Kaze Tachinu
Director: Hayao Miyazaki
Veus originals: Hideaki Anno, Mirai Shida, Zach Callison, Jun Kunimura, Miori Takimoto, Steve Alpert.
Gènere: Animació, drama, històric. Japó, 2013. 125 min.
Jiro és un jove que somia amb volar i dissenyar avions revolucionaris, inspirat pel seu ídol, el famós dissenyador aeronàutic italià Gianni Caproni. Després de sobreviure al terratrèmol de Kanto, l’any 1923, on ajuda la família d’una noia de qui queda enamorat, Jiro s’uneix a la divisió aeronàutica d’una companyia d’enginyeria el 1927. Allà, la seva immensa creativitat i qualitat fan que ascendeixi ràpidament.Davant noms com Hayao Miyazaki, les alabances són poques. El geni de l’animació japonesa, responsable de joies com La Princesa Mononoke (1997) i, sobretot, El Viaje de Chihiro (2001), va anunciar recentment que es retirava de l’activitat cinematogràfica, però per fer-ho ens tenia reservat un regal de comiat que serveix per tancar de forma encomiable tota una vida dedicada incansablement a l’art del paper i el llapis. Això és el que molts vam intuir, encertadament, quan el passat Festival de Sitges va incloure-la en el seu programa: l’oportunitat de veure aquesta darrera obra era especial i no s’havia de deixar passar. Un cop comprovat, és fàcil comprendre perquè Miyazaki ha escollit una història com The Wind Rises com a epíleg particular, ja que ens trobem indubtablement davant el film més madur, terrenal i humà del japonès, amb més d’un paral·lelisme detectable amb ell mateix i també una espècie d’homenatge al seu públic.
Tot i que actualment el gènere de l’animació ja ha trencat moltes barreres en aquest sentit, el públic objectiu de Hayao Miyazaki sempre ha estat l’infantil, no només pel fet de tractar-se de dibuixos animats, sinó pels protagonistes -sempre molt joves- i les temàtiques tractades. A The Wind Rises, el director canvia el xip i es dirigeix de forma clara cap a un públic molt més adult, conscient que probablement aquest esperava la pel·lícula amb moltes més ganes que l’infantil. El canvi sobta pels qui esperen un desplegament imaginatiu marca de la casa de Miyazaki, però aquest gir cap al drama realista no suposa cap llastre pel director, que no baixa ni un mil·límetre el seu llistó de qualitat, tan a nivell visual com narratiu. Des de la seva taula de dibuix, Miyazaki pensa i executa millor que un munt de directors de cinema actuals, regalant enquadraments brillants i seqüències per emmarcar. Tot el que podem esperar d’ell, ens ho dóna.
Resulta significatiu que el protagonista de The Wind Rises sigui un home que es guanya la vida amb paper i llapis, encara que sigui en un sector diferent com és el de l’enginyeria. Aquí, la reivindicació de Miyazaki en relació a la seva pròpia feina, i de pas a totes aquelles que, per més avançada que estigui la tecnologia, parteixen necessàriament d’una mà que plasma un text, un dibuix o un esbós qualsevol sobre un paper, resulta tan evident com merescuda. Potser és per això que el director exhibeix una tendresa i una cura molt especials a l’hora de tractar els seus personatges en cada escena i cada diàleg. Si bé es cert que l’argument ja es presta a un tractament més seriós, tant per la seva banda del camí cap a l’èxit del protagonista com per la més íntima i sentimental, Miyazaki demostra que sap donar la tonalitat necessària amb la mateixa eficàcia que quan creava éssers fantàstics de totes formes i colors. Tota una mostra de talent i versatilitat.
I tot això, el japonès ho fa sent completament fidel a si mateix. Amb un grapat d’imatges que només ell sap dinamitzar d’aquesta forma, una vitalitat de colors i textures inigualable, i un estil d’animació carregat de matisos i capaç de mostrar i transmetre les emocions dels personatges millor que qualsevol 3D que ens puguem trobar ara. The Wind Rises deixa la sensació que hauria pogut ser una pel·lícula d’acció real amb actor de carn i ossos, però difícilment tindria un resultat de tan nivell. D’altra banda, sobta també la delicadesa de la pel·lícula a l’hora de tocar un tema tan rellevant com la participació de Japó a la 2a Guerra Mundial, i més pel conegut esperit antibèl·lic d’altres títols de Miyazaki, però el director deixar clar quin és el nucli de la història que vol explicar i no fa gala de cap posicionament ideològic, propiciant també que l’espectador decideixi per ell mateix què vol pensar-ne. En tot cas, res que faci grinyolar el conjunt.
Personalment, no crec que The Wind Rises sigui la millor pel·lícula de Hayao Miyazaki (reconec que el seu costat més imaginatiu a nivell fantàstic m’atrau més), però sí una de les més destacades i també la més significativa del propi director en relació amb si mateix. És la seva carta de comiat, i l’ha fet de la millor manera possible, englobant tot allò que sent i plasmant-ho a la pantalla de forma més directa i autorreferencial que mai. Tot i que potser li sobren alguns minuts de metratge a la seva part central que alenteixen un pèl el conjunt -he de dir que l’hora de la sessió, quasi a les 12 de la nit, tampoc va ajudar-, és un film fet per ser gaudit i per submergir-s’hi de principi a fi, encara que no resulti tan accessible com altres obres seves. En tot cas, les sensacions en acabar reforcen les que ja tenies abans d’entrar, i són les de donar les gràcies per tot el que ens ha fet descobrir aquest home de grans ulleres, barba blanca i posat simpàtic. Gràcies, mestre Miyazaki.
Retroenllaç: THE WIND RISES : Diari Gran del Sobiranisme
Tenir la paciència i tenacitat de treballar durant cinc anys de la teva vida en un projecte ja diu molt d’aquest home, però sobretot diu molt del seu amor pel dibuix. És minuciós i detallista fins l’extrem.
Com ja saps tenir un paper i un llapis a la mà és algo que em defineix a mi també i veure el que algunes persones són capaces de fer amb les seves mans em fascina. Miyazaki és un il.lustrador amb un do especial i una sensibilitat especial, i sap transmetre millor que ningú tot el que passa pel seu cap.
És una llàstima saber que ja no disfrutarem de més llargmetratges seus però saber retirar-se en lo més alt també diu molt del seu respecte per la feina ben feta i… qué dimonis! Tots sabem que aquest home es morirà amb el llapis a la mà ja sigui fent pel.lícules, il.lustracions o còmics.
Jo també li dono les gràcies! Tant de bo tots arribem a la seva edat amb una imaginació tan viva com quan erem nens. 🙂
Quan l’estrenin aquí aniré de cap a veure-la altre cop!
M'agradaM'agrada
Doncs sí, només pel que fa i el que ha fet, ja cal agrair-li. I també per deixar-ho de forma sensata, quan ell mateix ha vist que no podria expressar el mateix o que la qualitat baixaria, és una clara mostra de la autoexigència que segur que té. Quan algú fa les coses amb passió, és algo que es nota en el resultat, i amb aquest home queda evidenciat en totes i cadascuna de les seves pel·lícules.
D’altra banda, també està clar que els japonesos en això són únics, tant per la imaginació com per la capacitat que dius de destinar tant de temps en un projecte com aquest, dia a dia i imatge a imatge. Un mestre de l’animació, ni més ni menys.
Caldrà veure-la un altre cop, sí! Que aquelles hores no van ser massa adequades… En realitat, caldria veure un altre cop totes les altres que ha fet!
M'agradaM'agrada
És un mestre, sí! Envejo la magia que desprén quan agafa un llapis.
I respecte al que has dit de la passió només et deixaré un apunt del que va dir a la roda de premsa per anunciar la seva retirada i que resumeix tot el que és aquest home i perqué m’agrada tant: “If I don’t draw, I can’t express myself.”
P.D.: A mi no em diguis lo de veure un altre cop totes les seves pel.lícules perque ja saps que no et diré que no. 😉
M'agradaM'agrada
Doncs, això, a un home així, li surtin millor o pitjor les pelis, no se li pot retreure res! La veritat és que n’hi ha algunes algunes com “El Viaje de Chihiro” o “La Princesa Mononoke” que tinc moltes ganes de tornar-les a veure…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: ESTRENES 2014 | M.A.Confidential
Retroenllaç: LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2014 – Del 10 a l’1 | M.A.Confidential