The House That Jack Built
Director: Lars von Trier
Intèrprets: Matt Dillon, Bruno Ganz, Uma Thurman, Riley Keough, Sofie Gråbøl, Siobhan Fallon, Ed Speleers.
Gènere: Drama, thriller. 2018. 150 min.
Durant la dècada dels 70, Jack, un home solitari que somia amb construir-se la seva pròpia casa al costat d’un llac, duu a terme una sèrie de brutals assassinats a diferents persones del seu entorn. Els cadàvers acaben en una càmera frigorífica, on Jack busca la inspiració artística per a completar la seva obra, i on també reflexiona sobre el sentit de tot allò que fa. Tot comença amb una dona a qui Jack ajuda després d’haver patit una punxada al mig de la carretera.
És probable que Lars von Trier sigui una persona indesitjable en molts aspectes, però el que ningú mai li podrà negar és que pocs directors han bolcat tota la seva autoconsciència a les seves pel·lícules com ho ha fet ell. La Casa de Jack és, fins el moment, la seva obra culminant en aquest sentit. I, com era d’esperar, el danès ho ha fet de forma extrema, sometent l’espectador a plantejaments, imatges i afirmacions que poden remoure qualsevol estómac i consciència. No obstant, seria massa simplista quedar-se en la provocació com a única explicació de les intencions del director darrere aquesta pel·lícula. Reafirmació? Autocrítica? Penediment? Autoalabança? Desafiament? Confessió? El més probable és que hi sigui tot a la vegada, i és això el que dóna a La Casa de Jack una dimensió tan gran i també tan rica. Von Trier no s’està rient de nosaltres, sinó que ens enfronta a un estudi sobre la part més fosca de l’ésser humà i la possibilitat que també pugui ser considerada un art.
“Està permès parlar durant el camí?” El paper d’interlocutor que el director atribueix al personatge de Jack és evident des de la primera frase de la pel·lícula. També ho és la voluntat d’expressar-se amb claredat, sense apujar la veu en cap moment i mesurant al detall el llenguatge utilitzat. La Casa de Jack no és l’impuls d’algú que vomita la seva bogeria, sinó el discurs d’algú que es vol fer entendre. No es tracta només del repàs explícit d’alguns dels terribles crims d’aquest assassí en sèrie, sinó que Von Trier ens obre la seva ment per a exposar-nos la seva concepció de la vida, la humanitat i l’art. El director és perfectament conscient que les seves afirmacions seran més que discutibles i reprovables, però el to és tan precís i raonat que es fa escoltar. Per això, per molt en desacord que hi estiguem, La Casa de Jack genera una atracció molt particular per a l’espectador. I l’elecció de Matt Dillon n’és també un contribuent clau, ja que l’actor fa el que possiblement és el seu millor paper en molt de temps.
L’astúcia de Von Trier no només consisteix en fer-nos escoltar, sinó inclús en fer-nos còmplices d’allò que explica. El director controla el to de La Casa de Jack en tot moment, i ho fa amb tota la mala llet del món. Només ell és capaç de fer-nos riure amb escenes malaltisses i retorçades que ens haurien de fer posar les mans al cap, o fins i tot de fer-nos sentir mig gram d’empatia amb un despietat assassí en sèrie. La presència de Verge, aquest personatge que conversa amb Jack i li rebat (sovint des del mateix punt de vista que adoptaria qualsevol de nosaltres) la gran majoria dels seus plantejaments, demostra en certa manera que el director no defuig el diàleg. De tota manera, és evident que a Lars von Trier l’importa ben poc el que pensi la gent d’ell. Per tot això, i per la citada claredat amb què el director expressa les seves idees (i que ja es manifestava a Nymphomaniac), La Casa de Jack no deixa de ser una pel·lícula estranyament accessible.
El que ja no és tan accessible és una part d’allò que el director ens mostra en pantalla. I és que, quant a violència i perversió, La Casa de Jack no es guarda res ni aposta per la subtilesa. De fet, seria un pèl ingenu esperar el contrari. És més, resulta coherent que el personatge de Jack ens vulgui mostrar la seva obra mentre ens n’explica els motius o la finalitat artística que hi busca. Si ens hi parem a pensar, en poques pel·lícules d’assassins en sèrie haurem pogut escoltar tantes explicacions com en aquesta; probablement, perquè el director no se sentia tan proper al personatge. La Casa de Jack evidencia que Von Trier no nega la seva mentalitat (per exemple, el menyspreu a les dones és un aspecte recurrent), la seva ideologia (recupera les referències a Hitler i el nazisme, entre altres coses) o la seva visió obscura de l’ésser humà , però a la vegada ens diu que “això és el que hi ha, us agradi o no”.
L’exercici de Von Trier a La Casa de Jack, sigui quina sigui la percepció que en tinguem, té el seu punt culminant en un epíleg en què el director sembla rebutjar de cop tota la narrativa explícita utilitzada fins el moment i demostrar la seva condició d’artista; de geni. Després de dues hores i quart de pel·lícula, no és fàcil entomar el simbolisme de les imatges i el retrocés del ritme, però en realitat no deixa de ser un homenatge a totes aquelles obres d’art -que no són poques- que ha posat el seu focus en la baixada als inferns. Creurà Von Trier que el que acaba de fer també és una obra d’art? És probable que sí. I és probable que tingui raó; si més no, des del punt de vista que cap altre cineasta seria capaç de concebre una pel·lícula com La Casa de Jack tal com ho fa ell. I en certa manera podem estar agraïts que el cinema sigui el seu medi d’expressió, perquè, tal com expressa en un moment del film, tots seríem un Jack en potència si no visquéssim en una civilització controlada. I em temo que a Von Trier la conversió no li costaria massa.
Martí
