SUBTRAVELLING FESTIVAL 2011

Posted by Martí on 19 d'Octubre de 2011
Posted in: Curtmetratges, General. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

Des de fa uns quants dies, els usuaris més habituals del metro de Barcelona ja hauran percebut que les pantalles dels vagons i les andanes s’han omplert de nou de petites històries en forma de curtmetratge. Es tracta del Subtravelling Festival 2011, la III Mostra Internacional de Curtmetratges al metro, organitzada per TMB. Després del gran èxit de les dues primeres edicions, aquest any el festival creix amb més seccions i novetats, convertint els passatgers en participants actius del certamen, animant-los a ser part del jurat i fins i tot a presentar les seves pròpies creacions.

A banda dels 30 curtmetratges que participen a la Secció Oficial del Subtravelling 2011, procedents d’arreu del món, el festival té altres categories com la Campus, un concurs paral·lel de curtmetratges realitzats per estudiants. D’altra banda, la categoria Gaudí presenta una selecció dels millors curts que han estat premiats per l’Acadèmia del Cinema Català, mentre que la secció Palmarès engloba alguns dels curtmetratges més premiats als festivals internacionals més importants. Finalment, la categoria Roda a TMB està oberta a qualsevol persona que vulgui enregistrar un curtmetratge amb el seu mòbil dins les instal·lacions de TMB

D’altra banda, el festival organitza tot un seguit d’accions paral•leles, com jornades acadèmiques, exposicions i tallers infantils. Al mini-cinema de l’estació d’Universitat (L1-L2) també es podran veure tots els curts, que es poden votar des d’aquí.

APOLLO 18

Posted by Martí on 16 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Apollo 18

Director: Gonzalo López-Gallego

Intèrprets: Warren Christie, Lloyd Owen, Ryan Robbins, Andrew Airlie.

Gènere: Fals documental, ciència-ficció, terror. USA, 2011. 85 min.


Oficialment, la NASA va aturar el seu programa de missions lunars després de l’Apolo 17, però unes gravacions trobades mostren que en realitat hi va haver un Apollo 18, i el seu contingut explica per què mai es va informar d’ella i per què mai més s’ha intentat arribar a la Lluna. Després d’arribar i complir la seva missió d’instal·lar uns nous transmissors i càmeres de vídeo, els dos tripulants de la nau comencen a notar coses estranyes, al mateix temps que es pregunten quin és realment el motiu pel qual els han enviat.

La utilització d’imatges procedents de càmeres domèstiques, de seguretat, ocultes o fins i tot de telèfon mòbil s’ha convertit en un recurs cada cop més explotat, especialment en el gènere de terror. Títols com El Proyecto de la Bruja de Blair, Monstruoso o les sagues de [REC] i Paranormal Activity han basat el seu èxit en treure el màxim suc a l’ús d’aquest tipus de gravacions i oferir un nou punt de vista d’aparença molt més realista. A Apollo 18, el director madrileny Gonzalo López-Gallego ha volgut traslladar aquesta fórmula a l’espai amb un fals documental que pretén precisament això, mostrar-nos una missió espacial des d’una visió diferent amb el pretext que les imatges es van gravar de veritat. El resultat és meritori i resol amb efectivitat el seu objectiu d’angoixar l’espectador pràcticament des del primer minut, però tampoc aporta grans coses al gènere i la seva pretensió de fals documental acaba trontollant una mica.

López-Gallego mostra una bona habilitat a l’hora d’incomodar-nos gràcies a la transmissió d’aquesta sensació que alguna cosa ha de passar, però no sabem ben bé quan. Apollo 18 destaca més per aquests moments d’incertesa que no pas per les imatges pròpiament de terror, que en definitiva són relativament escasses i fugaces. A tot això, hi afegeix un bon treball de fotografia, que juga constantment amb les llums i ombres, i també una edició de so que contribueix en gran mesura a generar la tensió necessària en tot moment. D’altra banda, la utilització del punt de vista en primera persona, posant-nos a la pell dels astronautes, ajuda a traslladar-nos a l’escenari dels fets i també envoltar-nos de la seva atmosfera (encara que allà no hi hagi atmosfera, estrictament). No obstant, el film no evita certa sensació de monotonia en alguna ocasió, de que ens hauria d’oferir alguna cosa més, presentar alguna variant que li afegeixi interès.

Una altra qüestió és tot l’embolcall de fals documental que contextualitza la pel·lícula. En aquest sentit, poso en dubte si era necessari recórrer a aquesta presentació, ja que quasi en tot moment la certesa que estem davant d’una història de ficció és força evident, per tant el film potser es podria haver evitat crear aquesta imatge de clandestinitat que el propi director s’encarrega de fomentar (diuen que fins i tot la NASA ha intentat dificultar la seva distribució per por que la gent es cregués el que passa). Un joc al qual pots entrar més o menys, però que crec que no s’ha de tenir en compte a l’hora de jutjar les imatges. Sigui com sigui, sí que és subratllable la recreació d’Apollo 18 de tot l’escenari lunar i també la qualitat dels efectes especials, que no tenen res a envejar als de les grans produccions sobre el tema.

Pel que fa a les actuacions, el treball de Warren Christie i Lloyd Owen és remarcable. El relatiu anonimat dels dos, que provenen de l’àmbit televisiu nord-americà, encaixa amb la filosofia de la pel·lícula, ja que dues cares mínimament conegudes haurien desentonat per complet. Tant un com l’altre ajuden a transmetre aquesta angoixa a l’espectador, així com el justificable patiment de trobar-se desemparats en plena Lluna. No és una situació nova cinematogràficament, però sí que està explicada de forma diferent i amb menys concessions que, per exemple, Apollo 13 amb la qual és difícil no pensar al llarg del film. D’altra banda, tot el contingut polític de l’argument, tot i que un pèl tòpic, tampoc resulta tan apartat del que hagués pogut passar si la situació hagués estat real. En quan a la vessant de ciència-ficció, es podria dir que apareix amb comptagotes, i que un pèl més de profunditat sobre l’origen de tot plegat potser no hauria estat de més.

Resumint, Apollo 18 és una pel·lícula que probablement no passarà a la història, tot i mesclar per primer cop la temàtica espacial amb la tècnica del fals documental a base d’imatges d’arxiu, però que es viu amb força intensitat i nerviosisme pràcticament al llarg de tota la seva hora i mitja de duració. Així doncs, tot i les seves limitacions i clixés, es pot considerar efectiva en la seva finalitat primària. Un cop vista, poca cosa perdurable queda d’ella. En tot cas, s’ha d’aplaudir l’atreviment d’un director espanyol com Gonzalo López-Gallego per tirar endavant un projecte com aquest. Els fans del gènere de terror no sortiran decebuts, i per la resta no deixa de ser una pel·lícula diferent i que es pot viure amb força intensitat si decideixes entrar en el seu joc.

MELANCOLÍA

Posted by Martí on 14 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , , . 2 comentaris

Melancholia

Director: Lars von Trier

Intèrprets: Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Alexander Skarsgard, John Hurt, Cameron Spurr, Charlotte Rampling.

Gènere: Ciència-ficció, drama. Dinamarca, 2011. 130 min.


Justine i Michael celebren la seva boda en una luxosa mansió al mig d’un bosc, al costat d’un camp de golf. La seva germana Claire porta dies preparant meticulosament la celebració, però a Justine no sembla importar-li gaire i de seguida comença a actuar d’una forma força estranya, cosa que fa que l’ambient es vagi enrarint. La celebració coincideix amb la notícia que un planeta anomenat Melancolia s’està acostant a la Terra i podria acabar-hi col·lisionant.

Que Lars von Trier agafi la càmera per oferir-nos el costat més fosc i incòmode de la vida ja no és cap notícia. Declaracions polèmiques a banda, el director danès sempre ha manifestat que les seves pel·lícules l’ajuden a pal·liar una vida marcada per la depressió i la desil·lusió, elements que inexorablement han estat protagonistes recurrents dels seus films. No obstant, l’impacte que va suposar Anticristo (una de les poques pel·lícules que van aportar qualitat a aquell 2009 tan pobre cinematogràficament) no troba continuïtat a l’esperada Melancolía, una obra més contemplativa i irregular que propicia amb força més facilitat el distanciament per part de l’espectador. Tot i comptar amb uns minuts inicials i finals que pràcticament valen l’entrada per si sols i un estil visual espectacular, von Trier s’entesta en dil·latar una història que no sempre té la substància necessària per fer-ho i acaba presentant un film que funciona a ratxes.

Melancolía es basa en el retrat de dues germanes completament oposades en dos contextos tan diferents com la celebració d’una boda i l’apropament de la fi del món, que precisament defineixen els dos actes diferenciats del film. Les dues parts afronten els conceptes de la bogeria i l’obsessió, però cadascuna centrada en una germana i manifestada de forma molt diferent, il·lustrant així dues maneres oposades d’entendre la vida i la mort en el seu significat més metafísic. Tot i l’interès d’aquest retrat i la força que transmeten diverses escenes i diàlegs, en ambdós casos el missatge acaba caient en la reiteració per culpa de fragments o subtrames que al final resulten prescindibles i no fan altra cosa que alentir massa el ritme del film. Von Trier cau massa en l’anècdota, costa trobar una intencionalitat clara en diversos dels fets que passen o, si més no, aquests no semblen tenir la contundència necessària que els doni raó de ser.

Es podria resumir dient que esperava un Lars von Trier amb més mala llet i amb més coses per explicar-me o transmetre’m en les més de dues hores que dura Melancolía, les quals acaben impacientant una mica l’espectador i aconsegueixen l’efecte contrari al desitjat: rebaixar una tensió que en teoria no hauria de decaure en cap moment. I és una llàstima, perquè la pel·lícula posseeix el segell i la incorrecció de von Trier i té imatges realment memorables gràcies a la magistral direcció del danès, amb una càmera que també combina bogeria i calma, segons el moment, i a una posada en escena impactant i molt atractiva gràcies a l’espectacular treball de fotografia. També la banda sonora, grandiloqüent i contundent, és d’aquelles que omple tota la sala i quasi sembla que se’t tiri a sobre, sobretot a mida que s’acosta a la resolució. En aquest sentit, és obligat veure-la en pantalla gran.

Un altre dels punts a destacar de Melancolía és el duel interpretatiu entre Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg. Les dues entenen perfectament el que representen els seus personatges, la depressió i desesperació des de dos punts de vista diferents, i ho executen de forma brillant, jugant cada una amb les seves millors cartes. Dunst, que aquí recorda sobretot al seu paper a Maria Antonieta de Sofía Coppola, no dubta en entregar-se per complet al paper, mentre que Gainsbourg, a qui ja havíem vist patir de valent a Anticristo, agafa el relleu de forma igual d’efectiva. Pel que fa a Kiefer Sutherland (costa veure a Jack Bauer de 24 en papers com aquest) o Alexander Starsgard, quasi acaben resultant simples testimonis de la bogeria de les seves respectives dones. En aquest sentit, un cop més, von Trier reafirma el seu odi/veneració (només ell ho sap) cap a la figura femenina i tota la seva complexitat.

Realment, no és fàcil qualificar o puntuar Melancolía, sobretot tenint una de les imatges finals més potents que he vist mai i fent-te sortir de la sala amb els pèls encara de punta, però és de justícia apuntar les seves mancances i l’esforç que requereix per mantenir l’atenció en segons quina ocasió, encara que l’autor es tracti de Lars von Trier. En efecte, no entrarà dins els seus títols més destacats, ja que no aconsegueix la intensitat dramàtica i el nivell de tensió que ens ha ofert altres vegades, però el reafirma com un director necessari en l’actualitat per la seva capacitat de veure les coses d’una forma tan emocional i particular. El propi director va declarar que no estava segur si Melancolía “era en realitat una porqueria” (tot i que coneixent el seu ego, sembla més aviat una ironia), per tant, si més no, posa en evidència que les seves obres sorgeixen de forma instintiva i passional. En el fons, és així com, de tant en tant, acaben sortint obres mestres. Lars, no canviïs.

MIENTRAS DUERMES

Posted by Martí on 10 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , . 4 comentaris

Mientras Duermes

Director: Jaume Balagueró

Intèrprets: Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan, Iris Almeida, Petra Martínez.

Gènere: Suspens, thriller, drama. Espanya, 2011. 105 min.


César és un home d’aparença amable i bondadosa, però que amaga una obscura obsessió interna que el fa ser incapaç de ser feliç. A partir d’aquí, la seva única satisfacció és aconseguir que la gent que l’envolta tampoc pugui ser-ho, concretament els veïns de la comunitat on treballa de porter, els quals pot estudiar a la perfecció des de la seva posició. Però la principal fixació de César és Clara, una jove alegre i optimista amb la qual haurà d’esforçar-se especialment per amargar-li la vida.

Una de les particularitats que ha presentat el cinema al llarg de la seva història és la seva capacitat per despertar-nos certa fascinació envers el mal, fins al punt de convertir allò que moralment hauríem de rebutjar en quelcom suggeridor i fins i tot empàtic. Personatges com Hannibal Lecter, Freddy Kruger o més recentment Anton Chigurh de No Es País para Viejos i la parella de protagonistes de Funny Games en són només alguns exemples. Ara, de la mà de Jaume Balagueró, la llista s’amplia amb un altre personatge que, tot i la crueltat dels seus actes i intencions, posseeix magnetisme especial. Mientras Duermes suposa un relatiu parèntesi en la filmografia del director català, que abandona el terror més pur per submergir-se de ple en el thriller psicològic, on demostra un control magistral del suspens i la tensió dins el ritme narratiu de tot el film. Una pel·lícula sòlida i constant com poques.

Els primers minuts de Mientras Duermes són de manual. Balagueró ens presenta César de forma progressiva, sense pressa, però sense pausa, de forma que poc a poc ens anem endinsant a la seva inquietant i recargolada personalitat. Al mateix temps, introdueix el personatge de Clara com l’element totalment oposat, creant l’atmosfera idònia en cada moment gràcies sobretot a l’ús de la música i la fotografia. És admirable com, en el seu tram inicial, la pel·lícula no requereix cap escena o imatge especialment impactant per neguitejar l’espectador i anar elevant, progressivament, el nivell de tensió. Un efecte que ja no s’atura fins el final. La presència de la veu en off ens permet saber tot el que passa per la ment del protagonista, allò que controla i allò que no, cosa que contribueix a l’expectació davant cada acció i cada reacció. Quan la pel·lícula t’atrapa, ja no en pots escapar fins el final.

La sensació final és que Mientras Duermes no requereix de gaires floritures per posar-te l’angoixa al cos. Tota l’acció té lloc en un mateix edifici i es podria dir que només hi ha una sola trama, amb mínimes ramificacions, que gira al voltant del protagonista. Com a bon thriller psicològic, tampoc necessita ensurts ni imatges especialment violentes (amb una important excepció), sinó que sap fer-nos caminar sobre aquesta línia de tensió cada vegada més pronunciada sense que la pel·lícula ens mostri descaradament les seves intencions. Balagueró aconsegueix mesclar l’estil de Hitchcock en quan a tenir la paella pel mànec en tot moment, amb el joc psicològic de Polanski en la seva època més visceral. Un horror que no es sustenta en ensurts, ni criatures estranyes, ni imatges per no dormir, sinó en el progressiu descobriment de la pertorbadora ment del protagonista i fins on és capaç d’arribar per aconseguir el que vol.

I és que el personatge del porter César serà d’aquells que es recordaran dins el cinema espanyol. Gràcies a l’immens Luis Tosar, ens trobem amb un d’aquells personatges que esgarrifen per la fredor de la seva mirada, per la seva capacitat calculadora i una expressivitat tan limitada com inquietant. Tosar sap donar els matisos idonis per brodar una actuació fantàstica i donar al personatge aquest atractiu tan macabra. Pel que fa a Marta Etura, també està esplèndida en el sofert paper de víctima, sense necessitat d’exagerar o sobreactuar, en la que possiblement és la millor actuació que li he vist fins el moment. D’altra banda, cal destacar com a secundària a la petita Iris Almeida, qui aporta un toc diferencial i també relativament divertit a la història. L’únic problema que puc trobar als personatges és la seva excessiva ingenuïtat en segons quines escenes, en el que és una de les comptades llicències de guió del film.

En aquest sentit, s’ha de dir que l’argument sorprèn en com César resol alguns dels seus contratemps, però hi ha un parell de moments en què es frega una mica el límit de la credibilitat. Tot i així, estem davant una història molt sòlida i treballada, amb final impactant que et fa sortir del cinema comprenent aquest repte que Balagueró presenta a l’espectador: el de fer-lo decidir en quin bàndol està i preguntar-se per què. Segurament és aquí on Mientras Duermes amaga el seu terror més psicològic i immoral (tal com fa Michael Haneke a Funny Games), fent-nos sentir, d’alguna manera, culpables per com hem viscut la pel·lícula. Sigui com sigui, un abandona la sala amb una sensació de satisfacció, quasi “adrenalítica”, per haver vist cinema de qualitat i veritablement estimulant. Possiblement, estem davant de la pel·lícula espanyola de l’any; si més no, la que consagrarà Jaume Balagueró, més enllà d’un director de terror, com un gran cineasta.

EVA

Posted by Martí on 7 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Eva

Director: Kike Maíllo

Intèrprets: Daniel Brühl, Clàudia Vega, Marta Etura, Lluís Homar, Alberto Ammann, Anne Canovas.

Gènere: Ciència-ficció, drama. Espanya, 2011. 90 min.


En un futur no gaire llunyà, els humans han aconseguit crear robots que pràcticament semblen éssers vius i hi conviuen com si res. Alex Garel, un dels millors dissenyadors de robots, torna a la seva ciutat amb l’encàrrec de dissenyar un nou model que evolucioni encara més el component humà dels robots. A banda de retrobar-se amb vells coneguts, Alex troba una nena anomenada Eva que resulta perfecta com a model en el qual inspirar-se pel disseny del nou robot.

A principis del segle XXI, la impressió després de veure pel·lícules com A.I. Inteligencia Artificial, Minority Report o Yo, Robot era que una factura visual i efectes especials com aquests només podien sortir de Hollywood. Una dècada més tard, diversos títols produïts a casa nostra s’han encarregat de deixar obsoleta aquesta percepció, demostrant que el nivell dels efectes especials parits al nostre país ja no té res a envejar als americans ni a ningú. Eva és probablement la pel·lícula que s’encarrega de consolidar-ho. Amb una immensa qualitat i sense necessitat de grans ostentacions, la pel·lícula de Kike Maíllo ens presenta una convivència entre humans i robots que resulta sorprenentment versemblant, i en què el component emocional preval sobre el científic. Tot i faltar-li un pèl de capacitat a l’hora d’impactar del tot l’espectador i deixar alguns dubtes en detalls del guió, Eva és una notable pel·lícula de ciència ficció.

Al contrari del que la primera escena de la pel·lícula sembla indicar (per cert, una decisió de muntatge que no comprenc i que trenca una mica la pel·lícula), Eva no és en cap cas una pel·lícula caracteritzada per l’acció ni per un ritme trepidant, sinó que es dedica a explorar poc a poc l’interior dels seus personatges. Això sí, aconsegueix mantenir una aura de cert misteri al llarg de tot el metratge que et manté atent a tot el que passa, gràcies sobretot a un gran treball d’ambientació i posada en escena, la qual juga amb molta intenció amb diversos elements. Per exemple, no és casualitat que l’acció passi en un escenari completament nevat; la contraposició entre fred i calor té una clara correspondència amb el significat de cada escena. El film també presenta diversos detalls (no sempre fàcils d’apreciar) que ofereixen pistes sobre aspectes clau de la història. Tot plegat, es rubrica amb una intel·ligent direcció per part de Kike Maíllo.

A pesar de tot això, haig de dir que vaig sortir de la sala amb la sensació que a Eva li havia faltat quelcom per enganxar-me del tot, per fer-me sortir entusiasmat enlloc de “només” satisfet. I crec que la clau està, d’una banda, en l’evolució final de la pel·lícula, en què tot comença a passar de forma un pèl massa precipitada i els girs són força previsibles (i aquí em remeto al mal que fa la primera escena del film). D’altra banda, queda força confús el paper de certs personatges secundaris i t’adones que s’acaba traient poc suc a la vessant més científica de la pel·lícula. En tot cas, no hi ha dubte que Eva és un film sobre les emocions, sobre aquesta convicció dels humans que el millor robot possible serà el que més s’assembli a ells, el que desprengui més calidesa tot i la fredor del seu interior i pugui resultar més útil per combatre allò més temut per molts: la soledat. Un temor que, en el fons, comparteixen tots els personatges de la pel·lícula.

El problema és que no tots els personatges tenen la força que haurien de tenir. A Daniel Brühl sembla que calgui donar-li una empenta cada vegada per acabar de treure el que cal, ja que la seva limitada expressivitat li resta empatia i també una mica de credibilitat. Per la seva banda, Marta Etura compleix molt bé en el paper amb més càrrega dramàtica de tots, però la veritable estrella del film no és altra que Clàudia Vega, juntament amb Lluís Homar. La joveníssima actriu catalana dóna a la pel·lícula la seva vessant més alegre i tendra, mentre que Homar es converteix en un dels robots més entranyables que he vist al cinema; a més, els dos són els responsables d’introduir pràcticament tots els tocs d’humor d’Eva, molt encertats i necessaris, per cert. Pel que fa a Alberto Ammann, millor no comentar res perquè en surt tan mal parat com la funció del seu personatge. Globalment, les actuacions no serien el més destacat de la pel·lícula.

Amb els seus pros i contres, Eva és una pel·lícula que funciona i que té darrere una ambició per innovar més que lloable i meritòria. Kike Maíllo i companyia han demostrat que el cinema de casa aspira a molt més del que ens pensem a nivell de possibilitats visuals, i que es pot endinsar en qualsevol gènere de forma més que digna. I quan una pel·lícula és capaç de representar això, encara que en el seu conjunt tingui aspectes per polir, no es pot fer altra cosa que aplaudir i animar la indústria a seguir en aquesta direcció. Per aquesta raó, per demostrar que no cal anar gaire lluny per trobar bona ciència-ficció, segurament Eva era la pel·lícula idònia per obrir el Festival de Sitges 2011.

FESTIVAL BEEFEATER IN-EDIT 2011 – Es completa la programació

Posted by Martí on 4 d'Octubre de 2011
Posted in: documental. Tagged: , , , , , , , . 2 comentaris

Després de les primeres confirmacions anunciades fa tres setmanes, el Festival Beefeater In-Edit per fi ha completat la seva programació de cara a aquesta 9a edició. Els nous títols anunciats barregen un cop més gèneres i èpoques de tot tipus, completant així un cartell de 54 obres per fer les delícies dels més melòmans. Després del gran èxit de les dues passades edicions, l’In-Edit no abaixa el llistó i es segueix consolidant com un dels certàmens culturals més importants de la ciutat de Barcelona.

Entre les novetats anunciades recentment, sobresurten obres com Troubadours, protagonitzat per James Taylor, Jackson Browne o Carole King i la història del mític club de Los Àngeles, o Bury the Hatchet, que il·lustra a ritme de jazz una de les tradicions més antigues entre la població de raça negra a Nova Orleans. Les dues competiran a la Secció Oficial.

Pel que fa a l’homenatge a Murray Lerner, el cartell ha afegit dos títols més marca de la casa del documentalista musical nord-americà. Ni més ni menys que The Other Side of the Mirror, que recull el concert de Bob Dylan al festival de Newport de 1965, i Amazing Journey: The Story of The Who, dues hores sobre la història d’una banda irrepetible.

D’altra banda, la secció Excedlents s’ha nutrit amb noms de categoria. There are no Innocent Bystanders recull el retorn dels polèmics The Libertines als escenaris el 2010, Days of Our Lives fa un repàs a la història de Queen, i The Sacred Triangle: Bowie, Iggy and Lou explica les etapes que van marcar les carreres musicals d’aquests tres monstres.

Podeu consultar tota la programació completa a la pàgina oficial del Beefeater In-Edit 2011. També s’han posat a la venda, i online -gran novetat d’aquest any-, els diferents abonaments per assistir a diverses sessions del festival amb preus de 27€ (6 pel·lícules), 40€ (10 pel·lícules) i 57€ (15 pel·lícules).

BEGINNERS

Posted by Martí on 2 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2010. Tagged: , , , , , , , . 2 comentaris

Beginners

Director: Mike Mills

Intèrprets: Ewan McGregor, Mélanie Laurent, Christopher Plummer, Goran Visnjic, Kai Lennox.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2010. 100 min.


Amb 38 anys i quan menys s’ho esperava, Oliver viu dos successos que li canvien la vida, la mort de la seva mare i la confessió per part del seu pare que és i sempre ha estat homosexual. Mentre intenta acostumar-se a aquesta nova relació paterna, que es dramatitza quan li diagnostiquen càncer al seu pare, Oliver coneix a Anna, una misteriosa actriu que li alegra la vida i amb qui començarà una relació a la qual no li faltaran dificultats.

Amb indiferència de l’edat o de l’experiència que puguem acumular, la vida pot presentar de forma inesperada canvis i situacions completament noves, davant les quals ens tornem a sentir uns principiants. És la premissa sobre la qual gira Beginners, una obra de naturalesa independent i escrita i dirigida per Mike Mills, en el que tot just és el seu segon llargmetratge. Amb una posada en escena austera, però amb tocs força personal, i un interessant estil narratiu, Mills demostra que no fan falta gaires floritures per construir una pel·lícula notable si es compta amb una trama principal potent, quatre personatges ben treballats i una bona capacitat de connexió amb l’espectador. A Beginners no li fan falta gaires coses més per transmetre’ns un munt de sensacions de forma sincera i sense imposicions de caràcter emocional.

Resulta xocant que una pel·lícula comenci amb una veu en off que et resumeix en un parell de minuts tres quartes parts de l’argument, però així es com Beginners posa de manifest que ben poc li importa que ja coneguem part del que passarà i que el que li interessa és l’evolució dels personatges entremig. A partir d’aquí, la pel·lícula juga amb el muntatge per avançar de forma paral·lela en els dos espais temporals de la trama, incloent també flashbacks de la infantesa del protagonista. Llegit així, pot sonar a cacau mental, però l’habilitat narrativa i al mateix temps la senzillesa de Mills no permet que l’espectador es trobi ni mig perdut en cap moment. Al contrari, així podem apreciar més fàcilment les diferències en el comportament del protagonista (narrador en primera persona de la història). Poc a poc, et vas adonant com un argument aparentment simple i tòpic pot estar ple de riquesa i originalitat.

Per sobre de tot, són els personatges qui fan de Beginners una pel·lícula destacable. Mike Mills fa un gran retrat sobre les dificultats per adaptar-se i assimilar nous escenaris, noves mentalitats i noves formes de veure el món. Pel que fa a la parella de protagonistes, són personatges descol·locats, un punt ingenus, que es deixen portar per la inseguretat i veuen amb por la possibilitat de canviar les seves conviccions. D’altra banda, és curiosament el personatge del pare qui afronta amb més naturalitat i il·lusió la seva nova condició. Tot i presentar un tractament amb continus tocs d’humor i tendresa, i fins i tot alguna pinzellada surrealista, Beginners és un el fons una pel·lícula melancòlica, sobre la tristesa i les dificultats de la vida, i sobre la necessitat de prendre’s les coses amb un optimisme moderat davant la certesa que, al final, poques coses duren per sempre. Tot això, tractat amb calidesa i sinceritat, i fugint de l’apartat més morbós o efectista.

Aquesta gran força que desprenen els personatges es veu alimentada per les destacades actuacions del repartiment, començant per un Ewan McGregor que sembla trobar-se molt més còmode en pel·lícules més petites i humanes com aquesta que no pas en grans produccions de Hollywood. McGregor sap interioritzar tot el que li demana el personatge, per després transmetre-ho a la perfecció. Al seu costat, Mélanie Laurent, a banda d’omplir la pantalla amb el seu somriure, crea una química perfecta i molt natural entre els dos. Per sobre d’ells, però, cal remarcar un Christopher Plummer que difícilment deixarà algun espectador sense captivar amb una actuació plena de frescor i tendresa, però també autenticitat, d’aquelles que per si soles quasi mereixen haver pagat l’entrada. Fins i tot el gos, genial i commovedor, es converteix en un personatge més i amb un paper important al film.

La direcció de Mills té forces tocs personals, no només per l’ús de la càmera, sinó per la introducció de recursos visuals com successions de fotografies o fins i tot algun toc infogràfic. Com ja he comentat, el director combina la preocupació per donar, quan pertoca, una atmosfera còmica i desenfadada a Beginners amb la forta càrrega dramàtica que tenen els seus personatges. Al final, un tendeix a pensar que, tot i el “maquillatge” en el seu decurs, la pel·lícula es decanta per veure el got mig buit, però sempre amb un toc d’esperança. En tot cas, ens trobem davant una d’aquelles petites grans pel·lícules que solen passar desapercebudes cada any. Caràcter humil, aparença simple, però gran profunditat i aquella sensació que, en alguna cosa o altra, t’ha marcat com a espectador. Quan arribi aquell moment en què la nostra vida canvia i ens sentim com uns principiants, possiblement recordarem aquesta pel·lícula.

LUCK – La HBO aposta pels cavalls

Posted by Martí on 29 de Setembre de 2011
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

Per si algú es pensava que la HBO no pensava presentar cap nou projecte després dels èxits de Boardwalk Empire i Juego de Tronos, la venerada cadena nord-americana s’ha encarregat de desmentir-ho durant aquesta setmana amb les primeres imatges de Luck, la seva nova sèrie que estrenarà el gener de 2012. Un cop més, el projecte no escatima en ambició, començant pels seus dos protagonistes: Dustin Hoffman i Nick Nolte. Quasi res. Dues estrelles més de Hollywood que no han pogut resistir-se al prestigi televisiu de la HBO. Com a secundaris, destaca Gary L. Stevens, un dels genets de competició més llorejats i famosos d’Estats Units.

No és casualitat, ja que Luck centra la seva temàtica en les curses de cavalls i, naturalment, totes el món d’apostes que es genera al seu voltant. La història té com a protagonista un home de 60 anys (Dustin Hoffman) que acaba de sortir de la presó, però que no triga en ficar-se en nous problemes donada la seva addicció al joc. Globalment, la sèrie busca fer un retrat de tot el món que envolta les curses de cavalls i per ara té una pinta força prometedora. Més encara, si descobrim que el capítol pilot el dirigeix ni més ni menys que Michael Mann, qui també n’és un dels productors juntament amb el creador de Deadwood, David Milch.

Aquí teniu el primer tràiler de Luck i un primer mini-reportatge amb imatges del rodatge.

EL ORIGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS

Posted by Martí on 27 de Setembre de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Rise of the Planet of the Apes

Director: Rupert Wyatt

Intèrprets: James Franco, Freida Pinto, John Lithgow, Brian Cox, Tom Felton, David Oyelowo.

Gènere: Ciència-ficció, acció, drama. USA, 2011. 95 min.


Will Rodman treballa per una multinacional farmacèutica que sembla haver trobat la cura per l’Alzhèimer a través d’experiments amb ximpanzés. Després d’un accidentat experiment, Will es queda amb una cria, a qui anomena Cesar, i comença a cuidar-la en secret a casa seva, on, poc a poc, va descobrint que presenta una intel·ligència fora del normal. A partir d’aquí, Will intenta trobar una evolució del medicament per aplicar-ho als humans.

Feia certa mandra plantar-se davant d’una preqüela com aquesta, a priori innecessària i sense venir massa al cas (com la immensa majoria de les seqüeles i preqüeles, vaja), però s’ha de dir que el resultat final deixa un bon sabor de boca. El Origen del Planeta de los Simios planteja en un temps present els fets inicials que van conduir a la situació que Charlton Heston i companyia es troben l’any 3978 a la coneguda pel·lícula de Franklin J. Schaffner (El Planeta de los Simios, 1968), i ho fa de forma efectiva, amb un gran sentit del ritme i imatges força espectaculars. Tot i les seves carències, les imposicions pròpies d’un “blockbuster” i la lògica previsibilitat del desenllaç, el film sap mantenir l’atenció en tot moment i es converteix en un producte d’entreteniment que assoleix el seu objectiu i sorpren pel seu atractiu visual.

El Origen del Planeta de los Simios no és d’aquelles pel·lícules que puguin sorprendre a base de girs inesperats de guió o un final trencador, bàsicament perquè el propi títol i la seva condició de preqüela ja determinen el camí que seguirà. No obstant, la pel·lícula supleix aquest fet amb un gran dinamisme i capacitat de crear bones escenes d’acció, així com una evolució constant pel que fa a la humanització dels simis. Vist que diversos passatges de la trama tampoc destaquen per la seva extrema originalitat i que els personatges són pràcticament plans, destacant sobretot la pobresa del paper dels secundaris, de seguida són els simis els qui es converteixen en veritables protagonistes del film. Si més no, són els que més emocions aconsegueixen transmetre a l’espectador i amb els qui més empatia acabem agafant.

El treball de caracterització dels simis en té bona part de culpa. El disseny creat per ordinador amb la tècnica de captura en moviment (es va rodar amb actors reals movent-se com els simis) té com a resultat uns ximpanzés que es mouen i criden com a tals, però amb una expressivitat facial extraordinàriament humana, especialment en la mirada. No oblidem que El Origen del Planeta de los Simios està en el camp de la ciència-ficció, per tant s’ha de tenir en compte que el film no busca la versemblança, sinó aquest mig camí entre simi i humà, que es demostra que no és tan distant i que el film encerta a la perfecció. D’altra banda, la mescla entre els actors reals de la pel·lícula i els simis per ordinador està perfectament resolta, fent quasi imperceptible distingir la imatge real de la generada per ordinador.

Una altra qüestió és la interpretació dels actors, que no es caracteritza precisament per la seva qualitat. James Franco es confirma com un dels actors menys creïbles de l’actualitat degut al seu escàs repertori d’expressions i aquesta constant cara de no “empanar-se” de res, mentre que el paper de Freida Pinto (de qui tots ens vem enamorar a Slumdog Millionaire) és el paradigma de dona florer, sense cap pes a la trama i amb l’únic objectiu d’aportar una cara bonica a la pel·lícula. D’altra banda, pels fans de Dexter els resultarà un pèl estrany veure John Lithgow en el paper d’un home gran amb Alzhèimer quan tots recordem l’assassí Trinity de la quarta temporada de la sèrie, però el cert és que la seva actuació és força destacada. En tot cas, com ja he dit abans, la menció especial en aquest apartat se l’emportarien més aviat els simis que els humans.

La direcció de Rupert Wyatt és meritòria, capaç d’oferir plans espectaculars i amb força profunditat, i també sense caure en un excés de transcendència de tot plegat, típic en aquesta classe de pel·lícules. Tot i tenir un diàleg final decebedor, la última mitja hora del film és trepidant i magnètica, complint de forma molt cuidada i efectiva el seu paper de preqüela a El Planeta de los Simios. Donat que el cercle no es tanca (i bàsicament perquè va obtenir una gran recaptació), tot apunta que arribarà una nova pel·lícula que prendrà l’acció a partir del final de El Origen del Planeta de los Simios. Veurem si la decisió és encertada, però, en tot cas, el camí a seguir ha de ser el mateix, sense grans pretensions, sense ganes d’explicar més coses de les que pertoquen i amb un bon sentit del ritme i l’entreteniment. Sense ser una gran pel·lícula, sí que estem davant d’una agradable sorpresa dins del gènere més comercial.

J. EDGAR – Tràiler

Posted by Martí on 24 de Setembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

A un ritme pràcticament “woddyallenià”, Clint Eastwood presenta J. Edgar, el que serà el seu cinquè film pel·en els últims quatre anys. Després de baixar el seu llistó amb dues bones, però un tant ingènues pel·lícules com Invictus i Más Allá de la Vida, el mestre (segueix sent-ho) tornar a posar-se seriós i s’endinsa a la vida d’un personatge que feia anys que tenia ganes de tractar. Es tracta de John Edgar Hoover, fundador de l’FBI i una de les figures més influents a Estats Units durant les cinc dècades que va durar el seu mandat, entre 1924 i 1972. En aquest temps, cap president va aconseguir derrocar-lo, tot i els múltiples intents per fer-ho.

L’escollit per a interpretar J. Edgar Hoover és Leonardo DiCaprio, qui sembla haver-se convertit en la nineta dels ulls de tots els grans directors de Hollywood i qui, a través de la seva primera col·laboració amb Eastwood, sembla ara sí apuntar clarament a un Oscar que se li resisteix. Naomi Watts, Judi Dench, Josh Lucas i Ed Westwick completen el repartiment principal de J. Edgar, que també aspira a ser una de les finalistes a la carrera pels Oscars de l’any que ve. S’intueix que la pel·lícula no serà lleugera, però serà interessant la visió d’Eastwood sobre un personatge de tanta riquesa i història com aquest.

J. Edgar arribarà a les nostres sales el 27 de gener de 2012.