M.A.Confidential

Kaze Tachinu

Director: Hayao Miyazaki

Veus originals: Hideaki Anno, Mirai Shida, Zach Callison, Jun Kunimura, Miori Takimoto, Steve Alpert.

Gènere: Animació, drama, històric. Japó, 2013. 125 min.

Davant noms com Hayao Miyazaki, les alabances són poques. El geni de l’animació japonesa, responsable de joies com La Princesa Mononoke (1997) i, sobretot, El Viaje de Chihiro (2001), va anunciar recentment que es retirava de l’activitat cinematogràfica, però per fer-ho ens tenia reservat un regal de comiat que serveix per tancar de forma encomiable tota una vida dedicada incansablement a l’art del paper i el llapis. Això és el que molts vam intuir, encertadament, quan el passat Festival de Sitges va incloure-la en el seu programa: l’oportunitat de veure aquesta darrera obra era especial i no s’havia de deixar passar. Un cop comprovat, és fàcil comprendre perquè Miyazaki ha escollit una història com The Wind Rises com a epíleg particular, ja que ens trobem indubtablement davant el film més madur, terrenal i humà del japonès, amb més d’un paral·lelisme detectable amb ell mateix i també una espècie d’homenatge al seu públic.

Tot i que actualment el gènere de l’animació ja ha trencat moltes barreres en aquest sentit, el públic objectiu de Hayao Miyazaki sempre ha estat l’infantil, no només pel fet de tractar-se de dibuixos animats, sinó pels protagonistes -sempre molt joves- i les temàtiques tractades. A The Wind Rises, el director canvia el xip i es dirigeix de forma clara cap a un públic molt més adult, conscient que probablement aquest esperava la pel·lícula amb moltes més ganes que l’infantil. El canvi sobta pels qui esperen un desplegament imaginatiu marca de la casa de Miyazaki, però aquest gir cap al drama realista no suposa cap llastre pel director, que no baixa ni un mil·límetre el seu llistó de qualitat, tan a nivell visual com narratiu. Des de la seva taula de dibuix, Miyazaki pensa i executa millor que un munt de directors de cinema actuals, regalant enquadraments brillants i seqüències per emmarcar. Tot el que podem esperar d’ell, ens ho dóna.

Resulta significatiu que el protagonista de The Wind Rises sigui un home que es guanya la vida amb paper i llapis, encara que sigui en un sector diferent com és el de l’enginyeria. Aquí, la reivindicació de Miyazaki en relació a la seva pròpia feina, i de pas a totes aquelles que, per més avançada que estigui la tecnologia, parteixen necessàriament d’una mà que plasma un text, un dibuix o un esbós qualsevol sobre un paper, resulta tan evident com merescuda. Potser és per això que el director exhibeix una tendresa i una cura molt especials a l’hora de tractar els seus personatges en cada escena i cada diàleg. Si bé es cert que l’argument ja es presta a un tractament més seriós, tant per la seva banda del camí cap a l’èxit del protagonista com per la més íntima i sentimental, Miyazaki demostra que sap donar la tonalitat necessària amb la mateixa eficàcia que quan creava éssers fantàstics de totes formes i colors. Tota una mostra de talent i versatilitat.

I tot això, el japonès ho fa sent completament fidel a si mateix. Amb un grapat d’imatges que només ell sap dinamitzar d’aquesta forma, una vitalitat de colors i textures inigualable, i un estil d’animació carregat de matisos i capaç de mostrar i transmetre les emocions dels personatges millor que qualsevol 3D que ens puguem trobar ara. The Wind Rises deixa la sensació que hauria pogut ser una pel·lícula d’acció real amb actor de carn i ossos, però difícilment tindria un resultat de tan nivell. D’altra banda, sobta també la delicadesa de la pel·lícula a l’hora de tocar un tema tan rellevant com la participació de Japó a la 2a Guerra Mundial, i més pel conegut esperit antibèl·lic d’altres títols de Miyazaki, però el director deixar clar quin és el nucli de la història que vol explicar i no fa gala de cap posicionament ideològic, propiciant també que l’espectador decideixi per ell mateix què vol pensar-ne. En tot cas, res que faci grinyolar el conjunt.

Personalment, no crec que The Wind Rises sigui la millor pel·lícula de Hayao Miyazaki (reconec que el seu costat més imaginatiu a nivell fantàstic m’atrau més), però sí una de les més destacades i també la més significativa del propi director en relació amb si mateix. És la seva carta de comiat, i l’ha fet de la millor manera possible, englobant tot allò que sent i plasmant-ho a la pantalla de forma més directa i autorreferencial que mai. Tot i que potser li sobren alguns minuts de metratge a la seva part central que alenteixen un pèl el conjunt -he de dir que l’hora de la sessió, quasi a les 12 de la nit, tampoc va ajudar-, és un film fet per ser gaudit i per submergir-s’hi de principi a fi, encara que no resulti tan accessible com altres obres seves. En tot cas, les sensacions en acabar reforcen les que ja tenies abans d’entrar, i són les de donar les gràcies per tot el que ens ha fet descobrir aquest home de grans ulleres, barba blanca i posat simpàtic. Gràcies, mestre Miyazaki.