M.A.Confidential

Això no significa, ni molt menys, que Marvel hagi sacrificat el seu segell lúdic i còmic. A Vengadores: Endgame segueix havent-hi espai per als gags i els diàlegs en clau d’humor –focalitzats sobretot en dos personatges que funcionen la mar de bé–, però queda clar que no és la seva prioritat. En realitat, no ho necessita, ni tampoc es troba a faltar. Al llarg de tres actes clarament definits (força corresponents a les tres hores de durada), el film gestiona una autèntica muntanya russa emocional: des de les descoratjadores seqüeles post-Thanos de l’inici, passant per una part central molt més dinàmica i fragmentada, i acabant amb tota l’èpica que calia esperar. Deixant de banda totes les sensacions a flor de pell amb les quals es viu el tram final, cal destacar tot el viatge en forma d’homenatge que fa Vengadores: Endgame abans d’arribar-hi. No és simplement un recopilatori endogàmic, sinó un reconeixement a tots els espectadors que porten una dècada ocupant les butaques, un cop rere l’altre.

Més enllà de la seva voluntat més madura i del dramatisme que domina en molts moments, els citats riscos que corre Vengadores: Endgame s’atribueixen sobretot al factor sorpresa del seu argument. Que una pel·lícula d’aquesta transcedència sigui capaç de descol·locar l’espectador tan aviat, i a partir de llavors apostar per un recurs narratiu com el que escull, és per treure’s el barret. No és un film per a anar guixant cadascun dels esdeveniments que ja teníem apuntats amb antel·lació. El que sí que cal admetre, però, és que el guió de Vengadores: Endgame fa ús de diverses dreceres per a anar enllaçant els diversos fets que l’interessen, i que hi ha situacions o girs puntuals que es perceben una mica massa casuals o fàcils de resoldre. De la mateixa manera, el paper d’algun dels personatges està clarament al servei de la història. En tot cas, son aspectes que queden un pèl camuflats (i “perdonats”) pel clima emotiu amb què es viu la pel·lícula.

Un altres dels aspectes que, per fi, poden ser remarcats gràcies a Vengadores: Endgame és el de la direcció. Els germans Russo no han estat els directors amb més personalitat de l’univers cinematogràfic Marvel, però aquí es nota el salt qualitatiu. No només saben crear l’atmosfera adequada durant l’acció es ralenteix, sinó que plantegen la gran batalla gairebé en forma de vinyetes de còmic, creant un cert ordre dins del caos de fronts i personatges diferents que presenta. És un símptoma més que Marvel i tots els implicats han cuidat al màxim aquesta culminació de la saga; inclús el repartiment està a un nivell molt alt. Però més enllà d’anàlisis, que també, el gran èxit de Vengadores: Endgame és que compleix allò que estava destinada a ser: el gran esdeveniment cinematogràfic global d’aquesta dècada. Portar mig món al cinema ja ho tenia guanyat, però ningú podia anticipar que l’experiència que ens faria viure tindria aquesta dimensió. Passarà molt de temps abans que algú ho pugui igualar.