M.A.Confidential

The Hobbit: The Desolation of Smaug

Director: Peter Jackson

Intèrprets: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, James Nesbitt, Aidan Turner, Graham McTavish, Jed Brophy, Luke Evans, Benedict Cumberbatch, Stephen Hunter, Ken Stott, Evangeline Lilly, Orlando Bloom.

Gènere: Aventures, fantàstic, acció. USA, 2013. 160 min.

Ja abans d’estrenar-se la primera part, tothom tenia força clar que la trilogia d’El Hobbit no assoliria les cotes de grandesa de la seva predecessora. Segur que el mateix Peter Jackson n’era perfectament conscient (i probablement per això havia rebutjat en primera instància dirigir les pel·lícules) i que els objectius que es plantejava per aquest projecte eren diferents als de El Señor de los Anillos. Així doncs, crec que recórrer contínuament a les comparacions no té massa sentit i cal jutjar cada part d’El Hobbit com el que és i punt. Partint d’aquesta premissa, el que podem dir és que El Hobbit: La Desolación de Smaug és una notable pel·lícula d’aventures, que supera en nivells d’acció i èpica a la seva antecessora, tot i que a la vegada comparteix molts dels seus problemes. Un motiu suficient perquè tots els qui van sortir relativament satisfets d’Un Viaje Inesperado decideixin tornar-hi i continuar l’aventura.

El Hobbit: La Desolación de Smaug afronta la dificultat inicial de ser la part central d’una trilogia continuada, o el que és el mateix, un film on l’acció no té inici ni final. Això sempre enrareix una mica l’anàlisi de la seva evolució argumental, ja que la seva estructura no té plantejament, nus i desenllaç, sinó que és pròpiament l’extens nus del total que finalment formaran les tres pel·lícules. Potser per això el ritme narratiu és força irregular i el film avança a batzegades. Els moments d’acció, molt més trepidants, dinàmics i ambiciosos, són els que sustenten un conjunt que acusa un cop més la seva exagerada duració de 2 hores i 40 minuts. Peter Jackson demostra la més que respectable voluntat de cuidar la història amb tots els detalls possibles, però això el porta a incloure diverses escenes i trames que alenteixen la pel·lícula i fan decaure l’interès de l’espectador. Mitja hora menys, i tindríem un gran film d’aventures.

A banda d’això, el director neozelandès demostra un cop més que sap imprimir un nervi i una capacitat de diversió molt especial quan el ritme s’accelera, i que l’univers i el motiu del film tenen un significat especial per a ell. Tot i les reticències inicials i la seva latent al·lèrgia al concepte de concisió o el·lipsi, queda clar que era el millor director per agafar les regnes d’El Hobbit. En aquest sentit, El Hobbit: La Desolación de Smaug és una pel·lícula més recognoscible amb el director que no pas la primera entrega. La seva última mitja hora amb el drac Smaug de protagonista és apoteòsica, i m’atreviria a dir que val la pena haver passat les dues hores anteriors per poder arribar-hi i gaudir-la. Això sí, aquesta fosa a negre final, en la línia dels “cliffhangers” més malintencionats que acostumem a trobar a les sèries, toca bastant els nassos. Entenc que volen deixar-nos amb les ganes de veure la tercera part, però potser no calia tallar el film d’aquesta forma.

A nivell interpretatiu, poques coses rellevants es poden destacar d’un film d’aquesta naturalesa. Per començar, perquè la gran majoria d’actors són els mateixos i fent el mateix personatge, i per acabar, perquè òbviament la qualitat del conjunt no depèn precisament de si els intèrprets ho fan bé o no. En tot cas, cal destacar l’aparició d’un vell conegut com Orlando Bloom en el retorn de Legolas, tot i que li he trobat una cara una mica estranya, i la novetat d’Envangeline Lilly en un personatge inventat que intenta aportar una espècie de subtrama amorosa que, sincerament, no és massa creïble i se l’hauria pogut estalviar. En realitat, si alguna incorporació cal celebrar és la de l’inigualable Benedict Cumberbatch, qui només amb la seva veu ja aconsegueix deixar-nos tots amb la boca oberta des de la primera frase. Sense ell, el drac Smaug no tindria la mateixa força, i fins i tot el toc d’humor irònic que mostra li dóna un carisma especial.

Tot això no amaga una evident falta d’evolució i profunditat en els personatges, la qual cosa torna a contribuir que El Hobbit: La Desolación de Smaug sigui una pel·lícula poc memorable en aquest sentit. El descens del protagonisme de Thorin i l’aparició dels elfs, que ni fu ni fa, no hi ajuden gaire. Això sí, visualment sí que la pel·lícula creix en espectacularitat, a pesar de la -a vegades massa descarada- digitalització d’espais i personatges, gràcies a la major varietat d’entorns pels quals transcorre l’acció. Com ja he dit, en comparació amb El Señor de los Anillos aquesta saga no té res a pelar en cap aspecte, ni probablement ho tindrà per molt que millori en la seva tercera part, però l’any que ve, encara que sigui per inèrcia, anirem a veure El Hobbit: Partida y Regreso. Tancarem el cercle, ens ho haurem passat força bé i qui sap si comprarem el pack en Blu-ray quan estigui bé de preu, però li direm a Peter Jackson que potser ja n’hi ha prou.