Després de presentar les deu darreres de la llista, arriba el Top10 final per a confirmar l’altíssim nivell cinematogràfic de 2014. Els números parlen: cap pel·lícula baixa del 8,5 de nota al blog, i les quatre primeres comparteixen un 9. En realitat, el més just seria dir que hi ha un empat tècnic entre aquestes quatre, però com sempre han estat petits detalls completament subjectius el que han decidit l’ordre final. Tinc bones expectatives de cara al 2015, però ho tindrà difícil per a igualar el nivell d’aquest any. Aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2014 a M.A.Confidential:
The Wind Rises
All posts tagged The Wind Rises
Any rere any, un té la sensació que l’estiu no acaba de començar del tot fins que no arriba el Cinema a la Fresca a la Sala Montjuïc. Enguany, el certamen assoleix la 12ª edició totalment embalat i demostrant que la seva oferta cinematogràfica segueix mantenint un nivell molt alt. Un cop més, la programació inclou alguns dels films més elogiats durant els últims dos anys (bona part d’ells formen part dels corresponents Top10 anuals en aquest blog) i hi afegeix un parell o tres de grans clàssics de la història del setè art, per acabar oferint un total de 16 pel·lícules que es projectaran del 6 de juliol al 8 d’agost. L’escenari, com sempre, seran els jardins del Castell de Montjuïc, on es pot gaudir el cinema d’una forma diferent i fins i tot les pel·lícules ja conegudes prenen un caire especial.
Kaze Tachinu
Director: Hayao Miyazaki
Veus originals: Hideaki Anno, Mirai Shida, Zach Callison, Jun Kunimura, Miori Takimoto, Steve Alpert.
Gènere: Animació, drama, històric. Japó, 2013. 125 min.
Jiro és un jove que somia amb volar i dissenyar avions revolucionaris, inspirat pel seu ídol, el famós dissenyador aeronàutic italià Gianni Caproni. Després de sobreviure al terratrèmol de Kanto, l’any 1923, on ajuda la família d’una noia de qui queda enamorat, Jiro s’uneix a la divisió aeronàutica d’una companyia d’enginyeria el 1927. Allà, la seva immensa creativitat i qualitat fan que ascendeixi ràpidament.Davant noms com Hayao Miyazaki, les alabances són poques. El geni de l’animació japonesa, responsable de joies com La Princesa Mononoke (1997) i, sobretot, El Viaje de Chihiro (2001), va anunciar recentment que es retirava de l’activitat cinematogràfica, però per fer-ho ens tenia reservat un regal de comiat que serveix per tancar de forma encomiable tota una vida dedicada incansablement a l’art del paper i el llapis. Això és el que molts vam intuir, encertadament, quan el passat Festival de Sitges va incloure-la en el seu programa: l’oportunitat de veure aquesta darrera obra era especial i no s’havia de deixar passar. Un cop comprovat, és fàcil comprendre perquè Miyazaki ha escollit una història com The Wind Rises com a epíleg particular, ja que ens trobem indubtablement davant el film més madur, terrenal i humà del japonès, amb més d’un paral·lelisme detectable amb ell mateix i també una espècie d’homenatge al seu públic.