M.A.Confidential

Gravity

Director: Alfonso Cuarón

Intèrprets: Sandra Bullock, George Clooney.

Gènere: Drama, thriller, ciència-ficció. USA, 2013. 90 min.

L’espai és un lloc tan fascinant com inquietant. Tothom voldria estar-hi algun cop a la seva vida, però, a poder ser, estalviant-se tot el procés per arribar-hi i també el patiment de saber que qualsevol contratemps probablement porta a una mort assegurada. A vegades penso si aquesta por i vulnerabilitat ens deixarien gaudir com cal de les inigualables vistes del planeta Terra que només es poden apreciar des d’allà. M’encantaria ser-hi, però segurament em trobaria fatal, encara que fos només pels propis nervis de ser-hi. Aquest cúmul de sensacions oposades és el que ens transmet, millor que cap altra pel·lícula havia fet fins ara, aquest prodigi anomenat Gravity. La nova pel·lícula d’Alfonso Cuarón, que torna set anys després de la lloada Hijos de los Hombres (l’hauria de tornar a veure), no ha deixat de generar expectació des del seu primer tràiler, i ha sabut fer front a les grans esperances dipositades en ella. L’espera ha valgut la pena, i l’experiència és veritablement única; fins i tot el 3D contribueix a la seva grandíssima qualitat.

Gravity són 90 minuts de tensió, pràcticament sense descans. Al sortir de la sala, més d’un comentava que tot just s’estava recomponent i que les pulsacions estaven baixant poc a poc. Cuarón té un control exquisit sobre la narració, sap deixar-nos gaudir de tota l’espectacularitat visual de l’espai i a la vegada ens fa patir com a condemnats, sense deixar-se pel camí boniques imatges carregades de simbolisme. Tenint en compte que el guió no és especialment ric o sorprenent, cosa que tampoc suposa cap gran perjudici al conjunt, la pel·lícula basa la seva fortalesa en l’apartat més sensorial i també humanista. A Gravity, la supervivència va més enllà de tornar a trepitjar la Terra, ja que és tot un exercici de consciència per als seus protagonistes, amb rerefons tan diferents. L’un, experimentat, però submergit en una certa rutina i amb la sensació d’haver-ho fet tot; l’altre, amb un important trauma emocional per superar i ganes de canviar la seva sort. La relació entre els dos, a banda d’aportar agraïts tocs d’humor, no necessita de gaires diàlegs per resultar molt significativa.

Visualment, Gravity és impecable. El pla seqüència de quasi 20 minuts amb què comença el film (tindrà les seves “trampes digitals”, però no deixa de ser magnífic) és la firma de Cuarón portada a la màxima expressió. El director mexicà ofereix una visió integral de l’acció, canviant contínuament, i no de forma arbitrària, el punt de vista i les proporcions. Els plans en què la immensitat de l’espai empetiteix fins la màxima expressió els dos astronautes contrasten amb els moments en què la càmera entra dins dels seu casc i converteix la seva mirada en la nostra. Això es tradueix en una muntanya russa de sensacions, que encara accentua més el seu realisme gràcies al fantàstic ús del 3D, que per primer cop no només no molesta, sinó que realça tota aquesta potència visual. Un altre aspecte vital és el muntatge del so; o millor dit, de la seva absència, ja que el silenci és una de les coses que més impacta de Gravity, i que més la diferencia de la resta de pel·lícules especials. La gran beneficiada, la respiració dels protagonistes, que es multiplica i gairebé entra dins nostre.

Una respiració, i actuació en general, on està sorprenentment solvent Sandra Bullock, a qui es pot considerar l’ànima de Gravity. La sempre discutida actriu (un servidor, el primer en fer-ho) convenç amb la vulnerabilitat i al mateix temps resistència del seu personatge, amb qui més ens podem identificar en el cas que nosaltres fóssim allà dalt. Bullock no amaga del tot les seves carències en els moments més dramàtics, però passa clarament la prova. Pel que fa a George Clooney, aporta el contrapunt idoni a Bullock, amb aquest to entre encisador, irònic i un pèl sobrat que caracteritza tants personatges seus (i també a ell, perquè no dir-ho). La química entre els dos és especial -i espacial-, i la seva particular coreografia ingràvida en parella, amb escenes realment brillants, és un dels grans encants que té la pel·lícula. Segueixo pensant que potser hi havia millors càstings per aquest film, però reconec que el resultat final m’ha agradat força. Ara bé, parlar d’Oscar per la Bullock és emocionar-se una mica massa.

Tal com feia a Hijos de los Hombres, i aquest cop en un entorn radicalment diferent, Alfonso Cuarón torna a centrar la seva pel·lícula en el naixement i la mort, i en aquells moments en què la vida fa un punt i a part. Gravity és un film visualment brillant i hipnòtic, però en cap cas es queda a la superfície i té també una clara lectura un tant metafísica sobre la relació entre l’home i l’univers. En tot cas, no cal que ens posem massa transcendentals per trobar les virtuts a la pel·lícula, ja que, com he dit anteriorment, si per alguna cosa sobresurt, és per l’impacte sensorial que provoca a l’espectador. Només els que han estat allà dalt podran dir si el que ofereix resulta tan realista com es diu, però crec que tothom concordarà en resumir Gravity com una nova fita dins el subgènere del cine espacial i, sens dubte, com una de les millors pel·lícules de l’any.