Millor pel·lícula
OSCARS 2014
Posted by Martí on 3 de Març de 2014
Amics i amigues, ja és aquí l’esperat Top10 de l’any. Tan rutinari i probablement injust, com divertit i necessari per tancar l’any cinematogràfic i fer una mica de balanç de tot el que ha arribat a les nostres pantalles durant aquests 365 dies. I he de dir que aquests han estat força positius, especialment després d’un 2012 amb un promig qualitatiu força pobre. Si l’any passat va quedar marcat per les decepcions i em va plantejar problemes per incloure deu pel·lícules realment de nivell, aquest m’ha obligat a deixar-ne fora de la llista més d’una que hi podria ser merescudament. Crec que cal destacar 2013 com un any especialment complet, amb grans títols en tots els gèneres, estils i condicions.
Aquestes són, doncs, les 10 millors pel·lícules de 2013 a M.A.Confidential (click al títol per llegir la crítica i a la imatge per veure el tràiler):
Director: Paul Greengrass
Intèrprets: Tom Hanks, Barkhad Abdi, Barkhad Abdirahman, Faysal Ahmed, Mahat M. Ali, Michael Chernus, Catherine Keener.
Gènere: Thriller, drama, acció. USA, 2013. 130 min.
El capità Rich Phillips és contractat per portar el vaixell de càrrega Maersk Alabama des del port de Salalah, Oman, fins a Mumbasa, Kènia. Quan entren en aigües internacionals properes a Somàlia, un grup de pirates procedents d’aquest país els aborda i, tot i els intents per impedir-ho, acaben prenent el control del vaixell. Els pirates busquen diners, però al trobar-se amb poca cosa comencen a posar-se nerviosos; a més, el capità Phillips no perd la calma i la tripulació no els ho posarà fàcil.Pocs directors saben imprimir el ritme narratiu i la tensió dramàtica com ho fa Paul Greengrass a les seves pel·lícules. Només cal recordar títols com United 93 (2006) o El Ultimátum de Bourne (2007) per a testificar-ho, i ara afegir-hi Capitán Phillips per acabar-ho de corroborar. El pas dels anys no és cap obstacle perquè el director anglès segueixi oferint-nos tot el que podem esperar d’ell: pel·lícules que contagien el seu nervi a l’espectador de forma natural, sense floritures ni excessos, i que avancen amb solidesa gràcies a una constància sorprenent i difícilment igualable per la resta de títols d’aquest gènere. Tal com va fer amb la citada United 93, i també amb Bloody Sunday (2002), aquí Greengrass assumeix el repte de partir d’uns fets reals i, per tant, de desenllaç conegut, però aquest fet queda lluny de resultar un inconvenient, ja que les dues hores i quart de pel·lícula passen com si res.