M.A.Confidential

Segon fascicle del balanç d’aquesta edició del Festival de Sitges, que inclou, entre altres, la flamant i merescuda guanyadora a Millor Pel·lícula. També s’hi troben algunes de les decepcions d’aquest any, però atenció sobretot als títols de “classe mitja”, que en aquest cas mereixen una especial atenció. Un cop més, el Breixo hi fa les seves aportacions.

The Invitation (Karyn Kusama, 2015)

La pèrdua d’un fill ha de ser un moment terrible per a qualsevol parella, però el camí escollit per a mirar de superar o neutralitzar el dolor és el que pot determinar la veritable afectació d’aquesta desgràcia per la vida de cadascú. A The Invitation, Will i Eden es retroben dos anys després que ella desaparegués arran de la mort del petit Ty, i ho fan amb noves parelles respectives i en un sopar a la seva antiga casa amb altres amics en comú. Un contratemps de Will amb el cotxe abans d’arribar ja comença a sembrar la inquietud, i a partir de llavors el fil de la desconfiança es va tensant poc a poc i de forma cada vegada més perillosa.

Sense necessitat de grans filigranes ni cops d’efecte, però amb una direcció exquisida, la novaiorquesa Karyn Kusama cuina un thriller que avança en ascens continu fins una traca final d’aquelles que deixen la pell de gallina. El gran actiu de The Invitation és la seva gestió de les expectatives, però no precisament perquè els fets siguin inesperats, sinó més aviat el contrari. La intel·ligència de Kusama rau en posar en paral·lel la visió de l’espectador amb la del protagonista, de mode que hi ha una consciència permanent que alguna cosa passa, i que aquesta sembla cada cop més evident, però mai ho acabem de saber del cert. L’alliberament i l’excitació que provoca l’escalada final alimenta la sensació que acabes de veure una de les grans joies d’aquest festival. El Premi a la Millor Pel·lícula no només resulta més que merescut, sinó que possiblement ha estat un dels més unànimes entre tots els assistents. (Martí)

La Próxima Vez Apuntaré al Corazón (Cédric Anger, 2015)

Una de les lliçons que hem après de les pel·lícules focalitzades en “psycho-killers” és la necessitat de construir-ne un retrat que generi magnetisme; encara que sigui un magnetisme culpable i sense cap mena d’empatia. La Próxima Vez Apuntaré al Corazón ho compleix de forma exquisida i exemplar, i ho fa gràcies a una atmosfera perfectament dissenyada per a realçar la fredor i la contundència amb què el gendarme Franck Neuhart posa en pràctica la seva tenebrosa doble vida. El film, basat en una sèrie d’assassinats de noies joves que va tenir lloc a la regió francesa d’Oise a finals dels anys 70, és tota una lliçó de thriller psicològic que no necessita alçar massa la veu per mantenir-nos en una alerta constant.

La nebulosa grisosa, freda i humida que cultiva el director Cédric Anger és de les que acaba calant als ossos, i també simbolitza a la perfecció l’estat mental del protagonista, interpretat per un majúscul Guillaume Canet. L’estètica recorda a una evolució de Norman Bates i el posicionament s’acosta a la de Dexter Morgan, però en aquest cas els motius són molt més irracionals i malaltissos. El director s’ajuda de l’entorn desangelat de l’acció per a anar desplegant –sense pressa però sense pausa– tot el potencial del seu protagonista, i tot avança de meravella fins que arriba un tancament que interromp molt més que no pas conclou. Aquesta lleugera rebaixa, però, que no espatlla la condició notable de La Próxima Vez Apuntaré al Corazón. (Martí)

Men & Chicken (Anders Thomas Jensen, 2015)

Esta producción danesa era una de las apuestas que hicimos más a ciegas en nuestra parrilla de Sitges. No sabíamos muy bien qué nos íbamos a encontrar y he de reconocer que una vez vista… Sigo sin saberlo muy bien. Dos hermanos llegan a una pequeña isla en busca de su pasado y se encuentran con otros tres hermanos a los que nunca habían visto, todos ellos con labio leporino, y que viven como animales en una mansión destartalada y llena de porquería. Ése es el resumen de la trama de Men & Chicken, sí, pero no nos prepara para los personajes bizarros, los comportamientos absurdos (son épicas las peleas a guantazos que se desatan a cada segundo sin provocación alguna) y el ambiente de locura (de la de psiquiátrico, no de la divertida locura peliculera de Sitges) que nos encontramos, todo ello tratado con una naturalidad, e incluso cariño, que podría ser hasta desconcertante si no se diese tan por sentada.

Aquí no se resalta el sinsentido, no se señala con el dedo (o con la música) para buscar la comedia o el exabrupto, sino que se retrata como si fuera lo más normal del mundo. Incluso los giros de la trama se desvelan así, de una manera casi casual; se construyen para que nos los imaginemos y luego se nos presentan como algo lógico y de lo más corriente… Que sólo sorprende al personaje de Gabriel, el hermano “normal”, que es el único que parece ver el sinsentido, pero que curiosamente es el que menos empatía genera en el espectador, hasta que por fin asume, como ya hemos hecho nosotros, la idiosincrasia de esta familia y su casa. La película consigue así que aceptemos lo que en un principio parecía desagradable y asqueroso, como algo natural, que reconozcamos la esencia animal que hay en todos nosotros y que nos entreguemos sin aspavientos a este relato de descubrimiento personal que es muy raro, pero no lo parece tanto. (Breixo)

Tag (Sion Sono, 2015)

Pocs inicis de pel·lícula hauré vist més delirants i demolidors que el de Tag. Per si algú encara dubtava de la manca d’escrúpols -i a la vegada l’abundància de talent- de Sion Sono darrere la càmera, els primers deu minuts que ens regala aquí no ho poden deixar més clar. El cinema del japonès va com anell al dit al Festival de Sitges, i en aquesta ocasió proposa una pel·lícula que, tot i acusar una mica la frenada que realitza després de la seva fulgurant arrencada, es va regenerant poc a poc i de forma més que interessant i creativa; sempre, això sí, amb el punt de rebel·lió, caos i excés visual que diferencien les narracions d’aquest boig anomenat Sion Sono de tota la resta.

Amb un ritme incansable i un muntatge ple d’adrenalina (el film amb prou feines arriba als 85 minuts), Tag desenvolupa una fugida constant de la seva jove protagonista i a la vegada va gestant una idea amb força més entitat i contundència del que sembla. Entre deliris onírics i episodis sanguinaris marca de la casa, Sono construeix una veritable oda a l’individualisme femení enfront l’homogeneitat que imposa i predica la societat japonesa, i ho fa des d’una òptica molt particular de la figura de l’heroïna o alliberadora. Es detecten paral·lelismes amb ExistenZ de Cronenberg i fins i tot amb Matrix Revolutions, però un cop més Sion Sono sap donar al relat una extravagància que el fa únic en la seva espècie. A Tag li sobren (que tenint en compte el que dura, ja és dir) els últims cinc minuts en què s’embolica sobreexplicitant innecessàriament la seva proposta, però es converteix en una experiència trepidant i inigualable. (Martí)

The Assassin (Hou Hsiao-Hsien, 2015)

No m’atreviré a posar en dubte la qualitat de Hou Hsiao-Hsien com a director de cinema. No seria capaç de corregir les seves decisions a l’hora de posicionar la càmera, ni tampoc seria tan agosarat de menysprear el seu talent com a compositor d’imatges fílmiques amb vida pròpia. Però el que sí que puc criticar de forma decidida és la inexistència d’una narració que conjunti i doni sentit a totes aquestes qualitats. I és que totes les innegables riqueses tècniques de The Assassin acaben sepultades en gran mesura pel desconcert i la conseqüent desídia que provoca la total encriptació del seu argument. Vull pensar que Hsiao-Hsien pretén explicar-nos una història i exposar un motiu a les seves accions, però, en el cas de ser-hi, aquests aspectes romanen tan ocults o indesxifrables que acaben deixant en inútil tot esforç que puguem fer.

Es pot entendre que segons quin retrat històric de la cultura xinesa del segle IX, estructurada a base de dinasties, famílies i regions enfrontades per unes tradicions molt concretes, no sigui del tot assequible per a l’espectador occidental mitjà, però a Hou Hsiao-Hsien l’haurien d’avisar que no ha de ser l’espectador l’encarregat de detectar-la de forma constant. I menys encara en un film tan parsimoniós i solemne com aquest. Fa certa ràbia dir-ho amb un producte tan cuidat en el seu aspecte formal, però The Assassin s’acaba convertint en una seqüència capritxosa d’imatges i situacions suposadament rellevants que potser funcionen individualment des del punt de vista artístic, però acaben frustrant en excés aquell espectador que, a banda d’admirar-ho, també ho vol entendre. M’hauria encantat poder gaudir plenament d’aquesta pel·lícula; llàstima que ella mateixa es boicotegi d’aquesta manera. (Martí)

Victoria (Sebastian Schipper, 2015)

Hay un aspecto rotundo que destacarán todas y cada una de las reseñas sobre Victoria que leáis: está rodada en un impresionante plano secuencia, cámara al hombro, en tiempo real. El mérito técnico y artístico de la propuesta es indiscutible y merece que todos los espectadores de esta película nos quitemos el sombrero. Ahora bien, lo que nadie parece estarse planteando, más allá del “macguffin” narrativo, es qué se nos está contando y si esta manera de hacerlo es la más adecuada. Los premios y los elogios le llueven a esta película por todas partes y nada nos hace prepararnos para la monumental decepción que suponen sus dos horas y veinte de total inverosimilitud.

Victoria es varias películas en una, tanto por tono como en trama, y no sólo no acaban de encajar en un todo coherente, sino que no funcionan por separado. Empieza como una trasunto de Antes del amanecer, una historia de amor fugaz entre dos jóvenes muy diferentes que se conocen una noche, pasa a convertirse en una película de atracos, para luego ser una celebración nihilista y rematar como una especie de huida loca a lo Amor a Quemarropa. Suena mejor de lo que es, principalmente porque el espectador, a pesar de la técnica inmersiva del plano secuencia, nunca entra en la historia, nunca va con los personajes, nunca comparte, o entiende siquiera, sus decisiones y acaba mirando la pantalla con ganas de que todo acabe por fin y que el peor de los destinos se abata sobre ellos o incluso, como pasó en el Auditori, gritando directamente: “¡Venga ya! ¡No me creo nada!”.

La textura de la película es trepidante y realista, eso es cierto, y puede llevar a algunos espectadores a no ver más allá, pero en mi opinión, este envoltorio lo que consigue es resaltar aún más las decisiones de guión de “chichinabo” (la secuencia con la pareja y el bebé) y sobre todo la construcción mediocre e incoherente de su personaje principal. La Victoria del título es un niña tontita y coquetona, con mucha ansia de ser mona, pero durísima al mismo tiempo, y justifica todas las imbecilidades que hace con un trauma de manual y un deseo de morir que te tienes que tragar un poco porque sí. (Breixo)

Maggie (Henry Hobson, 2015)

Una pel·lícula de zombis protagonitzada per Arnold Schwarzenegger? És fàcil imaginar les primeres cavil·lacions mentals que qualsevol persona faria en saber aquest plantejament, però no, això no té res a veure amb un veterà heroi en hores baixes que, amb els bíceps a l’aire, es va emportant per davant hordes d’infectats mentre la sang, les vísceres i les explosions omplen la pantalla. Maggie és en realitat un retrat intimista que fuig de qualsevol tipus de pirotècnia per a centrar-se en el dolor i la resistència d’un pare que mira d’evitar amb totes les seves forces la pèrdua de la seva filla infectada, o si més no d’aplanar-li el camí cap a allò inevitable. I sí, Schwarzenegger és aquest pare, i no només convenç de forma rotunda en la contenció de la seva actuació, sinó que desprèn una sinceritat que rarament li havíem vist mai.

En plena era de The Walking Dead, Guerra Mundial Z i demés, Maggie és una pel·lícula que es posiciona a contracorrent i afronta el seriós risc de ser incompresa, però el cert és que aporta una visió necessària i molt més profunda de les conseqüències humanes que comportaria una infecció a nivell mundial. Més enllà de les conseqüències globals de l’epidèmia, la relació pare-filla pren aquí el principal protagonisme, i aconsegueix que realment ens sentim molt més identificats amb ells que no pas amb els qui suposadament vetllen per la seguretat de tothom. Inclús arriba un punt en què és la infectada qui necessita ser protegida enfront de la resta de persones, i no pas al revés. Amb un excel·lent treball de fotografia i una direcció molt cuidada, Henry Hobson aconsegueix que la textura de la pel·lícula es vagi infectant a mida que ho fa la filla protagonista, i acaba rubricant una humil alternativa “indie” de notable atractiu dins del gènere zombi.  (Martí)