M.A.Confidential

La Grande Bellezza

Director: Paolo Sorrentino

Intèrprets: Toni Servillo, Carlo Verdone, Sabrina Ferilli, Serena Grandi, Isabella Ferrari, Giulia Di Quilio, Giusi Merli.

Gènere: Drama, comèdia. Itàlia, 2013. 130 min.

La condició d’un artista, ja sigui un escriptor, un poeta, un pintor, un escultor o fins i tot un director de cine, presenta una sèrie de qüestions existencials i objectius vitals que sovint són complicats d’entendre. Són persones que busquen apartar-se de la superficialitat de les coses i anar més enllà, persones que veuen -o volen veure- el seu entorn de forma única i ho volen transmetre a través del seu art. És una recerca constant i arriscada, ja que pot resultar en un nivell de satisfacció que segurament no podem imaginar, però també en frustracions que poden marcar tota una vida. És aquest últim cas el que defineix de principi a fi La Gran Belleza, la última pel·lícula de l’italià Paolo Sorrentino, que va arrasar als passats Premis del Cine Europeu. Un film estrany, de narrativa arcaica i estil profundament personal i també capritxós, però amb un magnetisme molt particular i difícil d’explicar.

La Gran Belleza és una d’aquelles pel·lícules amb què qualsevol descripció o intent d’anàlisi (sí, incloc aquest mateix post) quedarà curt a l’hora d’explicar amb fidelitat tot el que transmet. Sobretot, perquè la seva principal potència recau en l’extraordinària col·lecció d’imatges que ens regala, tant per l’atmosfera que creen com pel significat que contenen. És una pel·lícula que s’ha de veure i processar de forma subjectiva, i que té una bellesa/raresa natural amb potencial suficient per sorprendre a l’espectador més escèptic. Les primeres escenes, relativament desconcertants i insòlites tant a nivell de muntatge com de composició, ja deixen clar que caldrà mirar-se el film amb una disposició oberta i diferent, però poc a poc Paolo Sorrentino és capaç de fer-nos connectar amb la seva proposta i al final quedem irremeiablement atrapats pel particular i enriquidor viatge del seu protagonista.

És a través de la mirada de Jep Gambardella que Sorrentino ens submergeix en un món on les aparences, la vanitat i l’extravagància amaguen una profunda decadència i frustració. Un passeig per les classes riques de Roma on artistes, empresaris, polítics, nobles, eclesiàstics i celebritats de tota mena participen d’un ampul·lós joc de màscares on les pretensions, els capritxos i els autoenganys ho dominen tot. Un món que avança quasi per inèrcia i fent de l’excés una rutina, i que no veu -o millor dit, es nega veure i acceptar- la seva veritable cara. És aquí al mig on Sorrentino col·loca el seu protagonista, un home que pertany a tot aquest món i s’hi veu atret, però que menysprea al mateix temps. Des d’aquest punt de vista, La Gran Belleza fa un mordaç retrat carregat de cinisme i ironia de tota aquesta classe alta romana i, per extrapol·lació, d’allò en què s’ha convertit la societat italiana durant els últims anys.

La qualitat del film no seria la mateixa sense un protagonista de la categoria de Toni Servillo, actor fetitxe de Paolo Sorrentino i possiblement el millor intèrpret italià del moment. La seva mirada melancòlica i el seu posat fred transmeten en tot moment la seva mancança emocional a pesar de tenir-ho tot a nivell material, i sovint també un cert auto-rebuig a causa de la seva consciència de formar part d’allò que avorreix i menysprea. A banda d’això, Servillo mostra sempre una elegància impecable, 100% italiana, i és capaç d’empetitir els qui l’envolten amb una simple frase o mirada. Els secundaris també estan a un nivell molt alt a l’hora de caracteritzar els espècimens creats per Sorrentino i que formen l’alta societat romana. Els encapçala aquesta nova musa anomenada Sabrina Ferilli, que recorda les grans actrius italianes dels anys 60 i 70, i s’hi afegeix un repartiment genuí i amb molt de talent.

L’altra gran protagonista de La Gran Belleza és indiscutiblement la ciutat de Roma, irònic bressol de tanta pretensió i adornament. Sorrentino recorre alguns dels punts més emblemàtics de la ciutat amb una cura molt especial, en una clara voluntat de contraposar l’art de veritat que s’hi troba amb la versió falsa que l’habita. Roma ha estat des de sempre una inspiració molt especial pels grans directors italians de la història, com Fellini o Pasolini, i ara Sorrentino pren un relleu que segur que enorgulliria els dos mestres que acabo de citar. Els moviments harmoniosos de la seva càmera, la grandiloqüència -a vegades exagerada- de les seves imatges i els tocs de geni en el muntatge fan d’aquesta pel·lícula un exemplar estrany, però amb una essència difícil d’igualar. Una particular recerca de la “gran bellesa” per part del propi director. És un film que no agradarà a tothom, però, personalment, m’ha semblat un dels més suggeridors de l’any.