drama | M.A.Confidential

DALLAS BUYERS CLUB – Tràiler

Posted by Martí on 21 de gener de 2014

Posted in: Avanços, Cine - 2013. Tagged: biopic, Dallas Buyers Club, drama, jared leto, Jean-Marc Vallée, jennifer garner, Matthew McConaughey, Ron Woodroof. Deixa un comentari

Feia temps que no publicava un tràiler, i crec que toca tornar a fer-ho amb la pel·lícula que molt probablement suposarà l’Oscar al millor actor d’aquest any. I també perquè està dirigida pel canadenc Jean-Marc Vallée, que es va fer un nom dins de l’escena cinematogràfica independent gràcies a C.R.A.Z.Y. (2005), una brillant visió de l’adolescència i l’homosexualitat, acompanyada per la millor banda sonora dels anys 60, 70 i 80. Ara, Vallée presenta la pel·lícula que el pot fer gran definitivament: Dallas Buyers Club, una història basada en la vida real de Ron Woodroof, un cowboy de rodeos de Texas a qui diagnostiquen SIDA i li donen tan sols un mes de vida, i que decideix llavors ajudar a la resta de persones que pateixen la malaltia.

A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS

Posted by Martí on 16 de gener de 2014

Posted in: Cine - 2013. Tagged: anys 60, carey mulligan, coen, comèdia, drama, Inside Llewyn Davis, John Goodman, Justin Timberlake, música, nova york, Oscar Isaac. 3 comentaris

Inside Llewyn Davis

Director: Joel i Ethan Coen

Intèrprets: Oscar Isaac, Carey Mulligan, John Goodman, Garrett Hedlund, Justin Timberlake, F. Murray Abraham.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2013. 105 min.

A la Nova York dels anys 60, Lleywn Davis és un cantautor que lluita dia a dia per sobreviure a través de la seva música. El seu primer disc en solitari no ha tingut gaire èxit, així que només pot esperar treure el que el públic decideixi donar-li a les seves actuacions en directe i intentar signar un acord amb algun productor important. Sense una casa fixa on dormir, Lleywn ha d’anar demanant als seus amics i coneguts que el deixin quedar-se al seu sofà; un dia, el gat del propietari s’escapa amb ell i es veu obligat a cuidar-lo.

Sempre he pensat que per demostrar tenir un criteri mínimament creïble cal ser capaç de criticar allò que històricament has lloat. Doncs és més o menys el que em disposo a fer ara. I dic més o menys perquè em considero devot dels germans Coen, però sense un fanatisme extrem, i també perquè no dilapidaré la seva pel·lícula, però sí que reconeixeré que m’ha deixat força més fred del que pensava. Des que en vaig sentir parlar per primer cop, A Propósito de Llewyn Davis em va semblar un projecte que, per les seves característiques, a les mans d’Ethan i Joel es convertia en una joia en potència. A més, no s’assemblava gens a res del que havien fet fins ara. No obstant, el resultat ha estat molt menys rellevant, ja que la història m’ha resultat distant i molt poc memorable, quasi anecdòtica en molts moments, i tampoc he sabut trobar la gràcia als personatges. Sí, té moments a destacar, però el film no deixa empremta.

LA VIDA DE ADÈLE

Posted by Martí on 3 de gener de 2014

Posted in: Cine - 2013. Tagged: Abdellatif Kechiche, Adèle Exarchopoulos, drama, França, homosexualitat, La Vie d'Adèle, Léa Seydoux, Salim Kechiouche. 5 comentaris

La Vie d’Adèle

Director: Abdellatif Kechiche

Intèrprets: Adèle Exarchopoulos, Léa Seydoux, Salim Kechiouche, Mona Walravens, Jeremie Laheurte, Alma Jodorowsky.

Gènere: Drama. França, 2013. 175 min.

Adèle és una adolescent de 15 anys que es troba en plena època de descobriment sexual. Tot i que se sent atreta pels nois i que té la seva primera experiència amb un d’ells, els seus dubtes creixen de veritat després de creuar-se amb Emma, una noia amb els cabells blaus que ja no es pot treure del cap. Adèle troba en Emma tot el que buscava per madurar i descobrir allò que necessita per tirar la seva vida endavant, però també li portarà problemes amb els seus amics i li generarà més d’un dubte sobre la seva identitat.

Des de la seva consecució de la Palma d’Or al passat Festival de Cannes, que va generar una unanimitat entre la crítica poques vegades vista, La Vida d’Adèle ha anat creixent fins a convertir-se en una d’aquelles pel·lícules considerades imprescindibles de 2013. La seva condició de film relativament minoritari i també la seva durada -prop de tres hores- afegeixen encara més mèrit a la dimensió que ha tingut, i que segueix tenint després de més de dos mesos en cartellera. Així doncs, acudia al visionat conscient que era una pel·lícula quasi obligada i també encuriosit per si realment les lloances rebudes feien justícia al film; i el resultat confirma la primera part i desmenteix parcialment la segona. Abdellatif Kechiche ofereix una història d’amor intensa i amb un immens nivell de realisme gràcies a dues actrius excel·lents, però presenta un guió en ocasions un pèl capritxós i, globalment, tampoc deixa amb la sensació d’haver vist quelcom excepcional.

LA GRAN BELLEZA

Posted by Martí on 30 de Desembre de 2013

Posted in: Cine - 2013. Tagged: Carlo Verdone, comèdia, drama, La Grande Bellezza, Paolo Sorrentino, Roma, Sabrina Ferilli, Toni Servillo. 6 comentaris

La Grande Bellezza

Director: Paolo Sorrentino

Intèrprets: Toni Servillo, Carlo Verdone, Sabrina Ferilli, Serena Grandi, Isabella Ferrari, Giulia Di Quilio, Giusi Merli.

Gènere: Drama, comèdia. Itàlia, 2013. 130 min.

Jep Gambardella és un popular escriptor romà que acaba de celebrar el seu 65è aniversari amb una gran festa on ha assistit bona part de la classe alta de la ciutat. Tot i viure envoltat pel luxe i tractar amb personalitats del món de l’art i la cultura, Jep viu amb la sensació que a la seva vida li segueix faltant alguna cosa important, a més de veure’s incapaç de trobar la inspiració per escriure el seu segon llibre, molt esperat per la gent que l’envolta.

La condició d’un artista, ja sigui un escriptor, un poeta, un pintor, un escultor o fins i tot un director de cine, presenta una sèrie de qüestions existencials i objectius vitals que sovint són complicats d’entendre. Són persones que busquen apartar-se de la superficialitat de les coses i anar més enllà, persones que veuen -o volen veure- el seu entorn de forma única i ho volen transmetre a través del seu art. És una recerca constant i arriscada, ja que pot resultar en un nivell de satisfacció que segurament no podem imaginar, però també en frustracions que poden marcar tota una vida. És aquest últim cas el que defineix de principi a fi La Gran Belleza, la última pel·lícula de l’italià Paolo Sorrentino, que va arrasar als passats Premis del Cine Europeu. Un film estrany, de narrativa arcaica i estil profundament personal i també capritxós, però amb un magnetisme molt particular i difícil d’explicar.

EL HOBBIT: LA DESOLACIÓN DE SMAUG

Posted by Martí on 21 de Desembre de 2013

Posted in: Cine - 2013. Tagged: aventures, Benedict Cumberbatch, drama, Evangeline Lilly, fantàstic, Ian McKellen, J.R.R. Tolkien, lee pace, Luke Evans, Martin Freeman, Orlando Bloom, peter jackson, Smaug, The Hobbit. 1 comentari

The Hobbit: The Desolation of Smaug

Director: Peter Jackson

Intèrprets: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, James Nesbitt, Aidan Turner, Graham McTavish, Jed Brophy, Luke Evans, Benedict Cumberbatch, Stephen Hunter, Ken Stott, Evangeline Lilly, Orlando Bloom.

Gènere: Aventures, fantàstic, acció. USA, 2013. 160 min.

Bilbo i els nans segueixen el seu camí cap a la Muntanya Solitària per recuperar el regne d’Erebor, que es troba dominat pel poderós drac Smaug. Els orcs els persegueixen, però de sobte es troben amb un obstacle que no esperaven, els elfs del Bosc Negre, que els fan presoners. Per la seva banda, Gandalf marxa pel seu compte per intentar aturar l’auge de les forces del mal, que s’estan reunint per preparar una autèntica guerra

Ja abans d’estrenar-se la primera part, tothom tenia força clar que la trilogia d’El Hobbit no assoliria les cotes de grandesa de la seva predecessora. Segur que el mateix Peter Jackson n’era perfectament conscient (i probablement per això havia rebutjat en primera instància dirigir les pel·lícules) i que els objectius que es plantejava per aquest projecte eren diferents als de El Señor de los Anillos. Així doncs, crec que recórrer contínuament a les comparacions no té massa sentit i cal jutjar cada part d’El Hobbit com el que és i punt. Partint d’aquesta premissa, el que podem dir és que El Hobbit: La Desolación de Smaug és una notable pel·lícula d’aventures, que supera en nivells d’acció i èpica a la seva antecessora, tot i que a la vegada comparteix molts dels seus problemes. Un motiu suficient perquè tots els qui van sortir relativament satisfets d’Un Viaje Inesperado decideixin tornar-hi i continuar l’aventura.

12 AÑOS DE ESCLAVITUD

Posted by Martí on 18 de Desembre de 2013

Posted in: Cine - 2013. Tagged: 12 years a slave, Benedict Cumberbatch, biopic, brad pitt, Chiwetel Ejiofor, drama, històric, Lupita Nyong'o, michael fassbender, paul dano, Paul Giamatti, Solomon Northup, Steve McQueen. 5 comentaris

12 Years a Slave

Director: Steve McQueen

Intèrprets: Chiwetel Ejiofor, Michael Fassbender, Lupita Nyong’o, Benedict Cumberbatch, Paul Dano, Brad Pitt, Paul Giamatti, Sarah Paulson.

Gènere: Drama, biopic. USA, 2013. 130 min.

Solomon Northup és un reconegut i respectat músic que viu lliurement amb la seva família a Nova York a mitjans del segle XIX, però en un viatge a Washington és segrestat i traslladat a Louisiana per ser venut com a esclau als propietaris de les plantacions de cotó. Durant la primera etapa com a esclau, aprofita els seus coneixements per guanyar-se la confiança del seu amo i rebre un tracte relativament favorable, però tot canvia quan les terres passen a mans d’un nou propietari.

Steve McQueen és un home decidit a fer-nos patir. Si l’amargor que ens recorria el cos després de veure Shame -per mi, la millor pel·lícula de 2012- trigava uns quants dies a desaparèixer completament, les emocions generades per 12 Años de Esclavitud no es queden gens enrere. Ulls humits, algun que altre esbufec per alliberar tensions i un ventall d’imatges difícils d’oblidar al nostre cap són les conseqüències més probables per a tot espectador que surti de presenciar aquesta crua i dramàtica història d’esclavatge. I és que al director irlandès no li tremola el pols en cap moment. Són més de dues hores, però la percepció del temps queda quasi eclipsada per com el film et submergeix en el seu relat i la duració en cap cas es fa llarga. Una pel·lícula dura i inclús dolorosa en més d’una ocasió, però, al cap i a la fi, una joia cinematogràfica de principi a final, destinada a rebre de forma més que merescuda reconeixements de tot tipus.

EL VIENTO SE LEVANTA

Posted by Martí on 1 de Desembre de 2013

Posted in: Cine - 2013, Sitges 2013. Tagged: Animació, drama, Hayao Miyazaki, Hideaki Anno, històric, japó, Mirai Shida, sitges 2013, The Wind Rises. 7 comentaris

Kaze Tachinu

Director: Hayao Miyazaki

Veus originals: Hideaki Anno, Mirai Shida, Zach Callison, Jun Kunimura, Miori Takimoto, Steve Alpert.

Gènere: Animació, drama, històric. Japó, 2013. 125 min.

Jiro és un jove que somia amb volar i dissenyar avions revolucionaris, inspirat pel seu ídol, el famós dissenyador aeronàutic italià Gianni Caproni. Després de sobreviure al terratrèmol de Kanto, l’any 1923, on ajuda la família d’una noia de qui queda enamorat, Jiro s’uneix a la divisió aeronàutica d’una companyia d’enginyeria el 1927. Allà, la seva immensa creativitat i qualitat fan que ascendeixi ràpidament.

Davant noms com Hayao Miyazaki, les alabances són poques. El geni de l’animació japonesa, responsable de joies com La Princesa Mononoke (1997) i, sobretot, El Viaje de Chihiro (2001), va anunciar recentment que es retirava de l’activitat cinematogràfica, però per fer-ho ens tenia reservat un regal de comiat que serveix per tancar de forma encomiable tota una vida dedicada incansablement a l’art del paper i el llapis. Això és el que molts vam intuir, encertadament, quan el passat Festival de Sitges va incloure-la en el seu programa: l’oportunitat de veure aquesta darrera obra era especial i no s’havia de deixar passar. Un cop comprovat, és fàcil comprendre perquè Miyazaki ha escollit una història com The Wind Rises com a epíleg particular, ja que ens trobem indubtablement davant el film més madur, terrenal i humà del japonès, amb més d’un paral·lelisme detectable amb ell mateix i també una espècie d’homenatge al seu públic.

BLUE JASMINE

Posted by Martí on 29 de Novembre de 2013

Posted in: Cine - 2013. Tagged: Alec Baldwin, Blue Jasmine, cate blanchett, drama, Louis C.K., Peter Sarsgaard, Sally Hawkins, San Francisco, woody allen. 1 comentari

Blue Jasmine

Director: Woody Allen

Intèrprets: Cate Blanchett, Alec Baldwin, Sally Hawkins, Bobby Cannavale, Peter Sarsgaard, Louis C.K., Michael Stuhlbarg.

Gènere: Drama. USA, 2013. 100 min.

Després de perdre tots els seus diners i quedar-se sense casa, Jasmine, una dona rica i glamourosa de l’alta societat novaiorquesa, es veu obligada a traslladar-se a San Francisco per viure amb la seva germana Ginger, una dona de classe treballadora que està fent plans per viure amb el seu nòvio. Les diferències entre ambdues són abismals, però Ginger intenta ajudar-la com pot perquè refaci la seva vida. No obstant, Jasmine, està enganxada als antidepressius i no sap adaptar-se a la seva nova vida.

Tot i que durant una època va caure a les urpes de la propaganda turística encoberta -en realitat, massa poc encoberta- en les seves pel·lícules, si alguna cosa no se li pot negar a Woody Allen és el seu amor pel cinema i la seva tenacitat a l’hora de portar històries a la gran pantalla. Si als 77 anys d’edat, aquest home vol seguir rodant una pel·lícula per any, és clarament perquè la seva passió és aquesta, i encara que el resultat no sigui sempre igual de profitós, la veritat és que ha aconseguit forjar-se un segell propi com pocs cineastes han pogut fer. A Blue Jasmine, aquest segell torna a mostrar la seva vessant més seriosa i dramàtica, seguint l’estel·la deixada per la brillant Match Point (2008), però el resultat no és ni de bon tros tan destacable. És un film intens i punyent en el seu missatge, però que es recolza excessivament en la seva protagonista i oblida el desenvolupament d’un guió que acaba quedant-se curt.

LA VIDA SECRETA DE WALTER MITTY – Tràiler

Posted by Martí on 27 de Novembre de 2013

Posted in: Avanços, Cine - 2013. Tagged: Adam Scott, Ben Stiller, drama, fantàstic, Kristen Wiig, sean penn, Shirley MacLaine, tràiler, Walter Mitty. 1 comentari

Hi ha actors relativament encasillats que un dia decideixen treure’s totes les etiquetes de sobre i fer quelcom diferent, ja sigui per expressar lliurement el que potser fins ara havien reprimit o per posar en pràctica tots els seus anys d’experiència. Si més no, aquest sembla el cas de Ben Stiller, un actor a qui, per sobre de tot, hem vist fer l’imbècil a la pantalla, i que ara ens deixa força sobtats amb un nou projecte com a director i protagonista de caire totalment nou. La Vida Secreta de Walter Mitty ens explica la història d’un home sense massa èxit que constantment imagina fantasies espectaculars i èpiques on ell és com un heroi de pel·lícula, capaç de qualsevol cosa i adorat per tothom. El veritable repte arriba quan tot això ho ha de posar a la pràctica de veritat per salvar la seva feina i la de la seva companya, de qui està enamorat.

CAPITÁN PHILLIPS

Posted by Martí on 19 de Novembre de 2013

Posted in: Cine - 2013. Tagged: Barkhad Abdi, Barkhad Abdirahman, Captain Phillips, Catherine Keener, drama, paul greengrass, pirates, thriller, tom hanks. 3 comentaris

Captain Phillips

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: Tom Hanks, Barkhad Abdi, Barkhad Abdirahman, Faysal Ahmed, Mahat M. Ali, Michael Chernus, Catherine Keener.

Gènere: Thriller, drama, acció. USA, 2013. 130 min.

El capità Rich Phillips és contractat per portar el vaixell de càrrega Maersk Alabama des del port de Salalah, Oman, fins a Mumbasa, Kènia. Quan entren en aigües internacionals properes a Somàlia, un grup de pirates procedents d’aquest país els aborda i, tot i els intents per impedir-ho, acaben prenent el control del vaixell. Els pirates busquen diners, però al trobar-se amb poca cosa comencen a posar-se nerviosos; a més, el capità Phillips no perd la calma i la tripulació no els ho posarà fàcil.

Pocs directors saben imprimir el ritme narratiu i la tensió dramàtica com ho fa Paul Greengrass a les seves pel·lícules. Només cal recordar títols com United 93 (2006) o El Ultimátum de Bourne (2007) per a testificar-ho, i ara afegir-hi Capitán Phillips per acabar-ho de corroborar. El pas dels anys no és cap obstacle perquè el director anglès segueixi oferint-nos tot el que podem esperar d’ell: pel·lícules que contagien el seu nervi a l’espectador de forma natural, sense floritures ni excessos, i que avancen amb solidesa gràcies a una constància sorprenent i difícilment igualable per la resta de títols d’aquest gènere. Tal com va fer amb la citada United 93, i també amb Bloody Sunday (2002), aquí Greengrass assumeix el repte de partir d’uns fets reals i, per tant, de desenllaç conegut, però aquest fet queda lluny de resultar un inconvenient, ja que les dues hores i quart de pel·lícula passen com si res.