Public Enemies

Director: Michael Mann

Intèrprets: Johnny Depp, Christian Bale, Marion Cotillard, David Wenham, Billy Crudup, Stephen Graham.

Gènere: Policíac, thriller, drama. USA, 2009. 130 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A priori, costa posar-li un 6 a una pel·lícula com aquesta, però sento dir que, després de fer un balanç global, no m’atreveixo a pujar-la més. Que quedi clar, Enemigos Públicos no és una pel·lícula infumable, no avorreix tot i les seves dues hores llargues de durada i aconsegueix traslladar-nos a l’Amèrica dels anys 30 de forma molt fidedigna, però la sensació és que tot plegat aspirava a molt més que això. No descobrirem ara aquest defecte de Michael Mann, però la obsessió per la forma en detriment del fons té un pes massa gran en aquest cas, i crec que aquest era l’últim film que ho mereixa. Una pel·lícula de gàngsters dels anys 30 no es pot quedar només amb uns quants tirotejos estridents i dilatats, tres o quatre atracaments resolts per la via ràpida i una més que subtil incursió al context polític i històric que acompanyava Estats Units en aquell moment. Desgraciadament, Enemigos Públicos no ofereix gaire cosa més que això.

No pot ser que els dos protagonistes del film, i més si a sobre són interpretats per dos dels grans com Depp i Bale, siguin personatges completament plans, que no mostren cap evolució significativa entre l’inici i el final de la peli i dels quals no sabem pràcticament res. L’altre problema és que la identificació amb ells és impossible, no saps quin et cau millor, qui vols que guanyi. Se suposa que Dillinger era una espècie de Robin Hood, un atracador amb carisma, estimat per la població (el propi film ho plasma de forma clara), però aquest Johnny Depp que veiem a Enemigos Públicos no dóna cap raó de pes per posar-te al seu costat de forma incondicional (era l’actor més adient per aquest paper?). D’altra banda, Christian Bale, que no canvia la cara en tota la peli, ofereix probablement el paper més “soso” que li he vist mai, per tant tampoc genera gaire simpatia. En definitiva, que cap dels dos bàndols enganxa de tal forma que ens faci patir quan algú és ferit o a punt de ser capturat, per exemple.

Un altre aspecte important, i que il·lustra aquest defecte de Michael Mann del qual parlava al principi, és l’excessiva hiperactivitat de la càmera. No censuro aquest tipus de direcció, és més, m’agrada que t’introdueixi a l’acció i quasi sentis que t’estan disparant a tu, però quan s’accentua de tal forma que tenim ganes que pari una estona per poder veure el tiroteig, és que s’està passant. Fins i tot l’escena clau del final resulta confusa per culpa d’aquest fet. A això cal sumar un muntatge força discutible, amb la inclusió d’escenes que no s’entenen massa i fets sense cap mena d’explicació, per no parlar d’una el·lipsi cap al final que et deixa una mica desconcertat. Sí que Mann ens deixa plans espectaculars i que l’ambientació és brillant, però Enemigos Públicos demanava més.

Tot i tenir un bon sentit del ritme (se les arregla per no fer-se llarga), després de fer un repàs t’adones que no hi ha escenes realment memorables i que no recordes cap frase que t’hagi impactat especialment. I és que el guió no destaca pel seu enginy, no aporta res de nou al gènere, tot és massa fred i sense profunditat. Tinc la sensació que Mann ha fet Enemigos Públicos pensant que el públic ja coneixeria John Dillinger i com que no és així, ens trobem amb una història que comença passant a l’acció directament i que en cap moment ens posa en situació. No sabem de quin context venim, quina relació tenia Dillinger amb la resta del crim organitzat (un altre dels aspectes que no queda gens clar després), els motius que el porten a aquest tipus de vida, fins i tot la seva personalitat queda per dibuixar.

El cert és que ha estat una bona decepció, ja que esperava amb moltes ganes aquesta peli. Ja coneixia les característiques del cinema de Michael Mann i, en certa forma, molts dels aspectes comentats es podien preveure, però en el cas d’Enemigos Públicos, aquests xoquen massa frontalment amb allò desitjat en un film com aquest. Tot és massa superficial, mancat de passió, fins i tot a la història entre Dillinger i Billie Frechette (amb una Marion Cotillard que tampoc acaba d’arrencar) li falta intensitat i màgia. Surts del cinema amb l’estranya sensació que no has passat una mala estona, però just després et planteges si era allò el que havies entrat a veure i et preguntes si ara, que fa quinze minuts que ha acabat la peli, Christian Bale seguiria posant la mateixa cara de pa. Probablement sí.