Apollo 18

Director: Gonzalo López-Gallego

Intèrprets: Warren Christie, Lloyd Owen, Ryan Robbins, Andrew Airlie.

Gènere: Fals documental, ciència-ficció, terror. USA, 2011. 85 min.

La utilització d’imatges procedents de càmeres domèstiques, de seguretat, ocultes o fins i tot de telèfon mòbil s’ha convertit en un recurs cada cop més explotat, especialment en el gènere de terror. Títols com El Proyecto de la Bruja de Blair, Monstruoso o les sagues de [REC] i Paranormal Activity han basat el seu èxit en treure el màxim suc a l’ús d’aquest tipus de gravacions i oferir un nou punt de vista d’aparença molt més realista. A Apollo 18, el director madrileny Gonzalo López-Gallego ha volgut traslladar aquesta fórmula a l’espai amb un fals documental que pretén precisament això, mostrar-nos una missió espacial des d’una visió diferent amb el pretext que les imatges es van gravar de veritat. El resultat és meritori i resol amb efectivitat el seu objectiu d’angoixar l’espectador pràcticament des del primer minut, però tampoc aporta grans coses al gènere i la seva pretensió de fals documental acaba trontollant una mica.

López-Gallego mostra una bona habilitat a l’hora d’incomodar-nos gràcies a la transmissió d’aquesta sensació que alguna cosa ha de passar, però no sabem ben bé quan. Apollo 18 destaca més per aquests moments d’incertesa que no pas per les imatges pròpiament de terror, que en definitiva són relativament escasses i fugaces. A tot això, hi afegeix un bon treball de fotografia, que juga constantment amb les llums i ombres, i també una edició de so que contribueix en gran mesura a generar la tensió necessària en tot moment. D’altra banda, la utilització del punt de vista en primera persona, posant-nos a la pell dels astronautes, ajuda a traslladar-nos a l’escenari dels fets i també envoltar-nos de la seva atmosfera (encara que allà no hi hagi atmosfera, estrictament). No obstant, el film no evita certa sensació de monotonia en alguna ocasió, de que ens hauria d’oferir alguna cosa més, presentar alguna variant que li afegeixi interès.

Una altra qüestió és tot l’embolcall de fals documental que contextualitza la pel·lícula. En aquest sentit, poso en dubte si era necessari recórrer a aquesta presentació, ja que quasi en tot moment la certesa que estem davant d’una història de ficció és força evident, per tant el film potser es podria haver evitat crear aquesta imatge de clandestinitat que el propi director s’encarrega de fomentar (diuen que fins i tot la NASA ha intentat dificultar la seva distribució per por que la gent es cregués el que passa). Un joc al qual pots entrar més o menys, però que crec que no s’ha de tenir en compte a l’hora de jutjar les imatges. Sigui com sigui, sí que és subratllable la recreació d’Apollo 18 de tot l’escenari lunar i també la qualitat dels efectes especials, que no tenen res a envejar als de les grans produccions sobre el tema.

Pel que fa a les actuacions, el treball de Warren Christie i Lloyd Owen és remarcable. El relatiu anonimat dels dos, que provenen de l’àmbit televisiu nord-americà, encaixa amb la filosofia de la pel·lícula, ja que dues cares mínimament conegudes haurien desentonat per complet. Tant un com l’altre ajuden a transmetre aquesta angoixa a l’espectador, així com el justificable patiment de trobar-se desemparats en plena Lluna. No és una situació nova cinematogràficament, però sí que està explicada de forma diferent i amb menys concessions que, per exemple, Apollo 13 amb la qual és difícil no pensar al llarg del film. D’altra banda, tot el contingut polític de l’argument, tot i que un pèl tòpic, tampoc resulta tan apartat del que hagués pogut passar si la situació hagués estat real. En quan a la vessant de ciència-ficció, es podria dir que apareix amb comptagotes, i que un pèl més de profunditat sobre l’origen de tot plegat potser no hauria estat de més.

Resumint, Apollo 18 és una pel·lícula que probablement no passarà a la història, tot i mesclar per primer cop la temàtica espacial amb la tècnica del fals documental a base d’imatges d’arxiu, però que es viu amb força intensitat i nerviosisme pràcticament al llarg de tota la seva hora i mitja de duració. Així doncs, tot i les seves limitacions i clixés, es pot considerar efectiva en la seva finalitat primària. Un cop vista, poca cosa perdurable queda d’ella. En tot cas, s’ha d’aplaudir l’atreviment d’un director espanyol com Gonzalo López-Gallego per tirar endavant un projecte com aquest. Els fans del gènere de terror no sortiran decebuts, i per la resta no deixa de ser una pel·lícula diferent i que es pot viure amb força intensitat si decideixes entrar en el seu joc.