M.A.Confidential

Blue Jasmine

Director: Woody Allen

Intèrprets: Cate Blanchett, Alec Baldwin, Sally Hawkins, Bobby Cannavale, Peter Sarsgaard, Louis C.K., Michael Stuhlbarg.

Gènere: Drama. USA, 2013. 100 min.

Tot i que durant una època va caure a les urpes de la propaganda turística encoberta -en realitat, massa poc encoberta- en les seves pel·lícules, si alguna cosa no se li pot negar a Woody Allen és el seu amor pel cinema i la seva tenacitat a l’hora de portar històries a la gran pantalla. Si als 77 anys d’edat, aquest home vol seguir rodant una pel·lícula per any, és clarament perquè la seva passió és aquesta, i encara que el resultat no sigui sempre igual de profitós, la veritat és que ha aconseguit forjar-se un segell propi com pocs cineastes han pogut fer. A Blue Jasmine, aquest segell torna a mostrar la seva vessant més seriosa i dramàtica, seguint l’estel·la deixada per la brillant Match Point (2008), però el resultat no és ni de bon tros tan destacable. És un film intens i punyent en el seu missatge, però que es recolza excessivament en la seva protagonista i oblida el desenvolupament d’un guió que acaba quedant-se curt.

El Woody Allen de Blue Jasmine és tan reconeixible com reiteratiu. I no parlo dels seus personatges recorrents o el seus diàlegs carregats d’humor afilat, sinó d’una contraposició entre classes altes i baixes, o entre naturalitat i artificialitat, que comença a ser carregosa. Aquí, Allen torna a desubicar el seu personatge principal i l’envolta d’un ambient totalment oposat al seu, jugant constantment amb els contrastos socials i de personalitat. És cert que el director construeix una protagonista molt potent, tant per la seva (falta de) personalitat, la situació crítica per la que passa i el que simbolitza el seu cas en un context social i econòmic com l’actual, però un cop hem captat el missatge i el que ens vol dir, el que fa és donar voltes sobre si mateix i presentar-nos un grapat de situacions que poc ens aporten, a banda, això sí, d’una exhibició rere l’altra de Cate Blanchett.

L’actriu australiana ofereix la millor actuació que li recordo, ni més ni menys. Ens acosta una dona a qui la crisi econòmica ha fet aflorar la seva veritable crisi: la d’identitat. Una dona que veu com tot el que era (o ella creia ser) s’esfondra de cop, i es troba com si li acabessin de fer un “reset” absolut, amb tota una vida per davant i cap rumb concret per enfilar. La mirada de Blanchett parla per si sola en tot moment, i mostra la incomoditat, la desesperació, la tossudesa i també la ingenuïtat d’una persona que lluita per negar l’evidència, i que vol trobar la solució als seus problemes sense abans haver resolt el que passa pel seu cap. Tot plegat, fa que el personatge et transmeti una mescla entre compassió i ganes que les coses li vagin bé, juntament amb una agredolça sensació que està patint unes conseqüències que es mereix i que no es pot queixar quan hi ha gent que està molt pitjor.

El paper dels secundaris no és especialment brillant, però si meritori en el cas, per exemple, de Sally Hawkins. Si bé queda una mica eclipsada per la presència de Blanchett, l’actriu londinenca ofereix la seva antítesi de forma talentosa i molt natural, demostrant que realment dues germanes poden assemblar-se com un ou a una castanya. La resta de repartiment està discret, destacant un Louis C.K. que queda desaprofitat i un Alec Baldwin que sempre és simpàtic de veure, però que posa en evidència que a vegades Allen sembla reciclar personatges de pel·lícules anteriors. Tampoc Peter Sarsgaard té el protagonisme suficient per dir gran cosa d’ell. El que tenen en comú tots ells és que es veuen perjudicats també per l’escàs interès que les trames secundàries tenen a Blue Jasmine, un aspecte que Woody Allen sap cuidar més del que fa aquí. Ho ha demostrat.

El problema de Blue Jasmine és el mateix d’aquestes pel·lícules que reben la nominació a l’Oscar a millor intèrpret principal i cap més: sense la seva protagonista, ens queda una història rutinària, que sí, explora les relacions sentimentals des de diferents punts de vista, però que resulta tèbia i fins i tot una mica previsible. Em sembla una gosadia molt considerable situar-la entre les millors del director en les últimes dues dècades; posar-la al nivell de Match Point és una barbaritat, i joies com Midnight in Paris o Desmontando a Harry, o comèdies marca de la casa com Si la cosa funciona o La Maldición del Escorpión de Jade també les trobo més completes. Sembla que la gent tenia moltes ganes d’un Woody Allen dramàtic i que la gran actuació de Cate Blanchett ha encegat massa, ja que Blue Jasmine es mereix un lloc relativament discret a la filmografia d’Allen.

(text original a Gent Normal)