Inside Llewyn Davis
Director: Joel i Ethan Coen
Intèrprets: Oscar Isaac, Carey Mulligan, John Goodman, Garrett Hedlund, Justin Timberlake, F. Murray Abraham.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2013. 105 min.
Sempre he pensat que per demostrar tenir un criteri mínimament creïble cal ser capaç de criticar allò que històricament has lloat. Doncs és més o menys el que em disposo a fer ara. I dic més o menys perquè em considero devot dels germans Coen, però sense un fanatisme extrem, i també perquè no dilapidaré la seva pel·lícula, però sí que reconeixeré que m’ha deixat força més fred del que pensava. Des que en vaig sentir parlar per primer cop, A Propósito de Llewyn Davis em va semblar un projecte que, per les seves característiques, a les mans d’Ethan i Joel es convertia en una joia en potència. A més, no s’assemblava gens a res del que havien fet fins ara. No obstant, el resultat ha estat molt menys rellevant, ja que la història m’ha resultat distant i molt poc memorable, quasi anecdòtica en molts moments, i tampoc he sabut trobar la gràcia als personatges. Sí, té moments a destacar, però el film no deixa empremta.
A Propósito de Llewyn Davis ens fica de ple a la vida del que podríem definir com el paradigma d’un desgraciat. I no en el sentit pejoratiu de la paraula en relació a la seva forma de ser, sinó en el de la absoluta falta de fortuna que el destí li reserva en tot moment. Una recerca tenaç d’un cop de sort o una oportunitat que s’acaba convertint en una successió de maldecaps i desil·lusions. Davant un plantejament així, una pel·lícula no pot funcionar si el seu protagonista no connecta empàticament amb el públic, si no ens fa partícips del seu objectiu perquè ens entrin ganes d’arropar-lo; però és precisament això el que passa. Llewyn Davis no m’arriba a transmetre res d’especial. Comparteixo les seves decepcions perquè òbviament no desitjo la seva situació, però no em dóna una raó per implicar-me en la seva història. No dubto que és una persona honesta i aprecio les seves aptituds artístiques, però no m’anima a lluitar per ell.
És una llàstima aquesta poca capacitat empàtica del protagonista, ja que A Propósito de Llewyn Davis és un viatge desesperat i destinat al fracàs que de bon grat hauríem compartit amb algú més proper. No obstant, també cal dir que el guió no és especialment brillant. Si bé la pel·lícula té situacions i personatges “100% Coen” que voregen l’absurditat i el surrealisme, hi ha massa sensació que responen més a un capritx que no pas a una funció concreta dins de la pel·lícula. I no dic precisament que els capritxos dels Coen no agradin -al contrari-, però el conjunt final sembla salvar-se primordialment per això i també pel seu apartat musical. I d’ells, n’esperem molt més. Cal dir que, a pesar de tot això, la pel·lícula és amena i fa gala d’un treball de fotografia per treure’s el barret, a més de les ja citades cançons en directe, que no molesten gens ni mica gràcies a la seva gran qualitat. Però poca estona perdurarà a la meva memòria.
Bona part d’aquesta manca de contundència del protagonista és (de)mèrit d’un Oscar Isaac que està rebent veneracions que no entenc per enlloc. La seva actuació és força discreta i no aconsegueix fer evolucionar el personatge, potser perquè rarament canvia l’expressió de la seva cara. Denota humilitat i preocupació, però no transmet els seus sentiments. Això sí, quan es posa a cantar, és un veritable gust escoltar-lo. Al seu costat, Carey Mulligan també deixa una pinzellada de la seva gran veu (recordant la seva brillant actuació a Shame), però interpreta un personatge ple de rancor i, perquè no dir-ho, bastant rabiós de cara al públic. El seu comportament bel·ligerant cap el protagonista resulta una mica desconcertant i contradictori. Pel que fa a John Goodman, més inflat que mai, compleix amb la seva quota d’actor fetitxe dels Coen, però la seva contribució és poc més que anecdòtica, tal com passa amb Justin Timberlake.
Si m’hagués de quedar amb alguna cosa de A Propósito de Llewyn Davis, serien les dues aparicions de la venerable i especialment graciosa Sylvia Kauders i també el simbòlic paper que hi tenen els gats. Aparentment aliens a tot el que passa, els felins marquen el destí del protagonista i li envien missatges en moments clau; també són els que aporten més color a la pel·lícula. Un detall apreciable i que enriqueix la narrativa del film, però que tampoc té la força suficient perquè els Coen s’acostin al nivell de les seves millors creacions. La brutal excel·lència de No Es País Para Viejos (2007), l’humor inigualable d’El Gran Lebowski (1998), la nevada fatalitat de Fargo (1996) o la tensió narrativa de Sangre Fácil (1985) queden sensiblement lluny. A Propósito de Llewyn Davis no és una mala pel·lícula, però la fredor que deixa és una clara senyal que no passarà a la història.
Martí
M.A.Confidential 
Retroenllaç: A PROPÒSIT DE LLEWYN DAVIS : Diari Gran del Sobiranisme
Pues a mí no me ha pasado lo mismo que a ti. No me ha dejado frío y, días después de haberla visto, me sigo acordando de momentos y escenas que se me han quedado bastante grabados.
Supongo que depende mucho de las espectativas de cada uno y de su humor en el momento, pero a mí me parece una película muy emocionante… que no sentimental.
Es cierto que el protagonista, Llewyn Davies, es un tipo bastante… estoico. Va aceptando sus desgracias, que son muchas, con bastante entereza e incluso cinismo en algunos casos, pero lo que para mí está muy bien contado es que la procesión va por dentro. Cada vez que canta, saca toda esa emoción y ese dolor que lleva ahí metidos. Hace lo que hacen todos los musicales y convierte el subtexto en texto, todo lo que un personaje no diría nunca, él va y lo canta, y a mí por lo menos se me pone la piel de gallina. Todos los puntos emocionales de la película vienen dados por una canción, desde la bronca en casa de los intelectuales por cantar la parte de su compañero hasta el momento con su padre en el asilo. Llewyn es un tío que se ha cerrado al mundo y a las emociones desde que su Garfunkel la palmó y por eso esos momentos en los que se abre por fin gracias a la canción a mí me brillan tanto. Si fuera otro tipo de tío, más majo, o empático, me da la impresión de que ese efecto se perdería. Además, yo sí veo un arco y una evolución de su personaje, cómo va dejando su huida hacia delante y finalmente acepta que está solo y claudica. También me parece que los personajes secundarios tienen sentido y no son tan caprichosos como tú dices, sirven para mostrar cómo en un ambiente en teoría liberal, intelectual, neoyorkino, en ebullición, el tío está atrapado, en un lugar hostil, y todo es realmente opresivo. No tiene escapatoria. Y eso el personaje de Carey Mulligan lo muestra muy bien, esa chica folkie angelical que en realidad es una chunga que no para de echarle la bronca por algo en lo que ella tiene tanta culpa como él. Y el viaje por carretera lo mismo. Es el reverso tenebroso de “On the Road”. Conoce a un poeta beatnik, a un músico de jazz drogota y en vez de ser un viaje que abre su mente a nuevos mundos y demás chorradas, es un auténtico truño y sigue tan encerrado y jodido como siempre.
A mí, no puedo decir otra cosa, me parece magistral y creo que es una de las pelis que más me ha gustado de los Coen en mucho tiempo. El final, por ejemplo, que siempre se dice que no saben cómo rematar bien, me parece brillante. Bob Dylan dando la actuación que cambiará la escena folk, es el tipo que lo va a petar y Llewyn se tiene que conformar con ser su telonero y recibir una paliza. Nunca lo va a conseguir. Da igual que tenga talento, da igual que lo intente con todas sus fuerzas, está condenado a no lograrlo. Es el anti sueño americano.
M'agradaM'agrada
Antes que nada, reconozco que a nivel personal no conecté con la película, y que evidentemente esto influye en mi opinión. Pero digo yo que algo de culpa tendrá la peli, porque iba con ganas…
A mí me pareció redundante todo esto. Entendí lo del anti sueño americano, que el mundo no era tan bonito como lo pintaban, y ya sé que es un perdedor, que en cada situación saldrá mal parado y que el destino parece haberse cebado con él. El mensaje me quedó claro, pero hay muchas partes de la película que no me aportan nada nuevo. Y yo no veo tan clara la evolución que dices. La única imagen que me pareció algo relevante en este sentido es cuando decide no coger la salida para ir a ver a su exnovia que en realidad no abortó. ¿De verdad su situación al acabar la película es tan distinta a la del inicio como para que él claudique? Vale que tiene el calentón en el bar, que saca un poco toda la frustración, pero no vi por ninguna parte ni percibí este abandono.
El problema es que este “intente con todas sus fuerzas” que comentas yo tampoco lo veo. Vale que es perseverante, pero nunca me transmite esas ganas de salir adelante que me animen a estar a su lado y a sufrir por él. Veo un estado de resignación durante toda la peli. Y Carey Mulligan me cayó muy mal, lo siento.
En fin, que seguramente me dirías que la viera otra vez (y puede que en un futuro lo haga), pero ya te digo que ahora mismo me daría una pereza increíble. Y me sabe mal, porque son nuestros queridos Coen.
M'agradaM'agrada