M.A.Confidential

La Vie d’Adèle

Director: Abdellatif Kechiche

Intèrprets: Adèle Exarchopoulos, Léa Seydoux, Salim Kechiouche, Mona Walravens, Jeremie Laheurte, Alma Jodorowsky.

Gènere: Drama. França, 2013. 175 min.

Des de la seva consecució de la Palma d’Or al passat Festival de Cannes, que va generar una unanimitat entre la crítica poques vegades vista, La Vida d’Adèle ha anat creixent fins a convertir-se en una d’aquelles pel·lícules considerades imprescindibles de 2013. La seva condició de film relativament minoritari i també la seva durada -prop de tres hores- afegeixen encara més mèrit a la dimensió que ha tingut, i que segueix tenint després de més de dos mesos en cartellera. Així doncs, acudia al visionat conscient que era una pel·lícula quasi obligada i també encuriosit per si realment les lloances rebudes feien justícia al film; i el resultat confirma la primera part i desmenteix parcialment la segona. Abdellatif Kechiche ofereix una història d’amor intensa i amb un immens nivell de realisme gràcies a dues actrius excel·lents, però presenta un guió en ocasions un pèl capritxós i, globalment, tampoc deixa amb la sensació d’haver vist quelcom excepcional.

Si hi ha un gran tret definitori de la pel·lícula, aquest és la proximitat amb què Kechiche ens presenta la història. El director deixa ben clar des d’un bon principi que no hi ha cap reserva a la intimitat de la protagonista Adèle quan ens introdueix a la seva vida, i ho fa amb plans com el que ens permet observar-la com dorm com si estiguéssim a un pam de la seva cara. Al llarg de la pel·lícula, Kechiche demostra sistemàticament que no té por d’acostar tant com vol la càmera, sobretot als rostres de les protagonistes, per tal d’amplificar el significat de les mirades, els somriures o les llàgrimes. Això permet que la identificació dels espectadors amb els personatges sigui molt propera, fins i tot afectiva, i augmenta també de forma considerable el realisme de la història. És aquesta enorme dosi d’autenticitat que hi ha a cada escena la que dóna a La Vida de Adèle la intensitat i emotivitat que no tenen altres històries d’amor.

Kechiche basa també la proximitat a partir de situacions totalment quotidianes, ja sigui a nivell individual com de parella, tot i que no sempre tenen la mateixa efectivitat. Per exemple, les escenes de sexe explícit, tot i ser valentes, no aconsegueixen transmetre la mateixa versemblança. En tot cas, el director sí que sempre sap aportar l’enfoc idoni per entendre què passa pel cap de la protagonista. Els jocs de mirades, somriures i matisos diversos tenen un valor narratiu clau -molt més que els diàlegs- en la gran majoria dels moments crucials del film. D’altra banda, s’ha de dir que el guió de La Vida de Adèle no és perfecte, ni molt menys, ja que a vegades no s’aclareix molt a l’hora de donar o no importància a segons quins fets, i fins i tot alguns d’ells queden sense resoldre. És un gran mèrit aconseguir que tres hores passin tan bé una pel·lícula d’aquest tipus, però això no evita que més d’una escena estigui massa dilatada i que d’altres, directament, es podrien retallar sense que passés gran cosa.

Tota aquesta capacitat de transmissió sensorial que té La Vida de Adèle no seria la mateixa sense una actriu com Adèle Exarchopoulos al capdavant, en la que probablement és la millor interpretació femenina d’aquest any. Amb només 18 anys, la jove francesa d’arrels gregues es menja la pantalla amb una actuació sublim i fent gala d’una naturalitat difícil d’igualar. Exarchopoulos està impecable durant les tres hores del film, on és capaç de transmetre els dubtes, les pors, les il·lusions i les preocupacions de la protagonista amb una credibilitat absoluta, ja sigui de forma explícita o interioritzada. La seva companya Léa Seydoux, deu anys més gran -però ningú ho diria-, tampoc queda enrere i confereix al seu personatge un aire més madur, rebel, independent i fins i tot un punt misteriós, marcat també pel seu aspecte atrevit. Tot i ser substancialment diferents en caràcter, la química entre les dues resulta molt especial.

Un altre detall important a La Vida de Adèle és òbviament el significat del color blau, present de forma constant -que acaba sent redundant, pel meu gust- al voltant de la protagonista. Kechiche capgira la percepció del blau, que en teoria és un color fred, però aquí es defineix com a càlid, i el relaciona amb l’emotivitat de les protagonistes; fins i tot el converteix en un element molt rellevant a la part final. Són detalls que afegeixen riquesa a la pel·lícula, però que tampoc la fan l’obra mestra de la que molts havien parlat. No obstant, és un film molt destacable perquè va de cara i no ens amaga res, i perquè aconsegueix com molt pocs que les llàgrimes i el moqueig de la seva protagonista ens arribin a trencar el cor. La Vida de Adèle és un viatge emocional que deixa empremta, una d’aquelles pel·lícules que no només es veu, sinó que es viu, però entre aquestes sensacions viscudes, me’n falten algunes per acceptar-la a l’elit on tothom la situa.

(Text original publicat a Gent Normal)