L’estrena de Vengadores: Endgame no només ha suposat un brillant i apoteòsic tancament (parcial) a un viatge de deu anys i 22 pel·lícules per l’univers de Marvel, sinó que ha deixat una profunda sensació de punt i a part dins del gènere de superherois. No només hem assistit a un fenomen mundial que costarà moltíssim de repetir, sinó que a partir d’ara ens haurem d’acostumar a no conviure –o si més no, fer-ho d’una forma diferent– amb algunes de les grans icones que ens han acompanyat durant aquesta dècada.
I és que dins d’aquesta concepció, la d’icona en la qual reflectir-nos i guiar-nos, no es pot negar que Marvel ha sublimat el concepte del superheroi. Ha sabut traslladar a l’espectador de cinema la mirada d’admiració del lector de còmics cap a aquella figura única, sovint considerada com la gran esperança de salvació per a la societat on viu. No en va, els grans paradigmes en són els dos grans pilars de la saga que acabem de concloure: Iron-Man i el Capità Amèrica. I no només han estat salvadors. Més enllà dels seus respectius superpoders, els dos han representat mirades i mentalitats enfrontades, fins i tot des d’una òptica política, que es poden traslladar fàcilment al món on vivim. El mateix ha passat amb els conflictes personals de la majoria de personatges; un aspecte que precisament té un pes molt rellevant a Vengadores: Endgame.
Martí
