cultura japonesa, la qual de seguida és adoptada per Wes Anderson i traslladada al seu terreny. I el cert és que només cal veure el pròleg que contextualitza la història per a constatar que els ritmes i sons del país asiàtic, perfectament integrats a la banda sonora d’Alexandre Desplat, casen a la perfecció amb les característiques del director. També l’estètica visual del film es converteix de seguida en un tret definitori, ja que Anderson abandona els seus habituals colors pastel per a deplegar tota una gama de grocs, taronges i ocres que es combinen amb blancs i negres. L’atmosfera gairebé lunar que dóna a l’illa que habiten els gossos, i també aquesta sensació de no saber ben bé quin temps fa en cap moment, són trets que dónen a Isla de Perros un estrany atractiu visual; molt menys amable o lluminós del que ens té acostumats Wes Anderson.
El disseny dels personatges no falla: és pur segell del director. Des del primer diàleg, els gossos protagonistes adopten un carisma molt particular, tot i que la seva expressivitat es caracteritza gairebé en tot moment per aquesta mena d’indolència davant tot el que passa, tan típica de tots els personatges d’Anderson. Els diàlegs absurds, el seu posat entre impassible i extravagant, i els petits tics còmics que el director introdueix constantment (com els estossecs entre frase i frase) dónen a Isla de Perros una simpatia especial. I tot això, sense cap necessitat d’humanitzar els animals. El pla recurrent que utilitza Wes Anderson, amb el grup de gossos mirant a càmera, un d’ells en primer pla i la resta disposats en diferents profunditats, es torna en la imatge identificativa de la pel·lícula. També destaca especialment l’ús dels plans zenitals completament verticals. Per tot plegat, és complicat no seguir Isla de Perros amb un somriure pràcticament permanent.
Isla de Perros evidencia que Wes Anderson no és impermeable a l’actualitat internacional. Les semblances i paral·lelismes de la història amb conflictes com els dels refugiats a Europa, l’exili de les minories ètniques a Birmània, o fins i tot les intencions del propi Donald Trump respecte els seus veïns mexicans són impossibles de passar per alt. De la mateixa manera, la figura del tirà Kobayashi és transferible a diversos exemples, ja siguin actuals o històrics. Ara bé, tot i que aquesta vessant política incideix contínuament a la trama i funciona de forma prou estable, no acaba de calar del tot. La raó és que Isla de Perros ho resol de manera massa òbvia, fins i tot previsible a partir de cert punt. El to global de la pel·lícula, sempre fent equilibris entre el compromís seriós i la sàtira (com no podria ser d’altra forma), tampoc hi contribueix massa. Anderson aconsegueix lligar-ho tot, però la declaració d’intencions final queda una mica estovada.
Al final, Isla de Perros acaba convertida en una pel·lícula que et cau tan bé, que és complicat entrar a retreure-li coses. El trajecte és tremendament entretingut, i la veritat és que no ens cansaríem de veure els gossos protagonistes pujats a una vagoneta aèria i girant el cap amb cara de moderada sorpresa. No obstant, la manca d’emotivitat o de contundència final no es pot passar per alt. Així com a Moonrise Kingdom el missatge més profund de la pel·lícula acabava calant, tot i l’evident to ridícul en moltes ocasions, aquí és difícil evitar la sensació que a Anderson li queda una obra globalment més còmica del que pretenia. Del que no hi ha dubte, és que el trasllat del cinema del director texà al gènere d’animació és tot un encert, sobretot quan aquest accentua tant la seva posada en escena com fa a Isla de Perros. Per això, i a nivell global, la pel·lícula acaba deixant un record força entranyable.
