M.A.Confidential

The Hangover

Director: Todd Phillips

Intèrprets: Bradley Cooper, Ed Helms, Zack Galifianakis, Justin Bartha, Heather Graham, Ken Jeong, Mike Tyson.

Gènere: Comèdia. USA, 2009. 100 min.

És curiós el cas d’aquesta pel·lícula, ja que s’ha convertit en la comèdia adulta més taquillera de la història a Estats Units, però també ha convençut a gran part de la crítica. Dos factors que no solen coincidir en aquest tipus de films. És per això que tenia certa curiositat per comprovar si realment no era la típica xorrada de sempre, i ara puc dir que, en gran mesura, és així. Resacón en Las Vegas planteja una història original i presenta uns protagonistes que, en el fons, tenen dos dits de front, per molt absurdes que siguin les situacions que protagonitzin. L’humor, lluny de ser refinat, tampoc no és infantil i sap fugir de la constant vulgaritat, i s’ajuda d’un molt bon ritme i una estructura ben pensada. Aspectes rigorosos i parts sobrants, per suposat que n’hi ha, però no se li pot negar la seva efectivitat i que sap divertir de forma més honesta que tantes d’altres.

La peli no es pren gaire temps per posar-nos en situació, presentar-nos els personatges (que acaben sent molt menys arquetípics del que sembla en un principi) i enviar-nos cap a Las Vegas. A partir d’allà, l’acció sempre té dos camins diferents, el que passa en el present i allò que va passar la nit anterior, i el film juga amb les conseqüències que aquesta última té a la primera, sense que els protagonistes en sàpiguen les causes, ja que no les recorden. Així doncs, la gràcia està en veure situacions, algunes d’elles molt absurdes, que ni els propis personatges saben per què passen. L’argument es converteix en una recerca del nuvi a la qual li falten peces que només encaixaran si refan els fets de la nit anterior, amb un compte enrere que acaba el dia de la boda, naturalment. Això significa que els protagonistes realment estan preocupats en tot moment pel seu amic i que el seu objectiu és seriós, i aquest és un dels grans aspectes que dignifica Resacón en Las Vegas.

L’aparença dels personatges de Resacón en Las Vegas és força mesurada. Tot i que Alan, el cunyat del nuvi, interpretat per Zack Galifianakis, de seguida porta penjada l’etiqueta del tontet de la peli, no estem davant d’idiotes ignorants i empanats de la vida (tan típics en pelis així). Són excèntrics i fan alguna que altra estupidesa, sí, però en tot moment són conscients de la situació, que per a ells és dramàtica. Si passa el que passa és per unes circumstàncies generades en ple estat ebri i inconscient dels propis actes, i ara se n’adonen i se’n penedeixen, donades les conseqüències. Fins i tot com a espectador tens ganes, més enllà d’esperar la pròxima broma, que se n’acabin sortint. L’humor de Resacón en Las Vegas no pot evitar ser una mica intermitent, ja que no totes les situacions són tan divertides com es pretenia que fóssin, però presenta una eficàcia clarament superior a la mitjana i no se li poden negar punts força bons.

Crec que el més destacable d’aquest film és que les seves intencions es plasmen molt bé a la pantalla, i que aconsegueix un bon equilibri entre les dosis de gamberrisme i primitivisme i la part més humana i emocional. Això sí, ens dibuixa de forma bastant clara una diferenciació de gènere que potser és una mica massa extrema. Una situació com la de Resacón en Las Vegas només pot passar a quatre homes, per què enganyar-nos, però en les (comptades) ocasions en què se’ns mostren les dones, tot és seny, prudència i seriositat de forma massa accentuada i oposada. En fi, el cas és que havent anat al cinema amb quatre amics més, no pots evitar sentir-te identificat amb el que acabes de veure, un cop surts de la sala.

Siguem sincers, Resacón en Las Vegas mereix bones referències i cert reconeixement, però això no la treu del gènere de comèdia gamberra americana. Això sí, dins d’aquest sac, supera, i de llarg, la nota mitjana, la qual cosa la converteix en la millor opció si el que es vol és simplement diversió durant hora i mitja llarga, sense haver d’aguantar els típics recursos escatològics o sexuals durant tota l’estona. No veure-la no suposa cap pèrdua, però fer-ho no molestarà a ningú. Per cert, més que una recomanació, una obligació, prohibit marxar abans dels títols de crèdit finals.