M.A.Confidential

Captain Phillips

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: Tom Hanks, Barkhad Abdi, Barkhad Abdirahman, Faysal Ahmed, Mahat M. Ali, Michael Chernus, Catherine Keener.

Gènere: Thriller, drama, acció. USA, 2013. 130 min.

Pocs directors saben imprimir el ritme narratiu i la tensió dramàtica com ho fa Paul Greengrass a les seves pel·lícules. Només cal recordar títols com United 93 (2006) o El Ultimátum de Bourne (2007) per a testificar-ho, i ara afegir-hi Capitán Phillips per acabar-ho de corroborar. El pas dels anys no és cap obstacle perquè el director anglès segueixi oferint-nos tot el que podem esperar d’ell: pel·lícules que contagien el seu nervi a l’espectador de forma natural, sense floritures ni excessos, i que avancen amb solidesa gràcies a una constància sorprenent i difícilment igualable per la resta de títols d’aquest gènere. Tal com va fer amb la citada United 93, i també amb Bloody Sunday (2002), aquí Greengrass assumeix el repte de partir d’uns fets reals i, per tant, de desenllaç conegut, però aquest fet queda lluny de resultar un inconvenient, ja que les dues hores i quart de pel·lícula passen com si res.

Si bé és cert que al film li costa un pèl arrencar a nivell de ritme, ja que Greengrass s’entreté una mica a l’hora de mostrar-nos els preparatius del trajecte i alguns detalls de la rutina de la tripulació -segurament amb la voluntat de ser el màxim de fidel a la història i als protagonistes reals-, és interessant l’inici plantejat des dels dos punts de vista dels bàndols que després es trobaran cara a cara. Una clara mostra que el director no va a buscar l’espectacle, sinó que vol contextualitzar-nos el millor possible. Això sí, un cop comença el conflicte, la tensió comença a créixer, el ritme s’accelera i ja no hi ha marxa enrere. Capitán Phillips entra llavors a l’atmosfera on Greengrass se sent més a gust, on és capaç de no deixar-nos baixar la guàrdia i submergir-nos en una història que va molt més enllà de mariners contra pirates, que parla de classes socials, de diplomàcia, de pobresa i de supervivència, on “bons i dolents” tenen els seus motius justificables.

La pel·lícula resulta eminentment sensorial, no només per la seva intensitat dramàtica, sinó per com el director ens implica en l’acció. Com és habitual, Greengrass fa gala d’un control absolut dels espais, jugant amb la immensitat de l’oceà en contrast amb els espais reduïts i quasi ofegadors on té lloc l’acció, especialment durant la segona meitat del film. Els moviments de càmera també ens transmeten molt, com l’ambient que es respira a cada escena o fins i tot els estats d’ànim dels personatges que hi apareixen. Explicava Tom Hanks que els operadors de càmera es marejaven contínuament, i veient la pel·lícula no és d’estranyar, ja que el balanceig i la sensació de claustrofòbia és perceptible com a espectador. Un dels elements clau per a tot això és també la gran banda sonora de Hans Zimmer, grandiloqüent com sempre i responsable de regular el grau de dramatisme en cada moment.

Per assolir el gran realisme que desprèn Capitán Phillips, el treball dels actors es converteix en un pilar principal, i en aquest sentit, comptar amb Tom Hanks és una garantia com poques altres. Parlar de l’actor a aquestes altures significa dir tot el que ja s’havia pogut dir d’ell abans, i més en un paper d’aquest tipus, ja que torna a demostrar una presència i una enteresa increïbles, comandant el film de principi a fi de forma impecable i fins i tot fent-nos emocionar al final. No és menys lloable el paper dels intèrprets oposats, els quatre pirates, ja que transmeten una força increïble, una mescla de bogeria, nerviosisme, desesperació i també humanitat que els deixa quasi al nivell de Hanks com a responsables de l’èxit del conjunt; i la sorpresa arriba quan descobreixes que cap d’ells havia fet mai d’actor abans. La resta de repartiment, molt per sota en rellevància, contribueix també a la versemblança de tota la història.

Com és habitual en ell, Paul Greengrass no s’està d’evidenciar pràctiques no del tot acceptables o massa voluptuoses per part dels Estats Units. Aquí formen part de la solució, sí, però també per construir imatges quasi ridícules de tres portaavions perseguint un petit bot d’emergència. La presència del cos dels musculats SEAL per fer front a quatre esprimatxats pirates espantats i sense mitjans també crea una curiosa desproporció de la que el director s’aprofita. En tot cas, i tot i que evidentment tothom vol que acabi bé, Capitán Phillips mai es posiciona ni apunta a bons i dolents de la història, deixant que l’espectador pensi sobre tot el que passa. Tot plegat, enriqueix un conjunt que et fa marxar de la sala gairebé esbufegant i amb ganes d’alliberar tota la tensió acumulada (molt representativa la última escena), i amb l’agradable sensació d’haver vist el que hauria de ser una bona pel·lícula de suspens i acció. Greengrass, esperem la següent.