M.A.Confidential

I amb aquesta quarta part, marcada sobretot per certa irregularitat dels últims dies de la programació, completem l’extensa crònica del Festival de Sitges 2015. Globalment, aquesta trentena de propostes repassades demostren que a Sitges, més enllà del component “friki” sempre present, s’hi pot trobar cinema de qualitat molt notable. Això sí, hi ha certa sensació que el cinema de gènere potser s’està quedant un pèl enrere. De nou, agrair al Breixo la seva col·laboració. Ara, només ens queda començar el compte enrere per a l’edició de l’any que ve, que sempre es veu molt llunyana en un principi, però que acaba arribant molt més ràpid del que esperem.

The Boy and the Beast (Mamoru Hosoda, 2015)

A veces es un problema cuando el primer adjetivo que te viene a la cabeza para describir una película es “agradable”. The Boy and the Beast es, efectivamente, muy agradable de ver, sus personajes, sobre todo los animales antropomórficos, tienen encanto, te transporta sin problema a un mundo nuevo y fantástico del que enseguida te sientes parte, la historia fluye sin casi altibajos y es muy fácil tener una sonrisa en la boca mientras la ves… Pero le falta magia.

Sólo he visto otra película de Mamoru Hosoda, La chica que saltaba a través del tiempo y, sin tener nada que ver a nivel argumental, se parecen en la manera en que crean un microcosmos emocional cerrado ya autónomo. Ahora bien, donde aquel te atrapaba, en este sólo estás de visita. Puede que influya también en la percepción final de la película el hecho de que el mensaje moralizante y espiritual, que ocupa todo el tercer acto de la película, resulte un poco simplón. Parece que trate de alcanzar los clímax de Miyazaki, en La Princesa Mononoke, por ejemplo, per no llega a rozarlo y lo enfoca todo desde un punto de vista mucho más básico. (Breixo)

The Boy (Craig William Macneill, 2015)

Resulta curiós com dues pel·lícules d’una mateix festival, sense tenir res a veure entre elles, poden enfocar un mateix tema des de dues òptiques diferents, però a la vegada paral·leles. En aquest cas, Partisan té en The Boy el complement perfecte a l’hora de narrar l’aflorament de l’esperit de violència a l’interior d’un nen. En el primer cas, és fruït d’un procés conscient d’educació i entrenament; en el segon, és l’entorn i les circumstàncies el que poc a poc desperta els pitjors instints, sense necessitat que ningú hi intervingui. El de Craig William Macneill és un d’aquells drames de ritme pausat que flirtegen amb la monotonia en alguna ocasió, però que posseeixen una tensió constant que mai dóna peu a la desconnexió. I un cop finalitzada la pel·lícula, són fàcilment comprensibles tots i cadascun dels plans i situacions que han tingut lloc anteriorment, així com la necessitat de no córrer massa per a arribar al propòsit final.

Gràcies a la molt meritòria actuació del menut Jared Breeze, capaç de no perdre la compostura i la naturalitat en cap moment, el director duu a terme un retrat premonitori que va progressant a base de petits detalls, coincidències i males decisions, i que pertorba molt més pel dolor que suposa constatar el destí del seu protagonista que no pas per l’impacte de les imatges que mostra. Tret, això sí, d’uns últims deu minuts amb una potència immensa. The Boy és un d’aquells films dels quals no t’adones de les seves veritables virtuts fins que no el digereixes i el repasses un cop has sortit de la sala. Si és veritat que estem davant de la primera part d’una trilogia, el cert és que et desperta un gran interès per veure’n la continuació. (Martí)

Veteran (Seung-wan Ryoo, 2015)

La cinematografía coreana hace tiempo que se ha convertido en la sucesora de la hongkonesa a la hora de ofrecer unos cuantos thrillers de acción al año resueltos con imaginación y con una solvencia envidiable. Veteran rellena todas las casillas de este tipo de producciones y añade una más que la hace realmente especial: la comedia. El humor y carisma que desprenden la película y sobre todo su protagonista pillan por sorpresa desde el inicio y no sueltan al espectador hasta el final. Veteran empieza muy fuerte con un par de secuencias de acción casi perfectas en un taller mecánico y un puerto de mercancías, en las que el humor físico perfectamente coreografiado parece ser una evolución naturalista de lo que en su día nos descubrió Jackie Chan. A partir de ese momento, la película se relaja en cuanto a la acción y de hecho no nos vuelve a ofrecer una secuencia de este calibre hasta el trepidante final. Eso no quiere decir en ningún caso que el interés o el ritmo decaigan, porque el film nos vuelve a sorprender y se toma su tiempo en explorar una trama que podía parecer sencilla desde todas las perspectivas posibles, dándole muchísima profundidad a todos sus personajes. Cuando llegamos al desenlace, conocemos perfectamente las personalidades, motivaciones y relaciones personales de una docena de personas que tienen algo que decir y hacer en la trama, incluidos los antagonistas con los que pasamos buena parte del metraje.

A través de los personajes, Ryoo Seung-wan dibuja la lucha de clases brutal que parece asolar Corea y nos lleva de un extremo al otro del espectro social con mucha destreza y haciendo que todo parezca ligero y detectivesco, nada de drama social, pero posicionándose claramente. Se le puede acusar, quizás, de ser un poco maniqueo en su retrato del niño rico, pero también ahí se guarda un par de pinceladas que hacen del personaje de Tae-oh algo más que un cabroncete mimado. A mí, además, me ha resultado especialmente agradable ver el retrato que hace de las dos únicas mujeres que salen en la historia, duras, con personalidad y algo que decir (la secuencia que se reserva la esposa del protagonista es ejemplar), lejos del papel de maniquíes y amas de casa al que las reducen algunas producciones orientales. En definitiva, Veteran se disfruta sin casi darse cuenta y al salir uno no puede esperar a que hagan ya otra película protagonizada por el detective Seo Do. (Breixo)

High-Rise (Ben Wheatley, 2015)

No intenteu demanar a algú que us expliqui de què va High-Rise, ja que el més probable és que no aconsegueixi transmetre una idea clara o palpable sobre l’argument, el gènere o els propòsits de la pel·lícula. I si realment ho fa, segurament recorri només a conceptes abstractes o metàfores, enlloc de descriure mínimament accions, evolucions i explicacions concretes. Per què? Doncs perquè el film no les té. En el seu intent de construir una representació crítica de la societat capitalista, el britànic Ben Wheatley s’erigeix com a arquitecte d’un gratacels on en un principi tot sembla mínimament estructurat (els rics són als pisos de dalt i els pobres, als de baix), però que de seguida comença a agafar camins que s’emporten per davant qualsevol fonament on poder-se agafar. Sota el pretext de plasmar el caos i el descontrol que en realitat hi ha darrere el suposat ordre que regeix la societat actual, el director britànic es deixa portar per l’excés, la provocació i una capritxosa anarquia narrativa que es prolonga fins a l’extenuació.

No cal ser massa astut per a entendre que High-Rise és un film que demanda un considerable esforç per part de l’espectador, sempre obligat a veure més enllà de la superfície per a comprendre realment el significat d’allò que està veient. Aquesta condició, com ja han demostrat grans pel·lícules al llarg de la història del cine, pot esdevenir enormement suggeridora i estimulant, però aquí la sensació és que Ben Wheatley ho resol amb un “tot val” que el permet justificar qualsevol deliri i excentricitat. El cert és que el seu missatge té moments puntuals entenedors, però les constants empentes que reps per a allunyar-te de la història són un obstacle massa alt; ni tan sols tens l’alternativa de prendre-t’ho tot en conya. Sempre he pensat que resulta molt gratificant digerir una pel·lícula de narració encriptada i anar deduint i desgranant el seu possible significat, però la veritat és que, en el cas de High-Rise, l’únic que vols és que s’acabi d’una vegada i sortir a respirar una mica d’aire. (Martí)

Green Room (Jeremy Saulnier, 2015)

Green Room parece a simple vista esa película de género, sencilla y efectiva, que te hace pasar un buen rato en el cine, provoca los aplausos del público de Sitges, pero se olvida pronto. Sin embargo, yo no he parado de pensar en ella desde que la vi. No porque esconda un sesudo mensaje oculto, o alguna reflexión que sólo yo he visto, sino porque creo que, con una serie de decisiones muy simples en apariencia, consigue marcar las diferencias y convertirse en una película totalmente original que trasciende su género.

El planteamiento de Jeremy Saulnier ya huye de esa concepción tradicional del “slasher” con “hillbillies” en la América profunda y nos sumerge desde el principio en un asedio más propio de una película de guerra, en el que un ejército profesional (una banda paramilitar de skins), bien engrasado y que tiene las cosas claras, se enfrenta a un grupo de amateurs, unos chavales punk que no tienen ni idea de lo que hacen. Y eso se transmite en cada escena, los protagonistas no son héroes que se echan el peso de la situación a sus espaldas, son niños asustados y como tal reaccionan. Saulnier consigue sorprender haciendo algo tan sencillo como aportar naturalidad al género con cada decisión: las muertes no están construidas para generar angustia o sorpresa, simplemente suceden; los “malos” no son seres invencibles de manera casi sobrenatural y al segundo tontos de remate, no, son personas serias con un buen plan; los personajes no están pensados para desempeñar cada uno un papel complementario en la trama, o para tener arcos artificiales que les permiten evolucionar y superar sus traumas en una noche, son chavales a los que conocemos y entendemos con muy poco; no hay un romance forzado; ni un descubrimiento ñoño de una amistad imposible, de las cosas que nos unen por encima de aquello que nos separa…

A pesar de que se aprecia lo construida y bien pensada que está la película en muchos detalles (el cartel del concierto, las réplicas punzantes, el running gag de los grupos que te llevarías a una isla desierta…), Saulnier la despoja de los artificios a los que estamos acostumbrados y hace que la tensión proceda del caos de la situación (sólo hay que ver cómo plantea el detonante, de una manera casi casual) y de una desesperación que se siente real. Así las secuencias de acción no son coreografías, no hay un crescendo dramático imparable que lleva a un clímax catárquico, sino que se suceden como bofetadas en la cara que nos despiertan a cada instante. Green Room consigue romper un género que ya miramos con cansancio porque nos conocemos todos sus trucos y le da frescura de una manera muy sutil, que puede incluso resultar extraña o pasar desapercibida, pero que en mi opinión va a permanecer, no sólo porque es brillante, sino también porque es importante. (Breixo)

Bone Tomahawk (S. Craig Zahler, 2015)

La mescla de gèneres ja no resulta un aspecte massa noticiable en el cinema contemporani, però a la vegada no és un recurs que sempre funcioni, de mode que cal atribuir els mèrits pertinents quan es dóna el cas. Bone Tomahawk té essencialment ànima de western clàssic, amb un piló de referències que firmaria el mateix John Ford (l’ombre de Centauros del Desierto sobrevola continuament la història), però a la vegada amaga una volta de rosca al típic conflicte “indis contra cowboys” que li dóna una potència i una transgressió especials. Com si de cop s’haguessin colat alguns detalls de Deprededor en un univers que, a priori, no els pertoca. Aquesta fórmula, a més, incorpora un permanent humor finíssim gràcies als enginyosos diàlegs i recursos de S. Craig Zahler, que dibuixa uns personatges tan diferents entre si com complementaris en el conjunt del film.

Bone Tomahawk respon a la clàssica estructura argumental “westerniana” de grup de rescat que cavalca cap a territori hostil, i el director l’executa amb tota la paciència que requereix aquesta condició. Aquí, S. Craig Zahler introdueix i explota amb gran astúcia els elements necessaris per a gaudir de tot el trajecte, sobretot en el que respecta a la interacció entre els protagonistes. Kurt Russell, Patrick Wilson, Matthew Fox i Richard Jenkins són aquí un póker de luxe, pràcticament sense cap mena d’afinitat personal, però amb una motivació comú i una concepció de l’honor (ja sigui per la seva posició social o per la implicació que tenen en el conflicte) que els uneix més que cap altra cosa. La traca final, insòlita i possiblement difícil d’entomar per a més d’un, acaba de donar a Bone Tomahawk aquesta personalitat eclèctica que la fa tan rara, però al mateix temps magnètica. (Martí)

Into the Forest (Patricia Rozema, 2015)

Després d’una setmana llarga de festival i amb la capacitat de processar pel·lícules apurant les últimes reserves, trobar-se amb un film de cloenda com Into the Forest és impropi d’un certamen que sempre mira de tenir en consideració allò que busca el seu espectador, i que a més ha forjat la seva fama a partir d’una personalitat força definida. Into the Forest no només es troba a les antípodes d’aquesta personalitat, sinó que és una de les estupideses més grans que he pogut veure en els últims anys. La canadenca Patricia Rozema proposa una història apocalíptica en clau personal i familiar, deixant de banda els motius i el procés de destrucció per a centrar-se en la supervivència de dues germanes que es queden aillades a casa seva, al mig del bosc. La història no està exempta d’algun detall interessant en el seu primer tram, però quan arriba el moment de prendre decisions clau, es torna incomprensible i fins i tot insultant per a la intel·ligència de l’espectador.

Into the Forest es presentava com “no una pel·lícula apocalíptica més” al·legant el seu punt de vista femení, tant per part de la directora, l’autora del llibre original, Jean Heghland, i les dues germanes protagonistes, interpretades per Ellen Page i Evan Rachel Wood. Ara bé, voldria saber quantes dones espectadores s’hi veuran identificades, ja que el posicionament del relat és d’un conservadurisme que tira enrere, lligat a una ingenuïtat que gairebé fa riure en el temps que vivim. El paper de la dona que defensa Patricia Rozema no només és enèrgicament discutible, sinó que porta les protagonistes a dir coses i realitzar accions que no tenen cap mena de sentit. Si a tot això hi afegim les interpretacions de caire creacionista i naturalista, realçades per una banda sonora que t’està demanant a crits que t’emocionis, s’olora una flaire de pamflet que quasi acaba per fer riure. No, Into the Forest, no ens la coles. (Martí)