Antichrist
Director: Lars von Trier
Intèrprets: Willem Dafoe, Charlotte Gainsbourg.
Gènere: Drama, terror. Dinamarca, 2009. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Després de la mort accidental del seu fill, una parella lluita per superar el dolor per la pèrdua. Tot i que ell, psicòleg, intenta ajudar la seva dona a superar un greu estat de desconsol i ansietat, el comportament d’ella empitjora, per la qual cosa decideix emportar-se-la a una cabana al mig del bosc. Allà és on ella va passar l’últim estiu amb el seu fill, per això el marit creu que és el millor lloc on superar totes les pors i deixar enrere aquesta tragèdia. Però l’exercici no resultarà gens fàcil.
Es poden dir moltes coses de Lars von Trier, que està completament sonat, que és un geni incomprès, que pren drogues dures o que ens odia a tots. La resposta vàlida segurament sorgiria d’una mescla entre totes aquestes, però, en tot cas, només la sap el propi von Trier. El que digui la resta de gent deu importar-li ben poc, perquè quan un roda una pel·lícula com Anticristo, queda força clar que no ho fa buscant l’aprovació de ningú, simplement és el que tenia ganes i necessitava explicar en aquell moment. És per això que Anticristo pot ser criticada i rebutjada segons el criteri (i sobretot l’estómac) de cadascú, però en cap cas es pot acusar de pretensiosa o gratuïta. Té alguns excessos, sí, per què negar-ho, però probablement són necessaris per transmetre el que vol transmetre el director, qui controla les emocions de l’espectador en tot moment, però sense ser controlador. En tot cas, veure Anticristo es converteix en una experiència irrepetible i difícilment oblidable durant un bon temps.
A quants films realitzats durant els últims anys es pot aplicar aquesta última frase? Segur que es poden comptar amb els dits de la mà, o potser ni això. Crec que, només per això, ja val la pena anar a veure-la; això sí, és un error voler fer una aproximació a Anticristo com si fos una peli comú, esperar que el film tingui una estructura típica i que l’argument acabi tancant tots els caps oberts. I, sobretot, evitar escandalitzar-se i quedar-se només en això, perquè darrere aquella imatge (encara que sigui molt desagradable), probablement hi ha un sentit. A banda d’això, val la pena veure aquest film per les dues actuacions estelars que hi trobem. Charlotte Gainsbourg, guardonada amb el premi a millor actriu a Cannes 2009, et deixa realment esgotat per la desesperació i dolor que pot arribar a transmetre. Willem Dafoe, que ja de per si té una cara inquietant, l’acompanya també a un grandíssim nivell. El repartiment d’Anticristo només té dos actors, però realment no en necessita més.
El film està separat en quatre capítols, corresponents a fases de l’estat emocional des d’un punt de vista psicològic, als quals es sumen un pròleg i un epíleg. I el cert és que cal començar parlant del pròleg, no perquè sigui el primer en ordre cronològic, sinó perquè cinematogràficament és impressionant. Lars von Trier serà moltes coses, però és un director de cine brillant, i ho demostra en escassos minuts de càmera lenta, blanc i negre i Haendel de fons, en què ja et deixa sense paraules. A partir d’aquí, Anticristo va pujant en intensitat, duresa i violència. I aquí, Lars von Trier no s’amaga res i ens mostra tot el que creu necessari, simplement perquè vol que visquem la peli així. Algú hi veurà provocació gratuïta i repulsiva, però, tot i que crec que en ocasions està massa a prop de sobrepassar el límit, jo no ho he vist així.
A la peli se li poden retreure altres aspectes, sobretot relacionats amb la credibilitat d’algunes escenes o fets, i també en la inclusió de metàfores i referències molt antigues i acotades, difícils d’assimilar per la gran majoria de públic. Probablement, de captar-ho, comprendríem una mica millor el comportament dels personatges, especialment d’ella. En tot cas, Anticristo transmet una imatge realment impactant i molt controvertida de la figura de la dona, de la seva relació amb la naturalesa i de la seva naturalesa pròpia. Al mateix temps, evoca clarament la història d’Adam i Eva (no és casualitat que el bosc es digui Edén i que cap dels dos protagonistes tingui nom), però “reversionada”, per dir-ho d’alguna forma. El que genera de forma inevitable és debat, intercanvi de sensacions i interpretacions i també una clara voluntat de saber més coses sobre el que has vist. I, al cap i a la fi, tot això és el que acostuma a aconseguir una bona pel·lícula.
Anticristo és d’aquelles difícils de recomanar, en què has de pensar bé en com és l’altra persona abans de donar-li una resposta, ja que no hi ha dubte que no és una peli digerible per la gran majoria de públic. La peli arriba a nivells insospitats (el tràiler és un avanç “light”) i hi ha escenes molt dures i explícites, però seria un gran error quedar-nos només amb aquestes imatges (encara que quedin inexorablement gravades a la memòria), ja que el rerefons és molt més ampli. De totes formes, com ja he dit, si es va a veure a Lars Von Trier, no qualsevol predisposició és vàlida, per tant el millor és no esperar res i sempre buscar un significat al què passa. Pot ser que molts no els trobem mai, però això no evitarà que Anticristo es mantingui un bon temps a la memòria de l’espectador.
(Atenció: spoilers als comentaris!)
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Martí
M.A.Confidential 