Blackfish
Directora: Gabriela Cowperthwaite
Gènere: Documental. USA, 2013. 80 min.
Tilikum és una orca mascle que va ser capturada prop d’Islàndia per passar a ser una de les grans estrelles del parc Sea World, a Orlando. Des que viu en captivitat, ha estat responsable de tres morts, la última d’elles l’any 2010, quan va acabar amb la vida de Dawn Brancheau, una de les entrenadores més experimentades i carismàtiques del parc. El documental explica tota la història de Tilikum des de la seva arribada a Sea World i exposa les causes del seu comportament.Hi ha successos que mereixen un enfoc molt més ampli i profund del que ens ofereixen els mitjans de comunicació quan aquests tenen lloc. Més dades i més context per tal de poder entendre realment la veritable arrel de les seves causes. I aquesta és una missió que, afortunadament, sovint assumeix el gènere documental. Blackfish n’és un exemple perfecte. És evident que la mort d’una dona atacada per una orca és un fet estremidor, però la reacció fàcil i impulsiva de demonitzar l’animal que molts tindrien davant uns fets com aquests resulta tan injusta que cal explicar tota la veritat. Sobretot, també, quan una de les parts involucrades té poder suficient per amagar detalls que li interessen i promoure que surti a la llum pública la versió més favorable per a ells. Blackfish és un exercici valent i compromès, però sobretot necessari per conèixer un petit bocí de la veritable realitat dels animals en captiveri.
Si els dirigents romans deien allò de donar “pa i circ” al poble per mantindre’l entretingut, queda demostrat que avui passa exactament el mateix. Un espectacle d’orques i dofins proporciona al públic tal divertiment que ningú no sent la necessitat de preguntar-se què hi ha realment darrere de tot allò. Al contrari, se’ls transmet una falsa sensació que tot va bé, que els animals són feliços i es diverteixen, i que els cuidadors també gaudeixen d’allò més amb els seus números a la piscina. I precisament impacta que aquest sigui el testimoni més valuós i sincer que trobem a Blackfish: el dels mateixos excuidadors de Tilikum i la resta d’orques reconeixent els seus errors i la seva ingenuïtat durant la seva estança laboral al parc Sea World, quan creien establir una relació afectiva mútua amb l’animal que en realitat era inexistent. Són declaracions de ràbia i penediment, però també queda clar que el fet d’explicar-ho els treu un pes de sobre.
El documental es recolza majoritàriament en aquests testimonis de treballadors del parc i d’altres persones involucrades en els accidents mortals de Tilikum, però es recorda constantment que Sea World va declinar participar a la pel·lícula. En realitat, la seva postura s’evidencia amb el que s’extreu dels diferents judicis i la manipulació de les informacions aparegudes a la premsa. Blackfish té la sort de comptar amb un extens arxiu d’imatges de tots els fets que exposa, algunes d’elles realment impactants i angoixants; és per això que, tot i que la seva estructura narrativa no presenta gaire originalitat, globalment aconsegueix mantenir un bon ritme fins el final. Això sí, potser es troba a faltar una mica més de personalitat per part de la direcció de Cowperthwaite, que podríem dir que es cenyeix a la filmació dels testimonis i el posterior muntatge amb les imatges d’arxiu, i poc més.
Blackfish té la seva gran virtut en el seu guió i en el poderós -i perillós- missatge que transmet. La seva crida no es limita a ser ecologista, sinó que dispara de forma enverinada a la mentalitat de la raça humana. Els fets posen de manifest la superioritat que l’home creu tenir sobre la resta d’animals, la seva suposada capacitat per controlar-los a tots, per molt salvatges que siguin. I si a sobre en pot treure un benefici econòmic, fins i tot muntar un parc sencer dedicat a això, ja ni en parlem. Al documental tot queda en evidència, i en aquest cas les fatals conseqüències d’aquesta voluntat de control per part dels humans parlen per si soles. I el pitjor de tot, el que realment t’enrabia, és la facilitat amb què després es castiga i es titlla de boig un animal a qui tu mateix has provocat aquesta bogeria, i que respon amb una evident agressivitat a tota la violència que ha rebut anteriorment.
És cert que Blackfish segurament seria un documental més complet si comptés amb la presència de l’opinió contrària, la dels responsables de Sea World, l’absència de la qual fa que exposi un únic pensament de principi a fi, però també crec que les conclusions cauen pel seu propi pes. Pels animals, no hi ha pitjor circumstància que la d’esdevenir una oportunitat de negoci per part dels humans. I ja poden pesar un gram o més de 5 tones, que alguna fórmula o altra es trobarà. L’orca Tilikum es va rebel·lar contra aquest negoci, i ho va fer en més d’una ocasió, qui sap si en nom de tots els de la seva espècie que passen les hores donant voltes a una piscina. Si l’haguessin deixat viure a l’oceà, on era abans de ser caçada, probablement no hauria perdut el cap i ara mateix no estaríem parlant d’aquest documental. Però ja que existeix, és obligat veure’l i obrir una mica els ulls.