M.A.Confidential

Ja es comença a notar l’olor de mar, de Garraf, de maquillatge de zombie, de la moqueta de l’Auditori del Melià, de la fusta vella del Retiro i el Prado, dels hot dogs d’urgència en plena cua… quan el compte enrere per al Festival de Sitges entra dins el seu últim mes, a tots els malalts que sabem que ens passarem un porró d’hores allà ens passa de cop la depressió postvacacional. Un efecte que, de cop, sol convertir-se en nerviosisme quan apareix la graella del festival i toca acceptar que, de nou, no serà possible veure tot allò desitjat. És per això que he mirat de fer una selecció del bo i millor que s’hi podrà veure del 9 al 18 d’octubre. Aquesta n’és la primera part. Demà, la segona.

The Witch (Robert Eggers, 2015)

El festival arrencarà donant protagonisme al terror més genuí. The Witch és un dels títols que està prenent força com a puntal del gènere en aquest 2015, i a Sitges serà ni més ni menys que l’encarregat d’inaugurar aquesta edició. La pel·lícula retrocedeix al segle XVII per a narrar la maledicció que pateix una família d’un poble de New England, i que òbviament afecta a la resta d’habitants. Màgia negra, possessions i horror en estat pur: perfecte per Sitges.

Anomalisa (Charlie Kaufman, 2015)

Que una pel·lícula d’animació amb titelles en stop-motion guanyi el Gran Premi del Jurat a tot un Festival de Venècia només pot ser obra de ments tan lúcides com la de Charlie Kaufman. El creador novaiorquès, conegut per ser el guionista de perles com Olvidate de Mí (2004) o Adaptation (2002), presenta la història d’un home que detesta l’estil de vida actual, però que un dia coneix una noia que li fa canviar la seva visió del món. Se’n parlarà, d’Anomalisa, n’estic segur.

Macbeth (Justin Kruzel, 2015)

No descobrirà cap història que no coneguem i que no s’hagi reversionat ja desenes de vegades, però Macbeth de Justin Kurzel té al·licients de sobra: Michael Fassbender i Marion Cotillard com a parella protagonista, i la seva modernitzada visió sobre la vessant més bèl·lica i turmentada de la tragèdia clàssica de William Shakespeare sobre l’ambició i la traïció. Arriba amb excel·lents crítiques per tot arreu on ha passat, i Sitges serà un escenari especial per veure-la.

The Gift (Joel Edgerton, 2015)

Molts atorgaran l’odiós adjectiu de “mainstream” a la primera pel·lícula com a director de l’actor Joel Edgerton, però deixem-nos de manies estúpides perquè aquest psycho-thriller de venjança no pinta gens malament. La trama de The Gift gira al voltant d’una parella rica que, just després d’estrenar casa, comença a rebre misteriosos regals davant la seva porta; tot plegat, després que el marit es retrobés amb un excompany d’escola que no guarda cap bon record d’aquella època.

Green Room (Jeremy Saulnier, 2015)

El director Jeremy Saulnier va saltar a la palestra recentment amb la notable Blue Ruin (2013), i ara canvia de color a Green Room per extremar més la seva proposta. Aquí, ens presenta una banda de rock que de cop es perd en una zona aïllada i és testimoni involuntari d’un crim per part d’un grup de caps rapats. El seu cap és ni més ni menys que Patrick Stewart, i no sembla que la seva reacció vulgui escatimar cap mena de violència. A Cannes va causar sensació.

Tag (Sion Sono, 2015)

El desfasament “made in Japan” té en Sion Sono un dels seus abanderats més prolífics i populars, i evidentment el Festival de Sitges es nodreix, amb molt de gust, de les seves excentricitats. Aquest any, el director presenta dos títols, i és Tag el que promet més diversió gràcies a la història de supervivència d’una nena que veu com totes les seves companyes són decapitades de cop en una excursió escolar. Poseu-vos el davantal perquè l’acció i els banys de sang estan assegurats.

Absolutely Anything (Terry Jones, 2015)

La comèdia sempre té el seu espai a Sitges, i enguany compta amb un dels noms més efectius en aquest gènere actualment: Simon Pegg. El genial actor protagonitza un deliri en forma de ciència-ficció en què uns estranys extraterrestres l’escullen entre tots els humans per transmetre-li el poder absolut per fer el que vulgui. Amb Pegg al capdavant, aguantar el riure és impossible, més encara si hi ha Terry Jones (un dels artífexs de Monty Phyton) darrere la càmera.

High-Rise (Ben Wheatley, 2015)

L’heterogeni director britànic Ben Wheatley ha passejat totes les seves pel·lícules pel Festival de Sitges, per tant no hi podia faltar la que segurament és la seva proposta més ambiciosa. Tal com passava en aquell tren de Snowpiercer (2014), High-Rise explica la vida d’una civilització que viu de forma jerarquitzada en una sola torre d’habitatges, i de les conseqüències que té la rebel·lió contra aquest ordre. Es preveu caòtica, excessiva i controvertida, però d’allò més suggeridora.

Tota la programació del 48è Festival de Sitges, aquí.

(Text original publicat a Gent Normal)